dimecres, 31 d’octubre del 2012

Aquesta nit, a les 12:00 comencem de nou!!!!

Avui  és  un dia  de descans,  poseu  la bateria  poètica a  carregar  i  que  demà  hi tornem.

De l'1 al 15 de Novembre...  amb  els  poetes  i poetesses  següents:

  1. Esborrall
  2. Mª Roser
  3. Glòria
  4. Barbollaire
  5. Marta V.
  6. Cantireta
  7. Anton
  8. Ninona
  9. Deomises
  10. Zel
  11. Joana
  12. Laura T Marcel 
  13. Carme Rosanas
Començarà  demà, o sigui  aquesta  nit,  Esborrall,  amb el primer  poema.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Oxímoron (o Letícia)(de deomises)

[seguint la zel]
 
 
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe

A. PIZARNIK.



Véns, com una brisa en un mirador que s'aboca a la mar,
Fresca, pura, necessària, amb els llavis curulls de delit
Per un combat en silenci, per orbitar al voltant de l'atzar,
Fins a l'horitzó, i el record de carrers xops de pluja en la nit.

I ets la joia de sentir-se viu, la llum que regalima de l'esguard
En aparèixer, l'entusiasme del teu somrís que m'emplena el pit
De panorames idíl·lics en l'hàbitat que ocupo, mentre el capaltard
Tenyeix de roigs la profunditat de les teves pupil·les de verd zenit.

Véns, amb l'essència de l'amor encetat per dents adolescents,
Amb el gust de la fruita que coneix l'espera i la impaciència, el dol
De no saber on deixar el neguit quan la mà segueix camins del sol.

I ets la letícia, la rialla que eixampla els limits de tot, el foc que encens
A base de paraules sinceres, l'anhel i el seny, barrejat amb el seu pol
Oposat, i tastes la paradoxa, després d'haver negat el moviment, si véns.



d.

contrast

malmesa, ferida, esquinçada la pell,
tinc temps encara de mirar-te fit a fit, glaç als meus ulls
que se’t clavaran al cor, una urpada de gel
per fer-te sentir el que ara ets per mi,
no res, mort.

(zel en contrast, seguint Rafel)

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Lliscant vers el fred

(Seguint la Carme i en Deomises)

S’esquitlla el temps entre les mans,
quan octubre em fita, amb mirada freda,
gebrant la darrere flor de tardor.

Llíssera (de deomises)

[seguint la Carme]


Com una llíssera,
Els teus ulls se m'esquitllen
Endins de l'ànima.


d.

Se t'esquillen

En aquesta  nit,
estimo, encara, els teus ulls.
clars,  profunds  i nets.
Que s'esquitllen
de gàbies estretes
on enquibeixes  els mots.
Il·luminen amb claror de lluna plena
eclipsant petites espurnes de llum.

Ombres, llum





T'amagues al racó de les ombres?
Reflexen els teus ulls la llum
com dues llunes plenes
a la meva nit d'absents estels...


Tímida (de deomises)

[seguint la zel]


Nua et sé bella,
Rotunda timidesa,
Do de la vida.
Per veure't em demano
El racó de les ombres.


d.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

...i traicions

els llavis s’omplen de dolçor
i tanca els ulls, sotmesa...
no veu la mirada tèrbola que fuig
i es mira l’altra, balanceig de malucs
que criden ànsies
i el mateix desig que dóna
s’esmuny pels ulls al racó de les ombres
i tanmateix, encara abraça ferm
aquella que ja és vençuda


(Zel, seguint el camí dels petons)


De besos....

De besos i besades
petons potxonets petoners
en la flama del cor
l'espurneig pessigolleja
i els llavis s'omplen de dolçor....

(intent de seguir-te Carme)

País de besos

Estic perduda 
en el país dels besos. 
Vacil·lant flama, 
tot just frego els teus llavis 
i espero la resposta.

