La mesura d'un home

LA MESURA D'UN HOME

Ben sospesat, els dies

de joventut valen molt

per no donar-los un alt preu.

Si foren rics de foc i d'acció i disponibles

a tot

-una nit estelada

no la desdenyis, no val menys que els erms

transitats per la mort.

Si fóres

fracàs, anhel i solitud i reserva

de la guspira que encen boscos

i no sols

projecte avar de guanys

d'hipòcrita domini,

sobretot si fores

pur en el pur, diré que vas donar

la mesura d'un home.


PD:  No acomiadem encara  l'any Vinyoli, però  sí, de moment, acomiadem  aquests  jocs  de les Itineràcies...   que tingueu  un bon estiu...

M'agafo al títol, per  jugar-hi,  quina  seria  la mesura  d'un home  per  a vosaltres? (o d'una dona, per descomptat...) Pur en el pur,   diu ell, i a mi m'agrada.  

Per a mi,  pur és  autèntic, sense barreja,  un mateix  sense  contaminar... no sé pas  ell  que  volia dir...

Cambra

Cambra d'un Hotel-Casa Rural prop de Saint Cirq Lapopie

En la llum del capvespre,

quan es ponen els mots,

suaument, darrera un núvol,
inventem l'alba del primer bes.
Claror que creix fins arreu dels cossos.

En la cambra  closa, vull
acollir-te, entre els llençols.
Com un gorg càlid,
fins amarar-te.

La força de la roca

La Montserrat
no està sola.
Si la toca
en Bernat
rep la força
de la roca.

Núvol o cel enllà

Blanca, la pell
repte d'avencs i cims.
Camí dels dits,
les dreceres dels besos,
curt  i infinit  viatge.

Pell amb la pell,

t'escolto el xiuxiueig

que em transporta.

Núvol o cel enllà.
So dels mots, el plaer.

Pretèrit perfet

Enlairo els somnis
en pretèrit perfet.

Van surar les mans
sobre l'ànima de la pell,
per vestir-la de joia.
Volaren els  sospirs
fins a fer-se veu i crit.
S'afonaren els cossos
fins els abismes profunds
de secrets sentiments..

Plaer sens treva

 Tot el teu cos té salabror de mar

com una illa coneguda i ignota.

Ressegueixo amb la polpa del dits

els recòndits camins, tebis racons...

i d'un plegat el cap i el cor em roden.

I vull buscar aixopluc en el càlid redós

entre el teu cor i la cuirassa dels teus braços,

que m'estrenys ben fort, fins a perdre l'alè.

I amb la llengua calmosament assaborir la sal 

que emblanquina el teu cos,

fins sadollar el meu desig que creix,     

                                       plaer sens treva.

NIT DE REVETLLA

S'encén la flama,
estrenem la passió,
xopats de suor.

Com una àncora

Com una àncora les meves mans,

m’aferro al fons del mar de la teva esquena.

Sobre la teva pell  l’anhel dibuixa una estela,

i queda el rastre del teu cos sobre el meu.

L’impuls del teu desig m’empeny tota,

i fas que els dits rellisquin encara un instant.

Evito la deriva enmig de la passió que m'arrossega,

i finalment m’afermo a tu, i m’omples.

Des de la platja

Quan l'ona besa la platja,
el teu ponent, que s'ajoca
m'omple de llum duradora.
Reflex daurat de tu, a la pell
espurnes lluents als ulls.
Els dits recorren encara
suaument tots els camins
mentre la pell reposa.

Amb els cossos enllaçats

Amb els cossos enllaçats

espero els teus dits savis

buscant el delicat trepig

quan l'ona besa la platja.

Bleixant em recupero

i lassat se'm desarma.

La deu

Des dels peus despullats
em pugen els teus llavis
cercant el doll del desig
fins a la deu d'on raja.

Frisant t'hi espero:
assedegat, de sadollar-me.

He somiat de Xavier Pujol

He somniat
quimera enjogassada
els teus petons
en una casa clara.
M'he fet carn i pell
per entrar en cova estreta.
El crit m'ha despertat
de la mort on em creia
i em servo una joia
humida i secreta.

Fita


PD:  He repescat  aquest  poema tan preciós que en Xavier havia deixat  als  comentaris, perquè crec  que mereix  un post.  Xavier, t'esperem a "postejar" tu mateix, per aquí  ben aviat.

El bany

EL BANY

A l'aigua ens abracem: té el pubis

escarolat, la gropa sumptuosa,

que en jo tocar-la es fa més plena encara.

M'hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,

flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua

que li queden pel cos evaporant-se

son crits d'amor.

Aleshores parlem

amb ajut de metàfores. Com dir si no

l'excés d'aire calent que abrusa el pit,

el segament de cames i genolls,

el cor que se'm desboca quan la miro

dreta o jaient.

T'adoro

fins l'esquelet.


PD:  avui toca poema  eròtic...  per  qui vulgui  provar-ho.  He canviat  el dia i l 'hora  habitual dels  posts  de Vinyoli per  fer-lo  més  íntim...  a aquestes  hores...  sembla que ve més  de gust.

M'alegren els mots

No sabeu pas com m'alegren els mots,

dels vostres versos amics que saben riure.

Aquells que em duien un dolç amor

i aquells dels mails de qui sap viure.

Els dels llibres, de les històries

i aquells que fan rumiar

i descobrir tantes coses

que a mi em sembla viatjar.

Els dels contes i somriures

i els dels nens bocabadats,

que en el cotxe biblioteca

els demanen a grapats.

Els de plàcides converses

d'aprendre  i de compartir

parlant de coses diverses

fins i tot de tu i de mi.

I la lluna grossa i vermella

quan surt per damunt del mar

i l'espurneig d'una estrella

que li fa l'ullet al costat.

EM FA FELIÇ...

Poca cosa. Moltes coses:

El cafè del dematí,

Veure brostar el roser,

que creia mort, al meu jardí,

rebre bones noticies de algú

que no n’enviava de fa temps,

           que em somrigui una caixera

           enutjada eternament.

Les parelles que s’estimen.

La música de Jacques Brel.

Una orxata amb les amigues.

Trobar en unes rebaixes

pantalons que em quedin bé.

I menjar una  xocolata 

sense tenir remordiments.

Mirar el cel: de dia els núvols,

de nit, estels. Contar els blaus

que hi ha a la mar.

Gaudir al camp quan és l’estiu.

O que em digui que m’estima

algú que mai no m’ho diu...

             I altres coses. Petites coses

             que fan sentir el meu cor

             content i viu.