4.- 29– 10 -10

-Quanta bondat atresores !!

Finestral tancat. El sol se’l mira.

El vent sospira. El núvol calla.

Un ocellet al brancal es planta

L’ocellet desitja entrar a la casa

Ha vist pel vidre...

Ha vist que la taula és parada,

que una nina escaiola prepara

per un moixonet trist

que té en una gàbia.

L’ocell, al bec una pedra menuda...

-Xin, xin... Obre, filla, tinc gana... !!

( L’ocellet és l’ALEGRIA

que en l’habitacle falta ).

El finestral s’obre...

- Volant vinc a taula.

1Antonio Fortuño Sas

L'ESCALA DEL TEMPS

 3.- 28 – 10 – 10

L’escala del temps s’allunya,

l’intimitat del record s’apropa.

Les hores cautes es fan llargues,

l’encontre, a prop o lluny, espera...

La cadència del temps no para

I la meta... Quan veurem la meta ?

Creiem saber on som

I la continuïtat voldríem.

Innocents ens creiem els ajuts

que volen i ens arrastren

com sirenes, fent-nos creure

un més allà propici

net d’angoixes esverades...

Lluita contra hores tenim

en un desesper de vida incomplerta.

Bufen els vents

i les orelles escolten

el cant dels núvols.

 La boira penetrava en el forat del pany,

I en les juntes de les portes...

Obrí la portalada i s’inundà l’entrant.

Veuria el campanar tapat pel boirim ?

No existia per la seva mirada

i el so de les campanes s’esclafava

i s’escoltava com vent melodiós

exclamant que el temps seguia...

Un gos lliurava al cel seus lladrucs

que no espantarien els estels invisibles...

La moixonada quieta en l’arbram

calentejava les niuades de menuts pelats...

Aquell fum de l’escabellosa esborrava

les fotografies que sol i lluna

en groc i platejat mantenien vives...

Com un ploviscó remullava a gotim

en previsió d’una nit de gebre

on el blanc lletós regnaria...

L’espelma encesa, bellugadissa al airet,

li calentejava les idees en l’almàrfega

de palla, pallús i gra del seu cap...

I mentre en els cors imperava quietud

esmirriada, minúscula, menuda

com deixada de compte, falsa pau...

Aleshores, vindria l’AMOR IMMENS

I esbargiria la boira del cor dels homes.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 25-12-14. 

 

A LA MEVA FILLA Mª DOLORS EN SEU DIA.

El primer bes que em dares a l’arribada

va deixar l’emprenta que ara em marca.

Suau i tendre. Dolç i sucós com bresca

em quedà impregnat al cor i a l’ànima.

El primer vagit en meves mans el retries

entrant a la vida, TEVA VIDA, que avui

em consola, m’atén, em guarda.

Gràcies, filla...

que nostra companyia sigui llarga,

molt llarga...

...................

Que tinguis un feliç dia amb tota la mainada

que de tu espera sempre, que els hi fas molta falta.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 22-12-20.

L'ENVOLTORI

 

20-12-20

Heu, hem llençat l’envoltori del regal...?

El gos l’ha mossegat paper i lligam.

Ell l’aprofitarà com una joia

el que nosaltres donem com inútil ja.

Podem llençar el vestuari, sols és envoltori

i fa confondre a qui som cecs o ens hi apropem.

Veure l’extern ens subjuga al considerar

el complement que tapa la sorpresa que voldríem tenir.

Quan havem el regal desembolicat

caiem en la sorpresa sublimment alegre

i ens enjoiem i fins el cor bat descontrolat...

Volem nosaltres el contacte, no que el paper

sigui l’ínclit personatge que s’apropiï del goig.

DE REBAIXES 20.- ANTON.-T.E.- 20-12-20.

PER DECRET...

 

Sempre és present

Seguint en Xavier Pujol

Sempre és present.

El futur és tan borrós 

que no ens vol ni dialogar.

No toquem l'infinit,

ni tampoc, (què més voldríem!)

el demà més proper.

Ens arraulim en aquest present

esquerp, però amb esperança.

I vivim pendents d'una porta que s'obri, 

d'un dia normal, sense virus ni corones, 

que serà quan podrem dir:

Demà farem...

Demà anirem...

Demà serem qui volem ser.

Avui, de moment,  vivim, encara

sense fer allò que caldria, 

sense anar allà on voldríem,

 sense ser qui som, encara.

Passat és passat

Recordes el passat?

El futur era teu.

Amb l’ajuda d’un dit

tocar l’infinit.

Al pas dels anys

dèries i afanys.

Ara vius el moment

un dia l’explicaràs.

La vida del present:

un cas com un cabàs.

Res no tornarà

a ser com abans.

Sempre és present

passat és passat.

Invasors

Esquerp i furtius

aprofiteu el silenci per fer-vos vostre, el lloc.

D'on sortiu? Invasors d'aquest espai...

Des de casa, nosaltres arrenglerem versos

i creiem que és això el que ens cal.

Aquí, res més.

No tan confinada

Dissenys dins Pinterest

Quan el fons surt a la superfície,
el sentiment es fa imatge,
el blanc i negre clarobscur,
i l'arc de Sant Martí surt de nit.

El que tan sols permet la poesia.

GOTES

Regant el present,
fora la pluja cau,
llàgrimes de dol.

Pluja

Calma l'enyor, la pluja.

Estenc les mans i se'm mullen.

Així toco el cel,

que em ve a trobar 

ben ran de terra.

Cada gota és un missatge

que queda escrit a les meves mans.

I sento ...

el batec confinat dels anhels,

NEDO

 foto de @tieganmierle

NEDO

Tot l'enyor de l'aigua:

puja un braç i vola.

D'esquena, fa un traç:

vol veure el món, com

puja l'aire i crea

la volta celeste,

la veu i els seus timbres,

raó i cos i pluja

que no entristeix MAI. 


©Montserrat Aloy i Roca

Solitud

Seguim navegant

pel riu més llarg de la solitud.

Per camps de blat

que el vent deu moure com la mar.

Altes onades, roig a un cel atrinxerat.

d’aquests mals temps

que haurem mig malviscut.

La lluna plena

al cel de l’oblit més absolut

de bat a bat

ens mostra la seva nuesa.

De l’incertesa, amarga com la cervesa

d’aquests mals temps

que  ens deixa a tots mig abatuts.

Lluna de primavera

LLuna de primavera

Tenim la lluna 

rodona com la mona.

Al bell mig del cel

ensopega amb un estel.

Diuen que aquest any

serà la lluna més gran.

Com que no tinc són

l'embolico amb el llençol.

Lluna, si em fas companyia

seré feliç tot el dia!

M. Roser Algué Vendrells.

Tenim jardins

Tenim jardins
de primaveres esclatades.
Tenim jardins
de primaveres amagades.
Tenim jardins
de primaveres oloroses.
És la vida que crida vida.
És la crida de l'oreneta
tot just arribada.
Tenim jardins
en terrats alçats
d'un silenci regalat,
on en el cel més blau
s'hi passegen núvols blancs.
En el jardí més senzill
hi pasturen marietes,
hi lluquen males herbes
i noves jardineres s'hi estrenen.
És la vida que crida vida.
A la finestra  assolellada
hi germinen  faves i pèsols,
també hi creix el julivert.
Cantarella de vida
quan el marro és l'adob.
-Àvia estimada!

Tenim jardins.


Seguint el fil de l'Helena, la Carme, l'Anna.