d’aquest món, obscur i cruel
i malgrat tot sempre esguardo
-ulls ben badats-, el cel...
Bado els ulls, els esbatano,
finestres a l’univers
el meu cor i l’esperança
em guarden l’esperit despert
que sé que ha d’arribar el dia
que puguem dir –fora! via!-
i encetem sense recança
un camí de llum, amb pas ferm.
Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...
Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...
(Zel, seguint Galionar)