República venèria (de deomises)

[seguint la montse]


Avui s'atura
El temps en els teus llavis,
El foc més tendre.
Som fills del pleniluni
En el país dels besos.


d.

PLENILUNI

El temps es revolta,
la pluja trenca el silenci,
el vent despulla l'ambient
de velles promeses.

L'arbre mil·lenari xop i nu
espera el pleniluni
per mudar de color
amb noves fulles.

I el vent altra vegada




I el vent altra vegada
esculpeix núvols al cel,
escampa les espeses boires
i ens empeny cap al gran fred...

Bufa fort, pentina brancams i fulles,
s'emporta a l'aire escombres de bruixes,
s'estampa amb soroll contra els vidres
i fa tremolar fustes i  frontisses
al cau profund de vells enyors.

Xiula, espanta,
i el vent altra vegada
transporta sorra,
transporta pols,
xiula, i ens fa reviure hores de por.

Rei del bosc a la tardor.
I el vent altra vegada
xiula, i ens fa reviure hores de por.


                                (seguint Zel)





blanc

Flocs de neu s’esmunyen entre els seus cabells,
ja blancs, i es desfan
degoteig d’aigua ja poc freda, amb l’escalfor
del seu alè càlid,
que alena entre els dits, i mira el cel, encara gris
però enllà es veu l’ull
i diu, segur que ha entrat el fred, i el vent altra vegada
i el gos udola

(seguint l'Elfri)

I després de mudar-se...

I després de mudar-se calla
vestit de garlandes despentitat
amb la cabellera al vent , tot mudat
amb un somriure als llavis...
dibuixat amb flocs de neu i cristalls
de color blau ....
( tot seguint fanal blau)

I després es muda





Atura el vent
que ha fet trescar els arbres;
la lluna retira aviat,
que està cansada.

A l'horitzó,
el sol es desvetlla cruixit
de tanta dansa.
Treu el nas gelat,
per un cel color rosat,
com si fos flor.
I després es muda.

seguint la Laura T.



Dama de la nit


L'espectacle comença:
negra nit fora d'hores,
llums al rerefons
i soroll.
Llamps i trons,
i de cop bufa el vent,
sense compasió,
fret i a tota canya,
gelant l'ambient
i obrint el teló a la dama de la nit,
La Lluna, 
que contempla impasiva el show,
que sembla riure's de tots nosaltres
que no ens sabem moure sinó en la rutina.

(Seguint la Fanal Blau)

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Bleixa el vent





Bleixa el vent
cansat de tan bufar.
El llum entre les fulles,
s'esborrona.
Arriba el fred
i la nit abriga.

Papiroflèxia (de deomises)

[seguint l'Elfri]


En mans de l'hora,
Sóc home i silueta,
Bleix d'origami.


d.

Temps

El futur del passat és present
el futur no és encara res
quan arribi ja serà present
a tothora vivim i som moment

( intent seguir Fons d'armari)

LLUM I FOSCOR



El passat tot m'ho donà,
el present tot m'ho pren
i el futur m'abandona.

divendres, 26 d’octubre del 2012

hàbits

Existim només per hàbit, acostumats
a fer de cada dia un ritual de vida
sense pensar en allò que fa de cascascun
algú sublim, una peça única.

Vivim cada present d’enllà dels nostres ulls
amb un gest tràgic, cansats d’éssers roïns
que gairebé, si no estem amatents,
acabaran trencant-nos a bocins

(Zel, seguint Deo)

In(ter)dependència (de deomises)

[seguint la Isabel]


Viaranys del temps, i és independent
Cada període de la nostra existència,
Però no tant per aïllar-nos els membres
De tot allò que hem viscut i recordem.

No caldrà més capacitat que la vital
Per emmagatzemar sensacions, vivència,
Els brins d'hàlit que inhalem per existir.


d.

Pels ponts del temps






Saltem de l'octubre a l'abril passant pel maig
corrent pels viaranys subtils de les esperances
i els records. Saltem, saltem pels ponts del temps...

