Clic

El full en blanc, testimoni de negres nits
quan les  espurnes  brollen de dins
fent un intent d'escriure allò que no sabem dir parlant.
S'encenen els llums
i us convido a ballar
amb ritme silenciós.

la Carme va apretar l'interruptor
ara és hora de tancar-lo.

Gràcies per compartir  poesia!

final (millor efímer)

Acabat el torn signo l’absència

de qui no està per fer rimes dolcíssimes

acabat el torn, mancant presència,

tinc el meu cor ací, tot i sabent-me prop

massa a prop de la demència

en aquest món obscur parany pels bons

que enclota fins als més bruts abismes

i ens deixa abraçats només de solituds...

Sort del goig de saber-vos vius i nous

en cada vers que apropa els cors

i endolceix el gust amarg de tots els jous.

(amb gratitud eterna a tots)

El do de pit

Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!

(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!

Traços

Traços de lletres reflexen l’encanteri
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.

Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.

Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.

Fins demà!

Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)

[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]

A Anna G. C. 

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

d.

COM HIAT

He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.

I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.

I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.

Gràcies, Carme.

Tamborinant sobre el teclat.

(seguint Carme i deomises)

El full en blanc i el gris cervell bullint

de paraules. Paraules que vessen,

que emprenen un viatge fascinant

pel sistema neuronal cap a l'exterior,

algunes es perden pel camí, però,

fent-te regirar els budells;

o provocant un tic nerviós a la galta,

mentre et fa arrufar el nas;

o arribant al més llunyà de les extremitats,

on et provoca una curiosa reacció:

els dits de la mà, posem l'esquerra,

tamborinen sobre el teclat,

mentre els peus porten el ritme

d'una melodia sorda.

El full en blanc i jo cerque unes paraules

que expressen la meua alegria

per haver participat a les itineràncies,

unes paraules poètiques

que expressen la meua pena

a l'hora del comiat.

Amigues, amics, adéu!, fins aviat!

Vívida presència (de deomises)

[seguint la Carme]

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

d.

Fulles i fulls en companyia

La  fulla al  full de dalt  ja el veia.
Enlluernada  pel seu  color,
primer tremola,
es  deixa  caure i el vol trobar.

El full en blanc  ja l'esperava:
- Fulla  lleugera,  limbe daurat
un raig de llum ens  unirà,
vine,  acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix,  jo vull  besar.

Han caigut les fulles

Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!

Principi i fi

(seguint deomises)

Tot el que comença acaba,

el que neix ha de morir.

La poncella dolça i feble

morirà pètals oberts.

La nena innocent i tendre

serà gran, amant i esposa.

Eixerit el nen petit

serà un avi bondadós.

El dia, que obre l’albada,

amb l’ocàs acabarà.

Però aquest amor que et processo

de segur no morirà.

.........

Nostàlgia (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

d.
(Lluís Servé)

Vinc a buscar-te

Vinc a buscar-te,  perquè trobar-te és sentir-nos lliures.

Conjurs  de mots, potser sense sentit,  paraules  màgiques

mantenen  encanteris que sobrevolen  els dies.

I sempre  et crec,  et  creuré  fins i  tot quan menteixis,

tot i saber-ho, per esllavissar-nos  suaument

des  d'un amor que  il·lumina com si el sol sempre  lluís 

fins a  l'altre,  també  amor, en penombra plàcida: 

ser veritablement l'un en l'altre.

Inclemència (de deomises)

[seguint la Imma Cauhé]

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

d.
(Lluís Servé)

Seguirem...

Si rodes i rodes

tornes al lloc,

les mans agafades,

ferms els cors.

Caminem somniant

que el món és bo

cerquem l’esperança

que serà millor.

Tu i jo i vosaltres

hem de fer-ho junts

recollir-ne les brases

i obrir-nos els ulls.

Separar els núvols

que ens mostrin el cel,

cuidar de la terra

que tant estimem.

Oblidar rancúnies

que no fan cap bé

avançar cada dia

és el que podem fer.

seguint: Pilar

Símbol

Trobada aquí

 

 

Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.

