RESPOSTA 48: Individualista i possessiu - josepmanel

Vull ser jo qui puga seure a la taula dels teus sopars.
El primer que veges després del clarejar dels teus sons.
Les úniques oïdes que t’escolten al llarg del dia.
Vull ser la mà que llance les teues temences a l’oblit.
Les carícies que davallen el teu cabell.
Les que sufoquen el teu insomni.
Vull omplir-te el present d’històries
que envaixquen d’il·lusions les teues nits.
Acompanyar les passes dels teus balls.
Ser el goig esborrant llàgrimes al balcó dels teus ulls.
La falda on acampen les teues tristeses.
L’escalfor que desdibuixe els neguits.
Vull beure’m la vida en la cassoleta de les teues mans.
Mesurar-me en l’espai de les teues abraçades.
Acabar el meu dia en el teu ventre.
Somiar que somie amb només veure’t.
Vull ser jo qui dibuixe el plaer dels teus gemecs.
Posar en la teua boca el meu nom.
Trobar-te un replec al cos on descansar eternament.
Vull ser l’únic amor que habite el teu sexe.

RESPOSTA 47 - T'espero - Onatge

Foto de Brisalls de mar

T'espero

amb el meu

fred d'home,

només tu ets

la mare de

les carícies

i només tu

m'engendres

tendresa.

De vegades

però sóc

dur i ruc

i tosc i

poc destre.

No tinc

mal cor

ni sóc agrest,

només sóc

un home.

RESPOSTA Nº 46 - Serem UN - Carme

Serem Un
amb el gest estrenat de nou.

Inventant un llenguatge de l'amor
que ningú abans ens ha ensenyat.

Hem descobert com convertir
el silenci en una rialla,
les paraules en un bes
i cada remor en un gest que apropa.

Arribarem junts a la barca,
i les onades bressolaran
la teva mà
que acarona el meu cabell.

El nostre camí serà
per mars no solcats,
per terres desconegudes.

RESPOSTA Nº 45 - Partlant d'amor - Cesc

Parlant d'amor

Remors inquietes parlen d’amor.

Un amor desconsolat, anònim, perdut.

Perdo la raó, el seny i la bondat del meu ser.

Perdo el sentit del camí immaculat d’un cor trencat.

RESPOSTA Nº. 44 - Ormeig - Barbollaire

He ormejat una barca a la platja.
Em despullo i t’espero.

No llegiré l’amor.
No voldrem interpretacions imposades.

Resseguirem tots i cada un
dels sons dels nostres cossos.

Com infants que aprenen a escriure
amb cal•ligrafia tremolosa.

I el món,
el nostre,
seran els silencis de les onades.
La remor del balanceig de la barca.

La rialla als ulls.
La carícia a la besada.
El frec de cossos àvids
de la dolcesa de ser:

Un.

resposta 43. gossos. zel

Les onades em tornen les llàgrimes que hi han vessat
els qui ens miren des de l’altra banda de mar
tu et tombes sota el sol, i els nens criden
jo m’estiro de costat, i miro el mar...
En aquesta meva banda, els colors i les rialles
i les noies daurant la pell al sol,
i a l’altra, ulls lluents de somnis i gana
persisteixen a complir un somni fals
la pell ja fosca es crema, tot maldant per venir al nord,
amb silenci de color i de veu, només el dolor esclata
quan llencen un fill ja mort a l’aigua...

Els d’aquí migren als menjadors de vacances pagades,
més tard, toca relleu dels més grans,
acomodats i deslliurats de fills, porten els gossos,
que saltironen i festegen els amos, esclaus de les pilotes,
que al seu torn festegen els seus gossos com a infants
sense compromís i de curta durada.

Els d’allà migren a un món de mort pagada
amb els estalvis i els deutes contrets per perdre-ho tot.
Ajupo el cap, i tanco els ulls.
Sola, enmig d’un món fictici fet de clarsobscurs,
arreplego la tovallola i miro els gossos
més ben tractats que molts humans,
i encara tenen la gosadia de bordar-me.

(ells i els gossos)

RESPOSTA 42 - Sempre plovia - Noves Flors

Sempre plovia cendra al meu voltant

aquell color de plom la pesantor

de l’aire de colom afeblit

amb la gorja deserta al meu voltant

pertot arreu del món

mai no hi ha terra ferma sota els peus

res no puc veure enlloc i res no em veu

com és que hi sóc?

