respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es precipità, escales avall,
cap al carrer.
Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
No ensopegà per les escales,
ResponEliminaetèris els peus,
entraren al carrer
deixant el record enrere.
Havia conegut la vida.
............... Anton.
He escrit això dins l'incertesa.
Viure al cap duu maldecaps, oi? Ran de carrer, tot és més cert.
ResponEliminaQuantes vegades hauríem d'agafar les escales i sortir a viure la vida!
ResponEliminaCantireta, m'encanta el teu comentari.
Puri
La porta e la vida sempre es a punt perquè l'obrim...
ResponEliminaM'enduc la Wendy
ResponEliminaI jo el carmí...
ResponEliminaEl cas és que tinc la passejada de la Wendy amb la Blancaneus (se'n van de farra).
ResponEliminaEsperaré a Carme per fer una continuació o un camí lateral.