 

 



Donem-nos la mà!

Donem-nos la mà , agafem el mateix ritme
respirem al mateix compàs, compassats,
compassades, fem cada moment un fragment
d'aquest camí al costat d'algú altre
Ni que sigui virtualment, simbòlicament
primavera d'hivern , trepitgem a l'hora i alhora
les grans estores vegetals de fulles caigudes
Somiem que tot és possible, unim-nos
siguem diversos i diferents i variats però caminem
caminem plegats!
 Costarà agafar sincronia i ritme  potser
al principi tentinejarem , farem tombs i girs dispersos
 mica en mica tot semblarà una dansa !

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.

Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

 

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.

En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,

Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat

De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig

De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra

I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny

De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,

I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,

Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu

Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,

I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.

d.
(Lluís Servé)

El somni de la utopia

Autor de la fotografia: Alex Martínez

Encara que la bufetada de la realitat

et desperte del dolç somni de la utopia

com quan un tren de càrrega, a tota marxa,

xoca contra un tren de passatgers,

que viatgen sense passar ànsia, somnolents cap a la felicitat.

Encara que el sobresalt et corprenga

et regire els budells i boces

tot allò que hi portes dins

des d'aquell dia que decidires somniar la utopia,

donar un vot de confiança a la humanitat.

Encara que tot et semble negre ara,

fosc com gola de mostre disposat a engolir-te,

no perdes l'esperança, torna a somniar,

dons la foscor de la rancúnia consumeix l'ànima.

Somnia la utopia, de vegades la felicitat rau en el camí.

(seguint a deomises)

Pacífica, lumínica (de deomises)

[seguint la fanalet]

Deixa que nïi
Els meus somnis utòpics
En el teu ventre,
En aquesta pacífica,
Fascinant melodia.

El so dels àngels
T'embolcalla el cos, Anna,
Llum que ha de créixer.

d.

Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.

La nostra realitat

(seguint a Carme)

El teu amor ja descansa

els teus dits ja no toquen la melodia,

so i cant units a la distància.

Com quan érem joves,

com quan ens estimàvem.

Ara resta mut el violí

les flors s’han assecat,

el goig i l’alegria

d’una,  s’han apagat.

La música que tu posaves

a les belles paraules d’amor

resta  oblidada.

Han passat els dies,

els mesos i els anys…

ni tu ets el que eres

ni jo la d’abans.

En el racó de l’armari

queda el violí vell

sol i abandonat,

provant la certesa

de la  nostra realitat.

Frec a frec

Esperar-te  és fer del desert  només un camí

i  saber donar a  cada  instant  tot  el seu sentit.

És  recomençar  de nou  un altre univers

com si mai abans,  no ens  l'haguessin  desfet.

Desitjar-te, és  trobar el camí  massa  llarg

i al mateix  temps  no perdre  la il·lusió

i teixir  fil a fil i punt  a  punt aquest  nou marc

per  a trobar-te mentre batega  l'emoció.

Estimar-te és  saber  veure't  com ets. 

  Lluitar  per tu.  Ni  el buit  ni panacea de  res.

La força en la feblesa  i la feblesa en la força.

Estimar-te és saber que  encara  hi ets,

que  tot  és nou  i possible,  ho veus?

i que ens  retrobarem aviat, frec a frec.

Gramàtica (de deomises)

[seguint la zel, deixant al marge el 25-N {disculpes}]

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

d.

indesxifrable

Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent

quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca

demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta

quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos

Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules

quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no

demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència

quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina

Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis

quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars

sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles

demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles

(seguint Deo i els misteris dels humans)

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(de deomises)

[seguint la cantireta]

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

d.

PIANO, PIANISSIMO

La tecla menor.

Polsa-la. Sent com canvio

somriure per mà òrfena,

com la seva germana malda

sota la fusta noble en crear un ressò.

Talment dues imatges en mirall,

en valls i en comes paral·leles

correm, ens interrompem 

i atabalem el cap de la corda polsada.