Però ben endins de mi

jo portava la mar

i esmicolava mots i cisellava ones

i estavellava roques i cisellava mots

secretament

sempre parla en secret el silenci marí

a cau d’orella.

Des del cor de la mar tot el gris és verdós

i hi ha milers de blaus i de violes

les albes són rogenques

els ponents virolats

les paraules floreixen sobre esculls de setí.

Qualsevol dia... no tens cap vaixell dispost?

Qualsevol dia

RESPOSTA 41 - Només per amor... - Onatge

Et tiraré

una pedra

sense fer-te mal,

només perquè

et despertis...



Perquè obris

els ulls i vegis.

T'estimaré

sense fer-te mal,

només per amor...



I arribarem

fins la creu

de terme,

no per la creu,

només pel terme...

RESPOSTA · 40 - Les cendres - Carme

Les cendres de la passió

són les més fredes.



M'allunyo d'elles

com si em poguessin engolir.



Obro els ulls al meu voltant

el món volta, encara, i no és pas de cendra.



Però no, no fugiré

les recullo amb parsimònia.

Les llenço, dins d'un clot

i les enterro

i amb elles la bena que em tapava els ulls.



Els obro i el món m'ofereix la seva llum.

REPOSTA Nº. 39 - Flor Blava - Barbollaire

Recollir plors
i cants obscurs
per amarar molses
i líquens d’olor
que estenc
pel teu cos nu

Barrejar dolors
amb saliva i suor,
mentre fem marrada
per corriols feréstecs.

La raó es bressola
en la flor més blava
que fem néixer.

RESPOSTA 38 - TREMOLA LA VEU - Cèlia

Tremola la veu ferida.
Verins poderosos
corsequen l’ànima
del cos incendiat de l’amant nu
que l’amor desballesta
des de les arrels,
i el pes de l’enyor
ofega el panteix
del temps en passat.

Camina lentament
indiferent als cants enfosquits
i als plors anul•lats.
Intenses passions estripen
les venes,
i els deserts de la pols
anorreen la raó.
Tremola la veu ferida.

RESPOSTA Nº 37 - Blanc / Multicolor - Barbollaire

Estimbar el blanc
per renéixer multicolor.

Som llum.

La gota més petita
conté tots els colors.

Travessem-la plegats.

Després ja solcarem la roca.

RESPOSTA 36. DESCONSOL.- Menta fresca

I aquest poderós verí
que per boca de la violencia,
ha enmetzimat per sempre la meva ànima,
qui el voldrà treure?
O és que poder
ja en quedaràn només les cendres...

RESPOSTA Nº 35 - JO NO SÉ PARLAR D'AMOR - Cinzia

Perquè amor fas així mal?

Meta anhelada i temuda,

cremes l'ànima a qui fregues,

congeles els llavis

de qui vols fugir.

Meta somiada i renegada,

incendies els cossos dels destinats,

apagues la mirada

als allunyats.

Perquè fas, així, mal?

Sobres les cendres de la passió

gastada appressadament,

camines indiferent

i cants i plors i rialles i crits

et fan d'estela

en el joc cruel

del dir-se "Ti amo"

Resposta nº 34 - No és un poema. - Onatge

Sento fred a les espatlles.

La meva esquena és

un desert amb dreceres sense sol.

El meu cor és el camí

amb marges de viure.

Les meves mans tenen

la durícia de la carícia.

El meu pensament és un estel

a cavall de tots els vents.

Els meus llavis tenen

el tacte de la làpida...

No és un poema,

és un alè de vida.

Els meus peus cansats

de sabates amb cordons lligats.

Els meus ulls un llapis per dibuixar,

una brisa per acariciar,

fidels a la llum del sol

i somiadors als braços

de la lluna.

Resposta 33: Somiant sobre l'herba - josepmanel

No cal que et diga que camine enlloc
des que no torne del teu cos.
Vaig treure el cap pels teus ulls,
una tarda,
i deambule esglaiat tot el temps
per haver fregat el cel
amb la punta dels meus somnis.

M’he deixat caure
sobre els teus llavis,
breument,
i tinc la boca emmalaltida
pronunciant el teu nom,
en una dolorosa lletania
que apague tanta distància infinita...