ABRILS


Abril, tot es remou,
la pluja adoba els camps erms
i esclata la revolta
obrint nous camins de somnis.

Abril, tot és possible,
floreixen noves flors
i s'estrena la passió
gaudint del plaer desitjat.

Abrils, de dracs, roses
i cants de primaveres lliures.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Abril

El meu mes és l'abril,
al bell mig de la primavera,
i amb les seves aigües mil,
regant d'il·lusió els camins
per florir sense descans
el següent mes, el maig.
L'abril és la festa, la nostàlgia, el record...
d'aquells versos humits,
de les finestres grises,
de l'avui la jaqueta i demà l'escot,
dels fogots dels joves,
del avui vinc i demà hi vaig.
L'abril és l'essència,
l'ingredient imprescindible,
la noia dolça,
l'abril ets TU.

Maig

Dels  mesos  més fugissers,
ara  recordo  aquell maig.
Ple de somnis  i desitjos
tan breu  com un despertar.

L'important


Puc haver una rosa blanca.
Una rosa roja
es pot creuar
en el meu camí.
Però el mes d'abril és fugisser,
no en trobaré cap més.



[seguint els dracs de Zel]

sang

Els meus delits de pàtria -ja ho deien els poetes-
vénen d’un somni antic, molt vell,
camins solcats de sang i runes,
vençuts i desnonats, perdent totes les lluites

Ens hem fet grans llepant-nos les ferides
talment com gossos, sols i desficiosos
cridant contra ignorants, erms de sentiments
sabent que ens volen orfes de terra i captius
avars ignorants, ens miren despectius
curulls d’odi, ens trepitgen, rancuniosos

No saben, insensats, que tenim a la mà
un pom de flors precioses fetes d’esperança i plors
i el darrer alè a punt per, si cal,
tornar a adobar la terra amb sang, morir matant
i véncer tots els dracs del món.

(seguint Deo)

Pàtria (de deomises)

[seguint l'Elfri]


Enmig de cròtals
Desitjo la princesa
De rulls perfectes.
He despertat del somni
També amb delits de pàtria.


d.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Cap drac destorbarà la pau

Cap drac destorbarà la pau
la que volem sentir, lluir, viure
quan siguis gran et contaran
que un dia dracs, bruixes dolentes
bruixots de pega i espectres fantasmals
ens van voler fer por perquè no fossin lliures.....

Dorm feliç que ara pots i saps parlar
i pots mira de nou el super tres i escoltes contes
contats en la llengua dels teus pares i veïns

No va ser gens planer el camí i tampoc fàcil
entrebancs , amenaces, mentides i falsetats
regnava la ignorància i l'estupidesa , la injustícia

I et faran gran molt gran i creixeràs
sabent sempre a tothora  que vam lluitar per tu
pel teu futur i pel nostre ....
cap drac destorbarà la pau

dracs

Gronxa’t amb mi, sents l'escalfor?
jo et guardaré dels malsons
Tanca el ulls, i dorm, i somia núvols
de tots els colors
T’explicaré fluixet que cada dia és nou
i et donaré alè i les hores
de cada dia, i la companyia, t’acostaré la mà
per si et cal suport per caminar
m’escoltaràs el cor
Mira endavant, sense por
que sóc a prop, per si de cas et cal consol
Si estàs cansat, torna al meu costat
seré bressol, si vols
i junts farem fora tots els dracs

(zel, seguint la llum de Fanal Blau)

Acull-me





Acull-me.
Vetlla'm el son
i sigues empar.
Apropet,
perquè et pugui prémer el dit
si cal,
i quan calgui,
tingui la mà lliure.
No em diguis sempre que si,
ni sempre no.
Acull-me.
Acomboia'm 
a la llum del dia.
Deixa'm créixer
sense pressa
i amb el temps que em correspon
per ser infant.
Acull-me,
jo no ho puc decidir tot,
però deixa'm preguntar-te.

Acull-me,
fes que ens gronxem
en els somriures,
i estima'm.