I ara, podria ser qualsevol quequeig

tornar coll esvelt l'ànec amb l'ofec

i el so que sura, com pedra,

de la fusta, de la mà. De Déu.

Seguint, amb molta estimació, l'Elfreelang...

Potser canvio el saxo pel piano

Potser perquè la nit ja és més freda
m'abrigo amb la bufanda de notes
i al so del saxo em bec una llàgrima.

Potser la tardor cau damunt nostre
el record dels records s'enterboleix
i trist vagareja per les ombres...

Potser, només potser, la melangia
sigui el preludi d'un ritme més àgil
i canvio el saxo pel ragtime a piano

L'enyor d'un vell saxòfon

(foto trobada a antoniolopezmolina.blogspot.com)

(seguint deomises)

El so trist d'un saxo acompanya el silenci

d'aquesta nit d'enyorança de tu.

Degoten les melangioses notes com llàgrimes

que pengen en el nacrat record

del teu reflex a l'estany,

amb l'esguard de la lluna.

Balada nocturna de la memòria

d'aquelles nits d'argent

d'alens amatents i suau ball

dels dits pel setí decorat amb perles

que l'amor havia brodat en la pell.

El silenci guarda l'enyorança

en el melangiós so d'un vell saxòfon.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(de deomises)

[seguint la Pilar]

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

d.

Sembra

Trobada a la xarxa

 

 

 

Em sembres el ventre de tu
amb la llavor
que transforma deserts en vergers.
Ecos de bellesa,
ordeixen simfonies perdurables,
essència poètica amb gust de menta,
amb què em tatues l’esperit
i em dus a l’eteri.
Viatja el meu pensament com si fos alosa
i es troba amb el teu que ho espera
en lliure vol,
i l'acaricia amb el reg lluminós, serè
de coses infinites.
Concebo la sembra,
i bateguem a l'uníson,
fecundant el cant edènic
de l’aurora.

 

 

Tot intentant seguir a Deomises



Òrbites àvides (de deomises)

[seguint la cantireta]



He intentat orbitar en un Univers on la felicitat
Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

d.

BES ÀVID DE VIDA

Si el món comença 

en els cossos que s'estimen,

caldrà estirar el temps 

per a fer-lo etern en el bes.

I si el món acaba

en els cossos estimant-se,

que s'estimbin malucs avall,

que el món s'enfosqueixi

i els deixi recomençar

 la línia del temps que es perfila,

en vers, saba, bes àvid de vida.

Seguint la Imma Cahué.

En un núvol

(Seguint deomises)

Fosos en un bes

sense rés percebe,

no hi ha passat ni futur,

el món comença,

el món acaba, en ells dos.

 Amorós moment,

sentiment profund

que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.

ni platja, ni mar,

ni muntanya, ni plana.

Sol existeix aquell núvol suau

que envolta els seus cossos

i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència

 

 

 

Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.

 

 

Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois

Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer

on es trobà amb la Blancaneus

que l'havia deixada el Príncep Blau

‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,

per anar a donar un bes

a una princesa dormida,

cent anys ja hi portava

‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,

el Príncep, però, de sang blava,

cosa malaltissa, de tots era sabut

que un bull li faltava.

La Wendy i la Balncaneus

van decidir oblidar aquells carallots

que les deixaven per una quimera

i cercar la felicitat sense necessitat

de cap busca-raons, per més ric

i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)

Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds

dels carrers deserts, que han perdut la llum.

Recull  els petons, a terra caiguts.

Camina descalça, amb passes  de fum.

Llàgrimes

Llàgrimes regalimant pel cos vellutat. 

Desig perfilat palpitant 

allà on els ulls respiren llum.

......................................................................Joana

Carmí

Quan Wendy es cansà d'esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la  boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es  precipità, escales avall,
cap al carrer.

Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.

D'Àn[n]imes (de deomises)

[seguint la cantireta]

Hi ha un passeig que ens devem, Anna,

Sense cantonades fosques ni atzucacs

Enmig de la taula rasa per reescriure

Des de la primera mirada, sense final.

