Una morta i un controlador.

La Pepa estava tota il·lusionada quan va obrir la porta. Li portaven flors! I que boniques! Segurament eren del nou director de l'emissora, que finalment havia sucumbit al seu menú visual de caiguda accidental de foli més demostració de tanga mínim. La Txell es moriria d'enveja. Però quan va veure que eren del pocapena de'n Maurici, el tècnic de manteniment, no les va voler ni olorar, per més que el florista s'entestava a que se les quedés.

En Maurici no va tenir cap reacció quan ho va saber. I és que el noi ja no es feia il·lusions. Per això li resultava tan estrany haver tingut aquell rampell de gastar-se calés en un ram inútil. Segurament havien estat les pastilles del xinet. Des que havia somniat que la Pepa i ell reinventaven el Kamasutra, no podia evitar assetjar-la tossudament, encara que s'esperava rebre una plantofada qualsevol dia.

Estava pensant en confiar les seves debilitats a aquell capellà que rondava pel bar. De fet, els capellans són una mena de psicòlegs gratuïts. Poc s'imaginava que el mossèn, àlies "Ronaldinho", després d'haver aconseguit una cita amb la Txell, ja no tenia cap més visió celestial que la del pitram de la locutora. Curiosament, a la Txell li havia interessat més parlar amb en Jeroni que la història de les pastilles dels xinos, però certament ara, cada cop que pensava en ella, li calia una bona absolució.

En Jeroni se sentia protagonista. La Txell Sorribes, qui ho havia de dir! El llibre sobre la catosfera literària li havia permès parlar de l'actualitat internàutica catalana amb una agilitat que havia causat admiració en aquell bombonet de xavala. Les mirades d'odi del capellà van afegir uns quants quilos al seu ego, i quatre pinzellades sobre la seva vida obviant els detalls sòrdids i donant-li un aire d'aventura mediàtica van fer un efecte màgic. Al final, la promesa d'una sèrie de trobades i -potser- la col·laboració en un blog del programa. Mossèn Ramon maleïa haver fomentat aquella trobada fatal.

La Txell estava il·lusionada davant del nou projecte. Un blog obriria la possibilitat a una nova col·laboració per part dels oients, i en Jeroni era tan interessant...! Li venia de gust xerrar amb un home que, per un cop, no feia ulls de dur-la al llit. I parlant d'això... potser seria divertit convidar el capellà a les converses. Sempre es posava tan nerviós que acabava trencant alguna cosa.

Jaume Fong, en un racó fosc de la seva botiga, esperava esdeveniments. Li agradava tenir-ho tot controlat, i ara algunes coses havien fet figa. D'una banda, el babau de'n Cuco, que no fotia ni cas de les seves instruccions i s'havia fet lleial a la Txell. De l'altra, la Pepa semblava més interessada en el nou director que en espiar la seva companya (què es pot esperar de la meuca més sol·licitada del bordell de papa Fong?). I ara, el pitjor: La Isabel s'havia empassat les pastilles equivocades i l'havia dinyat. La policia lligaria caps i aviat els tindria a la botiga demanant explicacions. Tot el seu pla a fer punyetes. I això no podia ser. Ho havia de tirar endavant com fos.

Però Mossèn Ramon havia amagat aquelles pastilles mortals abans que la policia tafanegés. Estava segur que en Fong li havia d'explicar moltes coses i, si més no, ara li devia un gran favor...

La Txell, un diamant en brut.

Potser no era espatarrant, però no havia tingut mai problemes per atraure els homes. Irònicament, la majoria dels seus pretendents actuals la festejaven per la seva veu. Cada nit, les paraules de la Txell acaronaven les oïdes d'un bon grapat d'insomnes. Hagués preferit un altre títol. "Fer-la petar" era, des del seu intel·ligent punt de vista, un nom absolutament vulgar per un programa de ràdio que, malgrat el format conegut i repetit fins a l'extenuació, li funcionava de primera. Ella hagués preferit una cosa més trencadora, com un fòrum on tohom pugués abocar les seves fantasies sexuals, o confessar secrets propis i aliens, amb noms i cognoms. Massa arriscat per a una emissora mitjaneta. La Pepa, de control, li filtrava totes les trucades mitjanament sospitoses, encara que darrerament, ressentida perquè la Txell li havia pres l'últim "manso", a vegades li colava pesats que no sabia com treure's de sobre.

El manso de la discòrdia (un afroamericà que es dedicava a vendre bicicletes de filferro i donar classes d'anglès) acabava de tocar el dos definitivament, i la Txell pensava amb goluderia en els seus llavis mentre intentava escoltar la nova bogeria d'un oient habitual. Es feia dir "Ronaldinho" -ves a saber per què-, i ara li estava explicant no sé què d'unes pastilles miracoloses.

- "Així doncs, com quedem, Txell?"

Aquella pregunta la va estampar contra la realitat. No havia lligat ni una frase del que li havia explicat en "Ronaldinho". Què coi havia de contestar-li?

En  Manel de  "La  teva  flor"

Roda poètica 2009

30 dies

15 participants

131 poemes

1.841 visites

moltes complicitats i encara més somriures.

Gràcies a tots, una vegada més.

Espera'm. -Laura-

I és tan plena de nit,

de mort i de foscor,

que et miro un punt, m'atanso

a ls perles filades que escrivies.

Hi ha tant d'amor... reculo,

roja de galtes. No goso ni dir-te

que marxo amb plor a les nines,

allà on et dec tants riures

i flors de l'esperança.

Te'ls pagaré, si em deixes.

Ara et miro, disparo

fogarades que escampen la tendresa

i me'n vaig. No serà facil

ser tan feliç sabent que algú s'apaga.

Quan torni, si els teus braços

encara m'aixopluguen

del meu secret, tu i jo

potser en farem espurnes.

Adéu, dorm més, que els àngels

se't pinten a la cara

i em fa més goig pensar

que tot un cel m'espera.

Resposta 50: No espero res -Laura-.

No espero res, que consti, ja t'ho deia
quan era mig oberta l'abraçada,
quan el goig era somni que voleia,
quan no et sabia l'ombra a la mirada.

No espero res perquè si fan estatge
el blau i el cel que neguen la malícia
el cor és cec al dol i a l'esclavatge,
sap bategar amb mesura de carícia.

No espero res i encar, quina alegria
quan cal cel blau i no sabem com fer-ho
la certesa al final de cada dia
que m'esperes a mi, que jo t'espero.

Resposta 32: La teva pell -Laura-.

Es pensa i no s'entén:
tens pell de doble escrit,
que tan aviat m'encén
com em treu el neguit.

Si ens vaga de jugar
a menjar-nos tendreses
em guia, sang enllà,
amb fam i set esteses.

I en l'instant de cristall
que callen les tronades
és el millor mirall
del mar que no té onades,

perquè en repòs la mà
sobre el teu pit o esquena
la nit em vestirà
de son tranquil de nena.

És el delit novell
de començar una carta.
Quin misteri de pell!
Quin univers, tocar-te!

Resposta 16 - M'equivocava - Laura.

Érem lluny i tan a prop.
Potser m'equivocava.
Una mica tanoca,
deixa que m'ho digui:
Mirant on no tocava.
Escrivint on no volia.
Però escrivint.
Quan vas llegir,
vas encendre una llum on no sabíem.
Se'ns van omplir les mans
de nit i de besada.
Fins i tot avui,
quan te les agafo,
em pessigollegen els llavis.
Encara m'equivoco.
Una mica tanoca,
deixa que m'ho digui.
Però la taula parada dels anys
sap que tu vas ser l'encert.