OBRINT PAS

Toc, toc, què puc passar?
tinc ganes d'existir,
arribo carregada d'il·lusió
i plena d'aire fresc.
Tu decideixes,
tens la nansa a les mans.
Vota'm.

NANSA'M

                                                                
Embasto la meva sina
a la pell dels dits.

Et feriré de bellesa
en nàixer el dia.

Nansa'm i em beuràs. 

  [seguint deomises] 

Dèria llépola (de deomises)

[seguint l'Helena Bonals]


Una matinada clandestina
Per obrir camins de contraban
A la flonjor de la teva sina,
On em neix aquesta fam d'amant.

I dic paraules que esdevindran
Fets, i el combat que no s'endevina
Remou les entranyes en un cant
Perfumat de flor de tarongina.

Uns llavis que reclamen el flam,
Encara que es posi en risc la vida,
I sols porta al cingle aquest reclam.

Del laberint travesso l'eixida,
Sabent que es lliga a la carn l'aram
Del gust de la teva boca humida.


d.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Encaminats




Somniar,
travessant el mar.
S'albira l'illa.

Sense bot salvavides,
som immortals.

[seguint la Carme]

Pólvora (de deomises)

[seguint la Carme Rosanas]  
 
 
Record de bells oasis,
On la set ha esdevingut
Penyora per desitjar-te
Els llavis constantment.
 
Vànova de tu impregnada,
I els meus porus et són respir
I la fugida sols és nostra,
Ensems, vida a cremadent.
 
Llavis sembrats de pólvora
Engendren l'espurna, i el foc
Revifa en cada paraula.
 
I cal lligar les propícies
Hores que el destí ens ofereix:
Vessar-me dins teu és reviure.


d.

Penyora

Somiar,
travessant el desert.
Record  de bells oasis.

Un arbre  solitari
goig i penyora.

Es revolta el silenci




Es revolta el silenci
quan s'alia amb l'alerta.
És llavors l'eixam de les veus,
és l'immens forat negre
que s'expandeix dintre teu.

És la gàbia dels mots,
és el cau de les lletres
-filament incandescent-
és somriure, és ganyota,
és història caduca
que reneix vora teu si la dius,
és pedra que tires amb força al llac,
onades concèntriques trencant el mirall...

És definir l'entrellat,
és generar mil preguntes,
és deixar-se portar
pel cel quan hi ha estels,
és somniar caminant pel desert.

SILENCI


Enfilat dalt del cim
amb el cel rogent
badalla la tarda
i el silenci m'abraça.
Allà a l'horitzó
amb la llum canviant
desperta la ciutat
i el silenci es revolta.

Intempèrie (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]


Sigues absència
Per tastar la intempèrie:
Queda el silenci
I el desig a l'albada,
Si en despertar no et trobo.


d.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Ombres

Sobren abrics
manquen llençols
i no hi ha temps.

Endreçat  el desig
com peces de puzzle,
ja no el direm.

El doll de la veritat,
que abans  fluïa,
no el sé trobar

Em queda  el silenci,
i sé que a tu t'agrada.

I en un no res

I en un no res,
despenjarem abrics.
Suspesa d'un fil la bonança,
el llençol reclamarà la companyia
que li faci de coixí
en les nits llargues.
Els dies abreugen la llum
i la tarda ja fa ombres.


seguint, l'Elfreelang

Aplego vànoves

Aplego les vànoves i les plego
en la primavera d'hivern humida
de pluja que cau  damunt els somnis.
Damunt del coixí el cap reposo
l'anima adormida dorm no somia
desig suspès d'una teranyina .
De l'armari de tardor atardo
retardo i miro, la foscor del rellotge
prompte ens canviarà la llum....
tindrem més nits ...més curt el dia.

