La saba als turmells

Ets honorable, i arbre.

em puges la saba als turmells,
m'obres amb llum
i em fulleges els ulls.

No puc més. Demana'm

el sotabosc                             dels sospirs

o els pins                             del vesc.

Arbra'm tota. O no em facis rels. 

El domicili de l'amor

Des de les bèsties salvatgines, esteles de llum guien l'amat. Veu interna que el guia camí de l'alba, que res canvia, que el domicili roman on sempre, que el carrer fa soroll de poble. En el trajecte a l'amat, l'amor, que no ha port ni ribatges, tan sols l'herbei de la malenconia i els ametllers amargs del bes que mor en sortir de casa, neix per a ser complimentat en cada metre que els separa. Arriba a casa i veu que ningú l'ha convidat a llegir-lo. Mor, l'amor, en mar alterada, i les roques repensa des de l'abim, alba interna del conhort. 

Cos cova

Amat,

Aquest cos cova

l'avenc del mot.

Fes-me un tomb 

al cos i desfes-

me(l) els solcs,

colra'm de sol

sota els arbres

i els besos,

sotsobra'm

...

cireres d'arboç

fan dels dits

els meus pits

bales endins

Amada pell

Amat amic

L’Amat, quan era Amic

em preguntava si l’amava,

jo no sabia que l’Amic

en amat acabaria.

Avui, l’Amic Amat,

és tota la meva vida,

i estimo l’Amic tant Amat,

seguim junts fent via.

imatge: jonohofaria.flog.cat

De nou a vuit

Callaré de nou

a vuit

(buit, el mot)

la ira, la mirada,

la fada

dels ulls 

i dels rulls

el desig.

Si ix,

que sigui

amb dos

(os

...

pell

...

ELL)