Ara m’imagine sempre tombat
en el teu cabell,
jugant a ser nen que juga,
a soltar l’herba,

a saltar al cel...

Resposta 32: La teva pell -Laura-.

Es pensa i no s'entén:
tens pell de doble escrit,
que tan aviat m'encén
com em treu el neguit.

Si ens vaga de jugar
a menjar-nos tendreses
em guia, sang enllà,
amb fam i set esteses.

I en l'instant de cristall
que callen les tronades
és el millor mirall
del mar que no té onades,

perquè en repòs la mà
sobre el teu pit o esquena
la nit em vestirà
de son tranquil de nena.

És el delit novell
de començar una carta.
Quin misteri de pell!
Quin univers, tocar-te!

Resposta 31 - L'escalfor - Carme

I l'escalfor dels anys tendres

desada ben endins d'un calaix oblidat

va ser retrobada inesperadament

temps enllà, mentre les fulles es dauraven.

Res no havia mort

i els arbres encara resistien els embats del temps

i se sentien cruiximents de fulles

mentre els seus cossos

hi responien amb murmuris retrobats.

resposta 30. inici. zel

encara no sabien de l’amor ni de les pèrdues
que ja bussejaven endins dels seus cossos
a l’estiu dels miracles,
esperonats per l’escalfor dels anys tendres
s’abraçaven, plens de desig, suats i molls,
sota els arbres, a recer de les mirades...

RESPOSTA Nº 29 - Eròtica natura - Argentviu

He contemplat l’arbre ferit que em repta.

La seva soca mutilada cicatritza impúdica

amb llavis sensuals inflamats entre l’escorça

M’engoleix l’esguard, úter endins, entre clivelles,

insinuant sense pudor, la colossal vagina

oberta, amb regalims de saba seca.

He contemplat la lascívia de l’arbreda.

(Del meu llibre Eros hi era)

RESPOSTA Nº 28 - Flipada - Onatge

Arbre

arrels

núvol

cel.

Vent

llibertat

persona

estat

governant

dimoni...

Mar

viatge

onatge

platja

far

barca

rems

petxina

missatge.

Gos

fidelitat.

Vida

passatgera

capriciosa

mare

tendresa

estimació

manipulació

tradició

traïció

governació

adulteració

cocció

porció

porró

combinació

nació

imposició

aberració.

Colom

vol

gàbia

niu

ales.

Nit

llum

dia.

Amor

per amor

per obstinació

per ambició

per poder

per diners

per adulteri

per misteri...

RESPOSTA 27 - L'ombra - Cèlia

maurizio_bada

La tendresa és l’ombra
d’un arbre que s’ajup
a descansar prop del camí.
És un desert sense arbres
que existeix ple de fragilitat.

Ja no hi ha espai
i l’ombra insisteix.
Ja no hi ha temps
però l’ombra s’hi queda.

La plego i la guardo
per quan surti el sol:
neixen més ombres
perquè neixen nous somnis
que pleguem per nous sols.

RESPOSTA nº 26 - Recordarem - Carme R

Recordarem,

quan llegirem junts,
aquella tarda

que fou el primer bes.

I l'assajarem un i altre cop
fins retenir-lo del tot.
Tal com va ser:
tremolós, humit i tendre.

Resposta 25. arbres. zel

solquen i esmolen la terra
davallen immisericordes al desastre sens fi
tallen i seguen soques i arrels
qui ensenyarà un arbre al seu fill?
quan tot serà erm,

quedaran els somnis i la mort,

l'esperança entre les pedres...

RESPOSTA Nº 24 - Ets l'arbre - Onatge

Ets l'arbre

que les seves fulles

ploren rosada...



Fas el camí en solitari,

però la companyia està més a prop

que no l'horitzó...



Ets l'ombra que

aixopluga la vida.

La teva paraula

sempre tindrà veu

perquè neixde la profunditat...



L'alè de la tristesa

és qui et fa

respirar enyorança...

RESPOSTA 23 - Tanta claror - Carme R.

Tanta claror se m'escapa dels ulls

en aquest dolç contrallum de la tarda

que et veig i no et veig

vestit d'ombres de mil records

o disfressat de llum que m'enlluerna.

Cada mot, com cada matí,

em duu una nova pregunta.

En cada gest, en cada nit

em sembla trobar-hi, una resposta.