Cobdícia (de deomises)

[seguint la zel]


Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.


d.

coixí

Una llarga caiguda d’un cim inabastable
un coixí d’herba humida que assuaja aquest caure
enfilada altre cop als turons de les hores
bo i sabent que de nit sento el cap inestable
serradures menudes són el llast de les ànsies
i les hores s’esmunyen al rellotge de sorra
aferrada als coixins amb les dents esmolades
rosegant el delit de perviure i saber-te
proper, i somriure...

(Zel seguint les noies i Deo)

Serradures

Defenso les serradures
que m'ha deixat teu nom.
Amb  elles,
conglomerats de segons.
I  hores  escrostonades.
Reciclo encenalls
per  reconstruir de nou.
Vernís  de mots
per reconèixer els orígens.

(seguint la cantireta  i en deo)

Palíndroma demència (de deomises)

[seguint la cantireta]


El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.


d.

MATÈRIES DE DESIG



Els turons són difícils, oi? 
Cal esbrinar com assetjar-los
per fer camí, i amb l'esforç,
coronar l'urc.

Però, com tot allò encimbellat,
un llamp o una caiguda d'ulls
els torna a la realitat...
I posen pedra als esculls.

Defenso serradures.
On vols que arribi, 
si sóc tèrmit del teu cor?
No sóc veloç, mal que m'hi enfili...

Seguint la Laura T. Marcel, amb els castells com a excusa


Ribelles


Al girar la corba del km.16
es divisa la silueta sempre encisadora
sobre el cim, avui envoltat de boires,
altres vegades parant el sol des de primera hora.

Ribelles, majestuosa,
coronada amb el castell
que vigila des de dalt
la plana que l'envolta respectuosa.

Quilòmetres amunt i quilòmetres avall
van passant els uns i els altres
prop del turó sec i pedregós i
quedant prendats del teu encant.



(Seguint deomises)

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](de deomises)

[seguint la fanal blau]


Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.


d.

Viatgem

Viatgem
per viaranys
amb uns horitzons,
tal vegada ennuvolats
i costeruts,
però curulls d'aigua esperançada.
Els xàfegs
deslliguen els núvols
i regalen abraçades.
La besada de la pluja,
neteja les boires.

I seguim viatjant.

seguint la Carme i ara que l'he llegit, després d'escriure, la Isabel.
Seguim viatjant per aquestes itineràncies.

Mirar lluny





Mirar lluny al mateix horitzó
per copsar el primer raig alhora
tot sentint la rima blanca de l'aurora,
mirar lluny al mateix horitzó
i que a cada moment la llum canviant
harmonitzi el compàs dels esguards.

Que les branques dels arbres propers
floreixin totes les primaveres,
us regalin fruites sanes cada l'estiu,
pintin d'or a la tardor ses fulles
i semblin canalobres de gel transparent a l'hivern.

Caminar plegats i mirar lluny al mateix horitzó.
Més enllà de les branques, de les flors, dels fruits,
dels colors, de l'oratge, més enllà dels dies i les nits,
més enllà, més enllà de les genuines avesades mirades...


diumenge, 21 d’octubre del 2012

Més-que-abraçades

Més-que-abraçades,  necessito, 
que els braços  nuats
ens diguin més que les paraules.
Que la  galta a la galta
ens faci perdre la por.
Cada gest un regal
cada pas un camí.
Necessito moltes més-que-abraçades:
que  vulguem mirar lluny 
al mateix  horitzó.


Una fotografia,  regal de la  Pilar
(seguint  la  Zel)

nuats

(imatge de la xarxa)

Més que abraçades, necessito,
-que de petiteses en tinc el cap curull-
entortilligar-me al teu coll, ferm el braç
però tendrament
nuant mà amb mà, sentint la teva galta
mentre el teu batec s’uneix al meu
en un cant  mut i lànguid,
dolçament...


Allò que ja és passat, enrera queda
reomplir el meu haver a la llibreta
dels passos perduts, no en vull record
només dels guanys, que cal encetar
complicitats còsmiques
serà el ball de festa d’un nou nord
sense la fredor de les mans toves
massa buides

(seguint molts fils)



MOMENTS




Entortolligats a l'espera
de celebrar el dia especial,
no veiem les petiteses escampades
com espill de llum natural.