Hi ha un xiuxiueig que ens pertany, vida,

Sense lloc per a la mentida, que et tenyeix

D'il·lusió i d'amor l'esguard quan et parlo

De futur i de compromís, de desigs i anhels.

Hi ha un cor que batega per tot el teu ésser,

Que demana entrellaçar dits i entortolligar

Ànimes en un lligam perenne i immutable.

Hi ha un racó per a tu i per a mi, ple de Pau,

El marc perfecte per respirar la llum que emana

El teu ventre, on recomença el dia cada matí.

d.

DRECERA DE CANTONADES

Hi ha una passa exànime

sota la llamborda cega

d'aquest vespre tan amorós.

Hi ha un vers equànime

que espera la senectut

de la teva mà en la meva...

Hi ha un cel cert i espars

en tota cintura compartida

que ara es vessarà en amor.

Cau el carrer sobre un niu

de dents rialleres.

Drecera de cantonades.

Seguint fanal blau, i dedicat...

Quan ens venç la nit

Quan ens venç la nit,
amb un daltabaix de colors,
clars-obscurs els pensaments,
confosa l'ànima,
hi ha un trepitjar, valent, de llum,
que compassa batec
i peuades.
Unes ombres passatgeres.
Demà, com cada matí,
la llum serà distinta i nova.

(seguint la Carme i dedicat a VB)

T'acullo

T'acullo,
llepo el teu somriure
i  t'abrigo l'ànima.
El teu cos  i el meu
es parlen i es fonen.
Sento el teu batec intensament.
I m'hi compasso.

Vinc a tu

Vinc a tu

(seguint a Zel)

Vinc a tu amb les mans nues,

ensangonades i sense ungles.

Vinc a tu amb el somriure enamorat

i els ulls amerats i sense un bocí de pa dur.

Vinc a tu amb l'ànima dolguda

per la iniquitat del decòrum urbà.

Vinc a tu amb el goig

d'oferir-te el meu cos i la meua sang.

Vinc a tu amb la mort

per portar-te la vida.

cops de realitat

En dejú t’espero, mentre la fam rauta el meu ventre

una fam perenne que amenaça devorar-me

mentre al darrer pis dels edificis del centre

asseguts còmodament, sense angúnies i flairant delícies

llançaran bocins d’exquisides menges

que tu em duràs, amatent, amb les ungles trencades

de tant furgar deixalles

(seguin en contrast Deo)

Àgapes (o Espècies exòtiques)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

En els teus llavis, les espècies exòtiques

Que em recorden la infantesa, la tendresa

Que exhales i m'insufla ànim als membres.

Creixo a l'empara de la minestra necessària

Per suportar l'absència, l'abundós plat que sustenta

I multiplica constantment la fam per devorar-te,

I, en dejú, t'espero per obtenir les àgapes promeses.

d.

Aromes de la infantesa

Em porten a la cuina

els aromes de la infantesa,

uns alls tendres, crepiten a la paella,

com únic condiment d'uns esclata-sangs

que porten el gust de la terra.

No els cal cap espècia.

Bon profit, degustem l'essència

de la senzillesa.

L'escorça dels dits

L'escorça dels dits arrelats dins el somni
del despertar i el dormir , bons auguris!
somiem desperts que la llum color safrà
ens tenyeixi la vida ......
per un ralet de safrà servem la infantesa
ho podem tot com quan érem criatures....
El dia s'ha llevat gris i el safrà condimenta
un dia nou fet d'espècia, sense farsa  

Diòptries (o Càlida)(de deomises)

[seguint la fanal blau]

Comença el dia.

Miops, a les palpentes,

Els dits s'aferren

Al jóc del teu cos càlid,

L'auguri de la vida.

d.

Ara que ja tothom dorm

Ara que ja tothom dorm,
un udol de gossos, rabiosament entendrits,
proclamen la nit.
Hi ha qui fa silenci
i el reclama.
Màgic auguri d'escalf
i llum color safrà
mentre el desig s'entortolliga.