RESPOSTA Nº 22 - CAPVESPRE - Cinzia

Sóc l'arbre de la tardor,

que ha plorat les seves fulles;

la pàl.lida flor humida de pluja.

Sóc el vial solitari,

sense meta i sense somnis;

el sol que no crema i declina a l'horitzó.

Sóc l'ombra amenaçadora,

que s'eixampla en el cel,l

'onda de misteri que envolta la vida.

Sóc el fragor d'un tro,

o la paraula que no escoltaràs mai més;

un bufec deliciós de tristesa:l'enyorança de la vida

RESPOSTA 21 - S'amaga - Jesús Mª Tibau

S’amaga el sol del vespre

mentre el teu braç, a recer del meu,

busca el tacte dels anys.

El desig de carícies, que tant hem sadollat,

ens farà companyia encara,

tot i l’escalfor que s’allunya,

tot i la llum que escapa.

RESPOSTA Nº 20 - Capvespre - Zel

Tendre neguit,
els seus ulls voleien inquiets
amarats encara de la darrera mirada...
i més tard, cloure els ulls
per no perdre el color d’un capvespre
que tot just s’esvaeix, i ja s’enyora.

RESPOSTA 19 - Deixo tènuement - Joana

Deixo tènuament embolcallar-me

pel temps...

Temps fet de vent i solitud.

Deixo aferrissadament acaronar-me per tu.

TU que ets temps, ànsia i

neguit per la meva ànima...

Deixo que la meva pell

sigui el teu recorregut, cada tarda...

RESPOSTA NÚM. 18. Davallarem junts - El veí de dalt

DAVALLAREM JUNTS

Davallarem junts,
a l'horabaixa.
Dins el vell clot de l'obaga.
Allí on ningú ens pot llevar els somnis.
No hi haurà secrets ni miratges,
ni corriols ni dreceres.

Serem rastre esquiu, siluetejant els marges,
alè sense ombres.
El fred d'aquest bosc ombrívol ens hi empeny amb força.
Un nou presagi en una nova era.
En els mots que ens direm,
bastirem un nou alfabet dels cossos.
Escriuré amb traç ferm el teu nom a les pedres.

Davallarem fins el fons, sí,
per alçar-nos de bell nou i amb nova empenta.
Combatrem adagis i sortilegis,
rancúnies i malentesos.
Cendres d'un incendi inacabat.

Davallarem plegats als avencs de la memòria,
allí on es guarden les més belles històries.
La tendresa d'un gest i l'udol d'un bes fendint la nit.

L'endemà, el mantell de la boira ens trobarà
nus i amb la pell mudada.

I serem, ja, per sempre més, una sola presència.

RESPOSTA Nº 17 - Tendresa... - Onatge

Tendresa

en la mirada

dels teus ulls.

Tendresa

en l'oreneig

del teu cos,

en l'eco

del silenci,

en el respirar

que compartim,

i quan caminem

al mateix pas

i mà amb mà

en el brindis

de la carícia,

i més encara

quan despullem

els sentiments

a sol o lluna.

Tendresa

en el record

dels absents,

en la rosada

que deixa

la soledat,

en el poema

que escrius

sense paraules

en les pàginesviscudes.

Tendresa

en tot el que

el diner no

pot comprar,

en el mar on

hi naveguen

les nostres llàgrimes,

en el vent que

s'enduu les cabòries,

en l'ara i

l'almívar d'ahir.

Aserdnet

no es pot escriure

del revés.

Tendresa

és quan ronques

al meu costat,

quan ens abracem,

quan ens mirem

sense dir res

però dient-nos molt,

quan la carícia

del record t'esborrona

tot el cos...

Tendresa

quan la malaltia

ens okupa...

el cos,

quan les esqueles

no sumen mai,

quan la cançó

ens penetra el cos,

quan som dos

a un sol crit...

Tendresa

en la calma

de les roques,

i quan de nit

el far ens

assenyala a port.

Resposta 16 - M'equivocava - Laura.

Érem lluny i tan a prop.
Potser m'equivocava.
Una mica tanoca,
deixa que m'ho digui:
Mirant on no tocava.
Escrivint on no volia.
Però escrivint.
Quan vas llegir,
vas encendre una llum on no sabíem.
Se'ns van omplir les mans
de nit i de besada.
Fins i tot avui,
quan te les agafo,
em pessigollegen els llavis.
Encara m'equivoco.
Una mica tanoca,
deixa que m'ho digui.
Però la taula parada dels anys
sap que tu vas ser l'encert.