Per les parets del tant li fa

La vida, s'hi arrapa amb força.
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un  fanal d'espills blaus


( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo,  Fanal Blau)

DIU QUE TANT HI FA



De sang i vida
puja el color a segrestar-la
i ella, manyaga, diu que tant hi fa.
L'amara de roig encès
mentre els dies moren
en la certesa de la paret,
i de l'hivern, que la mata,
suaument, com amant sota la manta.

Aquesta heura té cor.
Et deixarà sospirar
fins a la propera abraçada.

Seguint la meva estimada Fanal ;)

La vida, s'hi arrapa.





Petites i efímeres alhora,
s'arrapen a la vida.
Mentre, s'entortolliguen, entre colors,
amb minúsculs tirabuixons.
Germanor tardoral.
A l'escorça,
malgrat les ombres,
espill de llum amiga.
La vida, s'hi arrapa.

(seguint la Carme, i la resta de companyonia tardoral)

dissabte, 20 d’octubre del 2012

L'espill de llum

(seguint  Zel  i els comentaris  filosòfics  de tots)

El teu respir  l'aire  ressuscita.
Obro comportes  i deixo  anar el doll.
Petiteses  escampades, menystingudes...
I la germanor  que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita  i efímera  com tot.
Reflexionar  me'n canvia la mesura.
L'espill  de llum amic,  ens multiplica.


Renúncia (de deomises)

[seguint la zel
i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]


Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.



d.

resposta

Quan s’esllavissen les tendresses
deu ser, potser, que n’has donat tantes
que l’entorn n’és massa ple
que tu no saps d’estalvis, en això de donar
amor i companyies, i si que val
el saber-te a prop, quan tot és fosc
i sembla que s’ha perdut l’olor de germanor

Allà, al mur on s’estavellen les males rauxes
fa de bon trobar un espill de llum,
la teva


(seguint Carme)

No val la meva vida


No  val la meva  vida,
més  enllà  de petites  quotidianitats.
Més  enllà  del  tot està  bé,
més enllà  de la vida, 
malgrat  tot,  és  bonica.
S'estavellen  els invents màgics  
en murs  invisibles
i  s'esllavissen tendreses
barrancs  avall.
No val  la meva  vida.
O potser sí...  qui  sap...
però   aleshores
té un valor que no m'importa.

abandó

Un tresor en un mapa, una illa d’abandó
desterrats hi dormen sols
els somnis de companyia, en sóc ostatge
malgrat el meu desfici de perviure
no en guarden ni volen cap record,
ara és cert, no n'era digne
no val la meva vida, no és cap tresor...

(seguint Deo)



Distància (de deomises)

[seguint l'Elfreelang]


Una illa, un mapa, un tresor,
Que és el teu cos, i el meu cor
Llest per a l'abordatge
I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda
La resplendent flor muda
De la vainilla, l'ostatge
Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és la teva pell, el record
Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda
A pensar en el demà,
Que en els teus ulls s'escuda.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Va in illa.....

Vainilla en el record
derroc de somnis
victòria  de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa

INFANTESA DE VAINILLA




Pelegrins a la recerca de tresors
que s’escolen entre els dits.
Lluentors que només coneixen
amagats racons a les ninetes.
Records en mapes guardats,
Sota la pols del temps, pols de somnis,
servant el secret dels anys,
darrere les petjades de Cronos.

Viatgers imaginaris
des de caus arrecerats, ben a tocar,
on assaboríem aquells dolços records a la vainilla
que naixien a la cuina de casa,
fins omplir l’estança
on aprendre era un joc.

(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en Deomises )

Primigènia (de deomises)

[seguint la Isabel]


D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.


d.

D'esma



Sense dibuix ni forma,
sense guia ni patró,
així, el traç d'esma
configura una il·lusió...

Esgotem aviat l'alè
buscant-la entre la pols dels somnis
i, en estar poc perfilada,
se'ns esvaeix sovint de ple.