Els dits, aferrats a l'escorça.


seguint-vos

Nous auguris

Deixe les despulles dels meus temors

sota la carrasca centenària,

junt a la font d'aigua argentada.

Menat per la llum ambarina

dels teus ulls de mel, camine

lliure de lligams en la nit estelada.

Penetrat per la dolçor del teu alè,

trenque els vells encanteris

en aquesta nit primigènia.

Dolça nit de màgics auguris

d'un demà sense paranys,

on començar de nou ... la vida.

(seguint deomises i zel)

Sense and arms

Sense més armes que braços, cames, cor i pell
premo fort el gallet i disparo petons com batecs i faig diana
en la densa i corpòria tendresa del viure ....

Que no cal res més que abraçades per derrotar les penes
ni millor arc de triomf que els braços oberts....

I podem construir un nou món només amb un somriure.... 

Panòplia (de deomises)

[seguint la zel]

Còmplice, no hi ha destorbs en la nit que ens pertany,
Que ens protegeix amb la vesta dels somnis reals,
Que ens augura un futur on la veritat derroca el fals
Mot i el desig efímer, i ets consol contra el pretèrit plany.

Benèvola, no hi ha lloc entre nosaltres per al parany
De la mentida, ni mirarem l'ombra del trasbals
Si entrellacem els nostres dits i travessem el balç
De la distància amb fermesa i encarant-ne el seu guany.

Mel·líflua, no hi ha res que aturi l'urc de ser-te company,
Ni vergonya que eclipsi la joia de cercar nous guals
On passejar sota la panòplia d'un amor etern de tan segur.

Magnànima, no hi ha hivern que impedeixi que el nou tany
Neixi en el brancam esponerós, que em vincula a tu,
D'aquest arbre que ens protegeix de la intempèrie i dels mals.

d.

fidel

no hi ha destorbs ni paranys

que puguin desfer l’encanteri del teu somriure

al llarg dels anys no ha deixat de seduir-me

la dolçor dels teus ulls, color de mel

càlid abric que em lliura de tots els freds

per molt que a fora es lliurin guerres amargues

et tinc a tu, la meva cuirassa, 

sempre fidel

imatge de google
(zel, seguint l'Elfri, i també la Carme)

Arrapada

Arrapada a la pell del teu cos amic
com una capa fina dolça de mel
no hi ha res que em destorbi...

En l'infinit dels besos , somriures que brollen
calideses i humitats sobre catifes de flors

Arraulir-se

Una foto  de l'Enric

M'arrauleixo en tu,

sadollat  el desig.

Protecció  infinita

i abrigall  de tendresa

per sobreviure els  dies.

Mentre  canvien els  colors

de cada fulla que m'envolta.

Crisàlide

Silvia Bozzi

 

 

De matinada,
m’acaricia el somni
el murmuri del teu alè.
Neix en tu el meu dia,
em desperto,
m’arrauleixes;
esborrem la nit obaga
que feu invisibles els anhels.
De matinada, sóc crisàlide

i neixo transformada en brisa,
que desplega les ales,
en la seda del teu tacte.

 

 

 

Tot intentant seguir la Fanal Blau

 



D'aquí a no res

D'aquí a no res,
xiularà un nou dia.
La nit diu que se'n va.

De matinada,
-sol i ulls-
fan pampallugues
entre el brancatge
dels somnis.

seguint el silenci de l'Elfreelang i la M. Roser

Boscúria onírica (de deomises)

[seguint la resta, la fanalet inclosa]

Un bosc de somnis

Per al foc que desperta

En cors silvestres.

I deixarem que ens creixi

Amb l'abrusada eterna.

d.

Silenci! és de nit

Silenci! és de nit
les boires són al bosc dels somnis
la lluna dorm.


( tot seguint i capgirant )

PSSSSSS !!!

Boires de nit,

somnis de lluna blanca;

Silenci al bosc.

M. Roser Algué Vendrells( seguint tots els somnis, en silenci...)