dimarts, 30 de juny de 2015

Pinzell.


La teva mà és el pinzell
que m'ha omplert el cos
amb els colors de la vida.

Els teus mots són,
sempre,
la llum a les meves passes
dins la fosca.

El teu traç,
els senyals al camí
que posen veu
als meus silencis.

Com el somni
que t'ensenya a llegir
en l'obscuritat,
en aquell racó
on no existeix res més
que la claror
dels estels
dels teus llavis.

I es recorda,
de bell nou,
la cançó de l'amor
que s'havia perdut.



(Gràcies a tots per una ronda, un cop més, magnifica i dolça.  Sou uns genis. I gràcies a tu Carme, per fer-ho possible)
C O M I A T

Luna gigante o superluna


Ets lluna d'amor.
A les Itineràncies,
m'has robat el cor.

M. Roser

( Seguint a tothom que estima la lluna)

CÀRREGA




He deixat la roba
com deixar una motxilla
carregada de records.
Despullada dels instants,
 dolços i amargs
que m'omplien fins ara,
aprenc, a poc a poc 
quin és el meu lloc.


(seguint na Carme i a Fanal Blau)

I aprenc poc a poc


I aprenc poc a poc
quin és el meu lloc.
El gest que pren la meva mà,
les mans que prem,
les que acarona,
els altres tactes, les altres pells.
El gest,
el llenguatge, l'esguard de les ungles.
Solcs en l'epidermis
dels anys
que aniran dibuixant-se, tanmateix,
als ulls.
A la retina de les carícies fetes,
amb el palp de les rialles,
Com preguntes endreçades
i sense resposta.
O amb una contesta deliciosa.

Trobar un record


                                                                                  (Intento seguir abans que s'acabi el juny)


Trobar un record
que no s’oblidi
tocar un acord
que no desafini.

No sé què faig
sinó desviure

la vida a raig.

Trobar un acord



Trobar un acord
com qui recorre mig camí
per descobrir-se l'un a l'altre.

Els meus mots,
als teus ulls,
com preguntes
sense resposta.

El meu gest, la meva mà
com la llum innecessària
que ja no il·lumina.

I aprenc, poc a poc
quin és el meu lloc.
Riallerament silent.

dilluns, 29 de juny de 2015

Riallerament silent


Trobar un acord
com qui troba la darrera
carícia de l'aigua.

El teu cos,
als meus ulls,
el reflex de la vida
que passa.

El bes de les boques
com la llum innecessària
a la nit més fosca.

Mentre, la lluna sura
sobre pells brillants.
Riallerament silent.


Trobada interior





















Nit de trobada:
la ment i el sentiment.
Diàlegs intensos
entre absurds i nostàlgics
troben acords i calma.

Llum de lluna

MIQUEL Llunes de setmana santa dins Fotofília

La nit és record,
dormint o bé amb insomni,
amb enyorança
o renegant del passat.
La nit és memòria
que serà recordada.

QUiMERES


De  somnis mudada,
revifo  quimeres
que llanço als vents 
i a la sorra,  silencis. 

Del turó cap el mar,
retinc l'esclat fet desig
quan la nit és record
i l'onada,  l'absència.


Bengales d'amor


Bengales d'amor,
ratxes de llum marina.
M'hi xopo.

diumenge, 28 de juny de 2015

La llum esclatava....

La llum esclatava en paraules
confeti de síl·labes espurnes i accents
bocinets de mots com bengales d'amor
Les mirades lluïen llums de colors
entre tu i jo mil fragments de fils d'or
trenaven garlandes de groc i vermell
La llum passava la rascleta als somnis
i desvestits brillaven essencials i purs
transparents , lúcids , clars, potents
Recullo a mans plenes tota la llum dels teus ulls
i amb guspires escric versos, estrofes
estofant la fortesa dels sentits tròfics

Vas arribar a la platja...






Vas arribar a la platja
que les ones pentinen
per encendre les aigües
i capgirar el destí.