RESPOSTA Nº 15 - Davallem junts - Cesc

Llum opaca i escassa,
gots i tovalles paren la taula.
Davallem junts amb el pas dels anys.
Et somio, et faig meva, et somio, t’escric cartes d’amor.
Davallem junts entre mirades intenses de paraules mudes.
Davallem junts mentre la mà acarona
L’oblit de l’ahir, t’acarono el cos,
T’omplo de petons per si la llunyania se t’emporta
em pensis, em somiïs, em facis teu com ara ens fem l’un de l’altre.
Davallem junts en el pas del temps amb ofec de calor pintat a les parets.

RESPOSTA N. 14 - ESCOLTARÉ EL SILENCI

Ferran.'s photostream

Finestra enllà,
en caure la tarda,
el món estarà encantat.
Les flors lluiran la llum
del blau del cel d'estiu
i els sons de la vida,
en un xiuxiueig continuat,
romandran actius.
Els mixons cantaran
de matinada
pels qui es lleven
i pels qui no s’han anat a dormir.
Cants per atreure una parella
i sensibilitats enyorades.
El remoreig del mar,
de les capçades dels arbres,
dels somriures de la gent.
I jo, darrere el vidre
escoltaré el silenci.

Resposta núm. 13. Camí per viure.

A fora plou.

He fet i he desfet,

he tornat a refer aquest camí,

massa cops.

A fora plou.

Ara, demanaré permís,

tot mirant a terra.

I no en sabré,

i no podré.

Però segur que ho voldré.

A fora ja no plou,

si tu m'hi ajudes.

RESPOSTA Nº 12 - Nits de tendresa i sexe - Gatot

Podria ser cada dia,

cada nit,

un amant inacabable...

si tu volguessis...

i cantar-te a l'oïda

cent cançons,

esgarrapar-te sentiments,

emmotllar suaus pelatges,

entonar onades lliscants...
fondre'ns...

i entomar salabrors i dolceses...
en vint-i-una mil llengües.......

RESPOSTA Nº 11 - Davallarem junts - Cinzia

Davallarem junts,

anirem a lluny

més enllà d'aquells monts blavosos

que limiten l'horitzó.

Veurem l'alternar-se

de sols i llunes,

travessarem la nit

per assaborir la dolçor del dia que neix.

Les mans sempre unides,

les estacions diferents

com el color de la nostra pell,

així com la nostra terra.

Davallarem junts,

anirem a lluny

més enllà del mur del plor,

més enllà del llit de joia.

Les mans unides

els rostres diferents,

transfigurats en arrugues

de somni i nostàlgia.

Desitjarem de sobreviure al que hem viscut

excavant tombes a l'enyor.

Remors d'ones dins les orelles,

fulgor de llum dins els ulls.

Sospirarem i davallarem sempre junts…

Resposta nº 10, REMEMORO,

Avui, llegint tots aquells versos
rememoro les nostres tardes.
La solitud m’ofega
res em pot distraure.
Tu no hi ets,
jo sola resto.
Visc només per esperar-te.

RESPOSTA Nº 9 - VIBRA L'AIRE, Cèlia

Ponce 2007

L’amor desballesta els records

d’aquelles tardes de sol i boira

i es fonen arreu dels cels.


Vibra l’aire amb basca d’enyor.


Necessito una mà aspre

que m’acaroni els pits

i uns llavis entre llavis humits.


Necessito una mà aspre.


Intenses passions estripen les veus

per desfer, per sempre, aquesta solitud

i davallar junts pel pendís d’una nova tarda.


Necessito una mà aspre.

RESPOSTA Nº 8 - Contrallum - Barbollaire

En corriols obacs,
on l’ombra retruny fresca
com els silencis de les besades,
retrobarem el contrallum lent
de la presència estimada.

Les paraules ens envoltaran.

Amoixant-nos
com teranyines d’ambre.

RESPOSTA Nº 7 - Potser - Onatge

Potser sí que

tot és un somni,

però ara els

nostres llavis

estan de concert...

No et vull conquerir,

tot el què tinc

és per compartir.

No et vull posseir...
Som gavina i ocell

i voleiem pel

port de l'amor.

