De besllum

De besllum, recorda

que fugaç és tot

mentre l’ombra s’allarga,

com si fos una foguera,

i tot ho incendia,

deixant-nos a les fosques.

De besllum, s’albira

l’espai de la nit,

òrfena d’estels,

dibuixada de dol,

al mig del cromatisme

de pètals solitaris,

que assenyalen la mort

i aclamen la vida.

De besllum, la lluna

corre, però, no evita

que tot s’esborri

al jardí de les estàtues.

Tot seguint la Cantireta

FUGAÇ

Ofereix flors que diu

què és ell. El carmí al pètal,

i l'espurna de gelos

en la tija nafra la mà.

Voldria recipient

adient...

I llegeix, mentre s'agenolla:

"viu mentre et recordi".

Deixa castanyes arreu,

per si el temps no acompanyés,

perquè recorda què fugaç

és tot, fins i tot aquest vers.

Pom d'amor

Seguint a l'Anton, amb la recordança que d'altres ens deixaren.............

I amb un pom de liles a la mà

enfila camí cap al cementiri.

I en aquell prec més íntim

li diu que l’estima encara.

...I LES FLORS.... dos aquarel·letes

(  Aquarel·la dedicada a la Carme com anfitriona, sense cap més simbolisme)

... i les flors alegraren el primer dia

tranquil·les en la intranquil·litat,

Coherents en son perfum,

esclatant amb paleta de colors

recordança d' actes estimats

que d'altres ens deixaren....

( Aquarel·la dedicada a M.P.S. agraint-li  seu ajut ...)

Vítrica custòdia (de deomises)

[seguint la Carme R. i la M. Roser]


Vinc, xop de pluja,
Per retrobar-te els llavis
-Bes que ens vincula-:
Deixaré que em vigilis
El món perquè no el perdi

Entre aquesta paleta

De colors que m'ofrenes.

d.

NOVEMBRE

Novembre és arribat,

el fred ja ens abraça.

Treu la paleta de colors

pinta tots els boscos.

El cel si reflecteix

a l'hora que el sol es pon.

Plora amb llàgrimes de boira

les nits es fan més llargues...

M. Roser Algué Vendrells. (seguint un reflex de la Carme)

Reflex

Reflex tan desitjat
de versos sobre l'aigua.
Improvisa  el llindar
d'un ara que és  etern.
Fulles  daurades
com mots  que m'acaronen,
flors  violetes 
com carícies que em parlen.
I el cel sempre  present
per  fer volar els  poemes 
entre el  blau i el verd.
I  sempre, el meu  amor
perfumat  de poesia,
xop de pluja  de la nostra nit.



(Seguint  la Pilar, la  Laura i en Barbollaire)

Ofrena

Estima'm en el crit
de la melangia
dels primers dies de Tardor.

Mentre solitàriament jec,
ert,
entre fragàncies fugisseres
de fulles daurades.

És així,
com si es tractés d'un bol fràgil
curull de pluja
indescriptiblement nítida,
que m'ofreno en el reflex
desitjat del teu amor
amarant-me els dits.

Carrers xops de la pluja de la nit

Ens acompanya la pluja, el gris, el fred...

Saber trobar-hi l'encant també ens omple de pau.

Rera el vidre, embolicat,

sentint-te reconfortat,

des de fora, fins al cor,

i sentir que els carrers xops de la pluja de la nit

són un entranyable record.

Àngel

Àngel de pedra

que custòdies el silenci,

fixos els ulls en les arrels

de punxeguts xiprers

lacerats de tardor,

de verticalitat concisa.

La tristesa s'esqueixa

del teu rostre serè

i em reclama en la galta

el bri del plor.

Cuides la tomba

amb el nèctar etern

del record adormit,

fiblonejat pel sol

que creix ataronjat,

et cobreix l’esquena,

projecta una ombra,

de gemec trencada,

i improvisa el llindar

de l'ara etern,

on els peus s'assenten.

El misteri petri,

incendia l'ocàs de la mort

i m’omple de cendres volàtils les paraules,

afligides del dol inesborrable.