Ella és la clau, de Cèlia

Avui el cap del Frabrizzio ha estat especialment espès. Les classes de la universitat les ha trobades més aviat insípides, poques vegades descobreix alguna cosa que l’arribi a encuriosir de veritat perquè té una avantatjada intel•ligència però poca comunicació amb els seus companys. Les lectures lliures a la biblioteca, la recerca d’informació per internet o la seva pròpia investigació sobre els temes que ell s’imposa, són molt més interessants. A més, des que va trobar-se malament que el cap no para de fer-li mal... l’estudi de la matèria el té amoïnat, la matèria obscura i la física quàntica. Estar en un lloc i aparèixer a un altre... No pot descansar gaire per les nits, es nota encara enfebrat però amb el pensament accelerat. No té malsons sinó somnis recurrents de miralls que es trenquen i deixen presoner un avi a l’altre cantó del mirall.
De sobte se’n va a la bibliotecària i demana un llibre: Alice's Adventures in Wonderland (1865) de Lewis Carroll . La bibliotecària el mira de dalt a baix
- a la universitat de ciències demanes aquest llibre?
- Només volia recordar com resolia l’autor l’entrada d’un món a l’altre, ara no ho recordo, fa tant de temps que el vaig llegir, però el cor em diu que...
- D’acord, si només és per un moment, casualment jo també l’estic llegint, te’l deixo!
El llibre no el tranquil•litza pas, no és aquest el que busca i li retorna, ara se’n recorda, busca la segona part! Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, el conte que va escriure Lewis Carroll el 1871.
Un mirall és ... i ho cerca per internet: MIRALL
Ja té nous camins per recórrer: pla, còncau, convex, llum, focus, reflexió, paràbola...
Una altra nit d’insomni, ho sap, una altra nit de no descansar a no ser que escolti música, bona música...
I és aleshores que recorda aquells ulls que el van intrigar tant i pensa que són a Barcelona. I sense pensar-ho, una cosa que no havia fet mai a la vida, compra un bitllet d’avió low cost per aquella mateixa nit cap a Barcelona i dues entrades per un concert de Mozart. Ja no torna cap a casa, se’n va directament a l’aeroport i l’endemà al matí té dues coses a fer, trobar l’Alícia i convidar-la al concert.



Puja a l’autobús, s’asseu darrere el conductor i observa que mentre puja la gent, ell està llegint una pàgina d’un diari... miralls que es van trencar i un avi i una infermera desapareguts! Necessitava trobar l’Alícia, tenia la intuïció que ella, ELLA era la clau...

No sap per on començar, ha tret la fotografia per internet i l’ensenya al conductor, que en veure-la la reconeix .
- D’acord, faré el meu trajecte i el porto a l’hospital. Ha anat a veure el seu avi. I perquè la vol veure aquesta noia? -li pregunta amb la il•lusió de tenir una excusa per veure-la.
- Ella és la clau, l’he de trobar! Hem d’anar aquesta nit al concert de Mozart al Palau de la música catalana!

Records

Fabrizio De Conciliis, Cèlia

 Fot. Google 

Fabrizio de Conciliïs és un jove estudiant de Roma Tre Università. Viu en un pis amb quatre estudiants més però no s’hi parla gaire amb ells. En realitat Fabrizio no parla gairebé mai amb ningú. I no és que vulgui no fer-ho, és que s’avorreix quan ho fa. Les converses, en general, l’avorreixen perquè les troba buides de contingut.


El cap del Fabrizio és un cap especial, li agrada aprendre referències de memòria. Col·lecciona papers que tinguin referències de qualsevol tipus. Per sort, el seu oncle Manuel és recanvista a la Fiat i li envia cada setmana pàgines de referències de les peces de recanvis de tots els models de cotxes que ell devora i memoritza a una velocitat vertiginosa.


Avui no s’ha trobat bé, tenia febre i mal de cap i tot el cos adolorit. Ha sospesat la situació i s’ha adonat que no era la grip A. Té memoritzats bé tots els símptomes que havia llegit per internet i no hi encaixa, però ha preferit anar al metge. El té molt a prop del pis i aquest matí no tenia classe.
El metge somreia força i Fabrizio no entenia perquè. Ell tenia mal de cap i no tenia ganes de somriure. Li ha dit que té un virus d’aquests que corren però ell no ho ha entès. El Fabrizio no pot entendre el segon sentit de les paraules i s’ho ha pres de forma literal. S’ha ofès perquè sap que els virus no tenen cames i, per tant, no corren. En canvi, sí que es poden transmetre. No, definitivament no li ha agradat aquest metge que no parla amb propietat i ha marxat sense esperar que li doni la recepta màgica. Ha preferit pujar al pis i fer llit, descansar tot el dia, dormir. Un paracetamol i un té ben calent, fer repòs. S’ha despertat a les 6h de la tarda i ja és ben fosc al carrer. No ha sentit els seus companys quan marxaven cap a classe. Ells tampoc s’han estranyat que no hagi sortit a dinar perquè molts dies no es recorda de fer-ho.


Aquest silenci el reconforta. No té gana i es troba una mica millor. S’asseu al llit i agafa el petit portàtil.  No sap ben bé perquè ha obert el facebook . Res d’interessant, com sempre, opinions buides i molts dobles sentits que ell no entèn. Visita el Damiano Costabile, el seu company de classe i una cosa el crida l’atenció Té una noia agregada que l’ha encuriosit. Aquells ulls... aquella mirada és especial. No somriu i això el tranquil·litza. Li demana per ser amic...

En Biel  de  Josep Manel 

RESPOSTA 38 - TREMOLA LA VEU - Cèlia

Tremola la veu ferida.
Verins poderosos
corsequen l’ànima
del cos incendiat de l’amant nu
que l’amor desballesta
des de les arrels,
i el pes de l’enyor
ofega el panteix
del temps en passat.

Camina lentament
indiferent als cants enfosquits
i als plors anul•lats.
Intenses passions estripen
les venes,
i els deserts de la pols
anorreen la raó.
Tremola la veu ferida.

RESPOSTA 27 - L'ombra - Cèlia

maurizio_bada

La tendresa és l’ombra
d’un arbre que s’ajup
a descansar prop del camí.
És un desert sense arbres
que existeix ple de fragilitat.

Ja no hi ha espai
i l’ombra insisteix.
Ja no hi ha temps
però l’ombra s’hi queda.

La plego i la guardo
per quan surti el sol:
neixen més ombres
perquè neixen nous somnis
que pleguem per nous sols.

RESPOSTA N. 14 - ESCOLTARÉ EL SILENCI

Ferran.'s photostream

Finestra enllà,
en caure la tarda,
el món estarà encantat.
Les flors lluiran la llum
del blau del cel d'estiu
i els sons de la vida,
en un xiuxiueig continuat,
romandran actius.
Els mixons cantaran
de matinada
pels qui es lleven
i pels qui no s’han anat a dormir.
Cants per atreure una parella
i sensibilitats enyorades.
El remoreig del mar,
de les capçades dels arbres,
dels somriures de la gent.
I jo, darrere el vidre
escoltaré el silenci.

RESPOSTA Nº 9 - VIBRA L'AIRE, Cèlia

Ponce 2007

L’amor desballesta els records

d’aquelles tardes de sol i boira

i es fonen arreu dels cels.


Vibra l’aire amb basca d’enyor.


Necessito una mà aspre

que m’acaroni els pits

i uns llavis entre llavis humits.


Necessito una mà aspre.


Intenses passions estripen les veus

per desfer, per sempre, aquesta solitud

i davallar junts pel pendís d’una nova tarda.


Necessito una mà aspre.