Jo he teixit esperances
en el teler del somnis
i dir-te no sabria
si allò era l’amor

Mes em llenço a ulls clucs
a les aigües ardents…
Millor lluitar amb l’onada
que morir de desig.

dijous, 25 de juny de 2015

LA IDEA FETA SENTIMENT... aquarel·la


La idea feta sentiment
va obrir els finestrals grans
i el gaudi era claror penetrant,
escampant alè de desig assolit.
Baixà de la barca, era arribat
al lloc previst, asserenant el pas...
La llum esclatava en paraula
i el bes deia el goig del si..,
Les cortines es movien compassades 
i el ventijol era musica suau...

T'estava esperant


T'estava esperant
com la cambra fosca
espera la llum i
les imatges invertides
damunt la paret.
El món capgirat.

Així t'estava esperant.
Vas arribar i vas obrir de cop
totes les finestres.
La claror em va enlluernar
i al mateix temps ho va redreçar tot.
El món tal com és, final de la màgia.

La claror i la bellesa,
t'hi espero.

dimecres, 24 de juny de 2015

Veure's en un poema



El mirall narcisista de l'aigua,
la pupil·la en els teus ulls,
el reflex cap per avall en la foscor
d'una càmera antiga,
són l'entrada al país
de les meravelles de la poesia.
Una segona infantesa
que t'estava esperant.

dimarts, 23 de juny de 2015

Nit de Sant Joan


Dia llarg, nit curta
nit que entre foc i aigua
celebrem cada any;
ahir a la platja,
avui al camp.
Saltant la foguera
i bevent xampany.
Entre trons i coets
i mossegades de coca...
Ara il·lumina un estel,
ara beso la teva boca...
Quants somnis, aquelles nits!
Quantes vetlles viscudes,
tot ha cremat! era el destí
ara vivim nova aventura,
sento que estàs amb mi
ja no necessito foguera,
ni coets, ni cava ni coca,
estàs aquí, en mi

i això és el que importa.                                           imatge: enmimundodepalabras.blogspot.com

llum


La primera llum de matinada
entra per l'ample balconada,
els ulls volen enxampar-la.

Mandrós el cos encara,
la pell als llençols enganxa,
té tot l'Univers a la cambra.

Un bri de llum la vessa.

Llisco poèticament

                                         (Seguint l'Eduard)

Llisco poèticament i m'escapo per cames.
Presonera del fat, la pluja aigualeix la meva finestra.
A fora, el paisatge és fosc.
Amb ulls somiadors, sí i també, potser, amarats de llàgrimes,
veig la llum càlida d'estiu.
Dels replecs del cor retornen cançons velles.
Qui em retreurà que vulgui jugar amb els colors i
rabejar-me en els records?
De pous d'un pam de llot i inútil, els camins en van plens.
Com diu la cançó, sóc vella i sàvia i
amb un bri de llum en tinc prou per no ofegar-me.

El miratge a la mirada

Tenies el miratge a la mirada,
sobre el pou on els teus vells somnis
mirallegen cada matinada,
on canten aus rares les cançons
que es van perdre als plecs del cor.
Quins seran els nous recers
on dipositaràs el fred dels dies
que s'esmunyen com ombres furtives?
Quin serà el doll on vessi la claror
que ha d'il·luminar-te de bell nou
l'esguard que busques en el llot?
Potser has buscat la llum a fora,
en la densa i obscura vegetació
de les serralades que van néixer
en els sotracs dels terratrèmols.
I potser en canvi tens una pregunta
que nia imperceptible la resposta
en el terreny obac on t'empares
i lentament llisques i t'escapes.

dilluns, 22 de juny de 2015

El cos la cus

Segarrejant ;-)


i ben reals...

A tocar dels dits,

un mugró s'eleva.

En tot rostoll,

una bala de palla

assegura l'agulla

i el cos la cus 

dins del cor.

Et pentino

allà on la farina

es fa pa 

i se'n deleix.