L'amor sempre és ell.

Però ara tenim la

carícia del temps,

del temps d'amor...

RESPOSTA Nº 6 - Darrere el vidre - Carme Rosanas

Darrere el vidre

puc escoltar el silenci.


S'atura


el degoteig de l'aigua sota la fulla,


el xiuxiueig de remors incertes


i el murmuri de paraules desconegudes.


Ja no cerco més, els sons llunyans.


Darrere el vidre


sé que ets present en aquest silenci prenys.

RESPOSTA Nº 5 - Davallem Junts - Noves Flors

Davallem junts

pel sojorn de l'absència.

Per més que el pensament

ens traesca les hores
negra ens serà la negror de la nit.
Temps a venir,
si la mel dels teus ulls
m'enganxa les paraules
que avui allunyes
pentinarem batecs
amb la veu
amb els dits.

RESPOSTA Nº 4 - Instants - Joan Grau

Instants d'eternitat,

un sospir,

una mirada,

una carícia.

Demà, qui sap?

Però aquells moments van ésser eterns.

RESPOSTA Nº 3 - Temps enllà - Víctor Pàmies

Temps enllà, el que era ja no és.

Abans, davallàvem com una torrentera

desfermada, voluptuosa i abassegadora.

Ara, arribats a les maresmes,

el nostre transitar és calm i parsimoniós

El nostre bagatge:

cada còdol arrossegat avall,

cada gra de sorra dipositat al mar.

La nostra experiència ha conformat la llera,

les nostres il·lusions han alimentat

el mar comú de totes les coses.

Temps enllà, el que abans era ja no és.

Però ara tampoc ens desagrada

el que hi resta, oi ?

RESPOSTA Nº 2 - Somni o realitat - Striper

Estic somiant o estic amb tu?

Besa'm, besa'm...

I sé que és real

Només tu, només tu em conquistes,

mous el meu interior,

voles com una música,

gires en el meu cos.

Tot, tot de tu és amor....

RESPOSTA Nº 1.- Ja és arribada l'hora - Menta Fresca

Ja és arribada l'hora de llegir-los.

Junts, un davant de l'altre,

amb aquella tendresa que ens ha restat intacta,

davallem encara més,

junts,

junts per sempre.

INICI - Davallem Junts - Miquel Martí i Pol

Davallem junts pel pendís de la tarda.

Per més que ets lluny, davallem junts la lenta

progressió del temps que encara ens manca

per fer d'aquesta solitud un àmbit.

Davallem junts, i el vent no em pot distreure

d'aquest pensar-te que se'm fa presència

i em neguiteja i em consola alhora.

Tardes enllà, si llegim aquests versos,

t'amoixaré els cabells amb la mateixa

tendresa amb què escric per evocar-te.

Miquel Martí Pol

Els bells camins (1984-1985)

Ja som 18!

Divuit blocaires més o menys apuntats, alguns ben decidits altres una mica en condicional...

He pensat donar el tret de sortida amb un poema d'autor, vull dir amb "pedigree" però he triat quatre pomes de quatre poetes diferents i ara se'm fa dificil decidir: M. Martí Pol? J. Salvat-Papasseit? Miquel Àngel Riera? J. Palau i Fabre?

I aleshores inentaré respondre jo, d'una manera o altra i amb més o menys traça .

(Ei! si ningú no em passa al davant!)

Personatges poètics

Benvinguts a tots i totes.

Tornem a engegar el blog que ha dormit uns quants mesos.

A partir del dia 10 de Juliol Personatges itinerants es torna poètic.

Farem una roda poètica.

Un diàleg poètic múltiple i compartit.

Jo penjaré un primer poema.

Tothom qui vulgui en pot enviar un altre, sobre el que li suggereixi algun dels anteriors.

Si voleu repetir podeu fer-ho.

Podeu enviar els poemes al meu gmail.

Els que ja siguin membres de Personatges Itinerants, el podeu enviar directament aquí.

He enviat invitacions per a ser membres de Personatges Itinerants als que m'han dit clarament que sí que participarien. Molts m'ho heu dit amb un si... condicional. No he enviat invitacions a tothom. Però puc enviar les que faci falta. Demaneu-la si la voleu.

Històries

Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.

Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.

En Valentí Furió... no sap si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.

La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.

Però ella no volia permetre que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.

Era el seu segon primer dia.