Semblem globus a l'aire,
semblem coloms en vol,
semblem fulles al vent.
Pelegrins ara semblem.



    Seguint la Carme i la Montse

SALTEM



La plaça plena a vessar
voleia pols de somnis,
que travessa fronteres
al ritme de la melodia.

Pols en el temps

Hi ha pols en el temps,
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors  perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma  em degota pel verd.

A QUATRE


 Hi ha pols en el record.
Hi batega el dit.
T'assenyalo dins el compàs,
ara hi sóc, ara no.

Melodia

(Seguint la Sílfide d'en Deomises)

El que crec que em pertany depèn de tu 
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets, 
em costa suportar el meu present 
i em refugio en altres temps on tot fluïa , 
on sempre estaves present, 
on les cordes només tibaven 
per fer vibrar més l'aire 
i emetre la melodia 
que ens feia anar al mateix compàs.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Cenotafi (intent de seguir-vos)

Que la fonètica soni i resoni
juguem amb sons i lletres
rimem rimes i rims rimades 
que no es torni cenotafi
ni troni l'anagrama ....
olor a romer i remor de mores
fem un ecotip poètic !


Plàcida fonètica (de deomises)

[seguint la Joana]


El centre del meu món és la fonètica del teu nom,
Els iris que porten el tint de la terra dels pares,
Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.

I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,
L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares
Que vénen fins a mi com el tronc que em salva
Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.

La fonètica del teu nom és el centre del meu món,
La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau
De les teves orelles, que alberga els meus versos.

I declino tot mot que pronuncies fins que es confon
Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,
Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,
Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.


d.

Fonètica

I juntarem paraules
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;
com espurnes els ulls refilaran i
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.

( seguint a la Zel )

secrets de llengua


Ningú sabrà el secret que compartim,
la teva set és set de paraules, el teu somni
no el conec...et sé proper, menut,
ningú sabrà el secret que compartim
quan ens tanquem rere els murs
retornant al so primigeni dels ancestres
per saber-nos propers, aprenent junts
per entendren's

(Zel seguint Deo des del somni d'avui)

Sílfide (de deomises)

[seguint la Carme Rosanas]


El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.

La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.

Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.

La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec
Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Llampec

En la  matinada  de l'atzar
es desgranen
ocells  i núvols rosats,
quietud i secrets esfullats.
I el record d'un  llampec viscut:
la  intensitat  d'un bes.

Gràcies (de deomises)

[seguint l'Helena Bonals]


Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.

I evito, amb el teu record, els esculls
Que m'atansa la vida, mentre em fibles
La dolçor al fons del cor, la foscúria
Que desitjo en la matinada de l'atzar.

Totes les mars se sembren en la sang
Per adonar-me que ets el port i el far,
La llum més bella que apareix a l'horitzó.

I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc
Més profund, que és perdre't, i em reculls
En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.


d.

El far i el mar



Sé que hi ha un far
perquè n'hi ha hagut un
que encara em guia.
Potser només n'és un reflex,
a través del qual també
m'arriba la seva llum.
Tots els ports tenen el seu nom.


[seguint la Carme i Joan Barril]

EL BES QUE ET DEC



En aquella tarda
vam deixar la por.
A la brisa
suraven els còdols
dels sospirs.

No hi tornarem,
ni serem els mateixos,
però la pedra del còdol
encara basteix el vers.
I el bes que et dec.

I em retorna el somriure...

El curs continua
avall, entre ombres,
guanyant el terreny,
llepant les vores,
a l'abric de les branques
de pollancres i salzes
que es mantenen altius,
vigilant com avança,
escapant del desgel, 
l'aigua clara, freda, pura,
juganera incesant, 
que topa amb els rocs
que se li posen davant
i arrosega els troncs
que febleixen a la riba
i em retorna el somriure
contemplant el reflex 
del que amagat en el fons
roman lluent i provocador
esperant pacientment
la teva vinguda.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons