Desitjo,
que aquell instant fugaç del naixement del dia
en què la natura roman estàtica
com si esperés un esdeveniment grandiós i sublim,
acompanyi el pensament
al llarg de tota la jornada.
Que aquest viatgi lliure,
sense límits ni referències que puguin distreure
de la realitat vertadera;
sense la percepció del temps
que balla amb les agulles del rellotge;
sense la ubicació concreta
en un espai físic.
Que permeti l’aturada en cada instant
i mirar com passa la vida,
sentint el vertigen que provoca l'anar i el tornar,
despullat de l'ansietat i la desraó del camí.
Que marqui la fugacitat de cada instant
amb l'orquestració amb què els ocells
trenquen el silenci, a trenc d’alba.
