Confessió d'una teranyina enamorada de la rosada a una branca

M'enduc totes les gotes d'en Xavier en una teranyina, 

Em sostens perquè entens la làbil fortalesa del que sóc.
La seva presència em transforma.
Deixo de ser, per ser amb ella.
Efímeres com som,
ens fem perpètues en tu.
I restem sostingudes,
en l'exacte mesura que pots acollir-nos.
Em faig aigua teixida d'ella i ella es fa imatge.
I tu, ferma també en la teva fragilitat,
vols fer dels temps un al.liat:
si res gosses trencar l'encís,
d'aquest instant precís en que tu em tens
i jo la tinc.

Contra tots els oblits

(Segueixo a partir del darrer vers de "baba - 44")

Sentiments i sensacions que crèiem sepultats

sota tres-cents anys de pluges.

Contra tots els oblits:

els paraigües clamen.

I cada gota és un crit.

gotes de llum

 mercè  =  baba

 segueixo amb les gotes de llum que aquí podeu veure

  

gotes de llum

il·luminant més enllà, de las imatges pròfugues

els records despertats.

més enllà encara, quan mires dins del cor,

retrobaràs aromes que creies oblidades,

deixades sens pensar al marge del camí.

aromes, que ara cobren importància.

petites gotes d’essència

soterrades en l’àmbar de la vida,

quan immersa en el tràfec de la ruta

miraves sens sentir.

que és un record, sinó la guspira

amb poder d’encendre una foguera

que avorti les tenebres de la nit.

la petita espurna d’un passat,

capaç de fer sorgir en el desert,

un brollador que transmuti aridesa.

el ressort per arrancar de l’ànima els pètals ja marcits.

prodigi ocult del inconscient

al retornar del desterro i de l’oblit,

sentiments i sensacions que creiem sepultats.

Punta fina

Em mullo als rius de paraules d'aquest "Trencadís de versos", fantàstic inici de Montse Galionar

Rius de paraules

cap al mar del llegir,

núvols de la nit

sota els vents d'estels.

I els siderals universos

que ens plouen versos,

gotes de llum

aquí, als camins i rius,

com feixos d'una collita

que és essència de vida,

llapis de poesia

amb punta fina exclusiva

lliscant al mapa personal.

TRENCADÍS DE VERSOS

Avui he dormit malament,

somiant que escrivia versos estranyíssims.

Potser, sense saber-ho, recordava tot allò

que cal oblidar en la nit, simplement per sobreviure...

Avui he imaginat rius de paraules

que brollaven insurgents dels llavis erts

i que deien tot allò que mai t’he dit

després que rubriquessis, en els nostres sentiments,

els crèdits del The End...

O potser no, potser havia retornat a indrets perduts,

quan encara era feliç, i no ho sabia

que vivia de les engrunes del teu temps,

i les llàgrimes, furtives, no em traïen cada nit

com qui fa el dol, plorant el desencís sota els llençols...

Avui he somiat en mots trencats, com bocins d’un mirall,

i en fragments dels nostres dies que, grotescament,

ballaven una dansa esbojarrada, reflectint-s’hi,

amb imatges monstruoses, irreals.

No podia destriar-ne qui era jo, ni qui eres tu,

o si era realitat allò que vam compartir algun dia...            

Quan per fi m’he despertat, ho he vist molt clar:

el subconscient, tenaç, s’entesta tothora a recordar-me

que el nostre temps i l’amor ja han caducat... 

Montse Galionar