EL MEU MIRALL, L'OMBRA... boli ràpit



Era curiós, em perseguia l'ombra,
mirall retallat per l'esclat del sol,
de vegades davant, altres darrere...
Allà al lluny el desig inquietant
viu, incisiu, ara apagant-se, escèptic
em deia el meu vertader si...
El meu mirall m'acompanyava
i em reflectia incòlume i callat...
El meu teatre d'ombres xineses
canviava a cada instant....
i em narrava les meves misèries
i felicitats a pleret com tic tac
de rellotge que no es descantella.

MIRALLS


Imatges de records
ens acompanyen,
com una cançó perduda,
que balla dins del cor.

El mirall que ens acompanya

Ha canviat, de bell nou,
el mirall que ens acompanya.
Abans miracle d'atracció,
ho feia tot a la nostra mida.
Ara, nítidament el veig
amb la claror que retorna.

Hi som tots, ben dibuixats
i ben reals...
o potser no, 
aquesta realitat  ja no és la meva.
Encara hi vull ser, 
però, imperceptiblement, 
ja me n'escapo.

dissabte, 20 de juny de 2015

Abans sembraré

Abans sembraré,
si vull que el miratge sigui plaent.
És ben real,
el mirall que ens acompanya
tot fent camí.
Al sac,
hi duc just el pa
per compartir.
Prou que l'aigua és tèrbola
i no em veig la cara amb nitidesa.
Ara ja, tampoc cal.
Des de l'altra banda,
la noia que em mira,
em saluda alegre i
tot un pou de records
m'eixampla l'ànima..

dijous, 18 de juny de 2015

COLLiTA


Trec  bocins de terra del record
que ara ja no és terra tèrbola,
és aire,  llum,  pluja lleugera. 
Trossos de vida s'escampen.
Collita d'un paisatge plaent.

Bocins de terra

Bocins de l'ànima.
La terra apedaçada
com una vànova.

Reguem amb llàgrimes
una tarda d'angoixes.

El dia es lleva.

Segueixo la Glòria, Carme, Mònica, Onatge, Teresa, Eduard, Sa Lluna, Fanal Blau, etc.

(Fotos: Mireia Pujol)

Agulles de plata




Trena amb fils de seda
enyor i nostàlgia
i amb agulles de plata
clava aquesta papallona,
que arriba de volar
exhausta:
                 les ales a bocins,
                 cicatrius a l'anima.


No hi ha dolor més cert
que el d'ales clavades,
de llavis segellats,
de desesperança,
trenant les angoixes i
plorant nostàlgies...

                  Mentre hi ha qui diu
                  que l'oblit ens salva.


dimecres, 17 de juny de 2015

Bocins
















Fa tant de temps
que tenim l'ànima a bocins
que ja ni ens recordem
de quan, tant ella com nosaltres,
teníem la bellesa de la integritat.

S'han vesat les llàgrimes suficients
per atrapar-nos en aquell almívar de sal
enganxós, perseverant i estàtic.

Ara, encara, apedaçada, 
l'ànima arracona
ventades i temporals 
i creix amb les seves cicatrius i esquerdes.

I busca arreu, pels camps, pels cims, per les valls,
les fites que li assenyalen el camí dels somriures.


L'ànima a bocins


En la petjada blanca, sobre la pell, de la sal del mar que ens acull,
orfes com ens sentim, buscant consol en un anar i venir que no consola,
es va apagant la llum d'un cel que fa temps que fosqueja.

Pertorba el neguit d'un instint d'aprenents, quan ja som vells en anys i experiències.
Rebufa un vent que ens baixa boires.

I en un intent fallit de manllevar a l'oblit tan sols l'esbós d'aquell poder-ho tot,
de quan érem joves, temeraris i insolents, desafiant al temps que avui, de lluny, ens mira perdedors;
inevitablement ens fem humils, guardant, als plecs de l'ànima, l'ànima a bocins.

DE LES TEVES ENGRUNES...











De les teves engrunes...,
el pa de vida, el retorn del camí,
del teu record aniran florint
flors, el camí no tindrà  
només pedres...

