Altair

Sé que poc puc esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel

i malgrat tot sempre esguardo

-ulls ben badats-, el cel...

Bado els ulls, els esbatano,

finestres a l’univers

el meu cor i l’esperança

em guarden l’esperit despert

que sé que ha d’arribar el dia

que puguem dir –fora! via!-

i encetem sense recança

un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)

Cant d'enyorança

Voldria saber compondre’t

el més bonic cant del món

que, mot a mot, fos la baula

que m’enllacés al teu cor,

i forgés entre els teus somnis

joia eterna, mon amor.

 

Perduts en la nit, els greuges,

transmutats en pols d’estels,

seran perseides fugaces,

llàgrimes de Sant Llorenç.

 

Un estol de mil carícies

volaran pels teus cabells;

s’hi estaran fins a trenc d’alba

perquè tinguis sons molt bells.

 

Ni el mar, que s’abriva amb fúria

ni el vent, que entre valls es perd

no en saben prou, de contar-te

ma tristesa i mon anhel.

 

Sé que poc cal esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel;

mes, si no puc retrobar-te

morir prest, que serà bell…!    
 

Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant

A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.