El teu record al bany maria
serà el caliu pel fred interior,
tot es vestirà d’hivern,
la carícia com una petxina
sense mar, el silenci
cantarà el teu nom
als meus llavis...

La ferida es farà cicatriu
i em recitarà el teu poema,
tot és flama amb caducitat...,

el mussol de la nit em mira
sense dir res, els estels passen
de llarg, només la Lluna em
trempa a la seva fornal...

El teu almívar de sal
m’ha quedat a la pell...
   onatge

Almívar de sal



Almívar de sal

Avui descloc la ferida
i la miro, ben oberta.
Només et retrobo
en aquest mirall
que diu el somrís
carallot de qui somia.

Faig panadons de mel,
bresca curulla de sol,
sopa encisera de llum,
cargols bruns de mi.

No em saps l'ànsia,
i si la sabessis, passa.
Aliteracions del nom,
poso comes a les valls
i repunts als cotons.

Almívar de sal,
i del punt amarg
on el nosaltres
també duu sal. 
Avui, a més
s'ha fet llast.

Té,
les engrunes 
del pa àzim
em cauen del plat.

dimarts, 16 de juny de 2015

A LA TAULA PARADA

A la taula parada,
hi deixo el rellotge dels records.
M'hi he gronxat
en un rabeig simfònic compartit.
Conscient que no puc fugir-ne.
Ja saps,
alats, sentiments s'hi escolen.
Dic prou i reprenc,
 nua i lleugera,
el camí.
Amarada,
això sí,
d'un caliu espigat que ja fruita.
                     ( Permeteu-me que ho dediqui a la Carme i a l'Anton)

dilluns, 15 de juny de 2015

PÈTALS D'ABRIL...












En la nuesa de viure
hi ha la primavera del teu caliu…
Estimar no té sinònim.
Tinc fred de Tu…
Almívar de sal, coralls profunds,
flames que no fan cendres.

Sé com sóc però no estic
segur de saber qui sóc…

Paro taula, un plat per
l’absència, pa de sentiments,
en copa de cristall aigua de lluna,
un canelobre amb versos
en flama, pètals d’abril...

onatge

La nuesa de viure


Potser el temps, potser la voluntat de ser,
finalment han aconseguit deixar enrere
tempestuoses tristeses, esllavissaments 
i esvorancs que et malmenaven la vida
La claror perseverant que portes dins
no ha claudicat en l'intent
atàvic o infantil de poder viure
en el despullament dels sentiments.
Mires cor endins i veus com 
el teu horitzó de sempre t'espera.
Ets tu mateix, i ningú més
que tu, sap com vols estimar.
Vols prendre el risc, de nou,
i instal·lar-te en la nuesa de viure.



No fugir mai més



Decideixes no fugir mai més de la nuesa de viure,
gargoteges papers i els escampes a places buides
a les nits on llunes de sang i de color de mel
han esbandit del teu món la idea del sol pur
que cremava sense treva als teus dies d'infantesa.
Encara sents, tanmateix, la melodia remota del cor
i el batec que manxava la sang i les imatges
per un cos que encara no havia trobat el seu límit.
Després va venir el temps de recollir-te, covard,
estret en uns marges de pedres curosament polides,
a viaranys que generacions de dolor havien llaurat
com les venes d'una mà que s'ha avesat al tedi.
Ara mires al darrera: terra massa àrida per florir
en els somnis vells que nits ermes han desgastat.
Obres, doncs, un balcó sobre el mar que remoreja
com un incessant cor de veus apagades i sorrudes:
crida l'onatge, crida el vent,
                                                 crides tu en silenci.
Les llàgrimes que vas vessar són un riu que es revolta
i vol ser vida
                     i vol lluitar a cor descobert
i sense brida,
                     nu com un infant que neix.

ARA i AQUÍ...














Ni que sigui en silenci
la teva pluja em fertilitza,
la brisa em deixa el teu
nom als llavis, com una havanera...,
amb rems de silenci vaig
mar endins, endins de Tu,
els records són primavera
i tardor, i l’absència de
l’ara i aquí...

onatge

Google analytics

Llicència Creative Commons