diumenge, 19 octubre de 2014

Viure és passar



  

Tot passat és oblidadís
menys, els dolors roents i forts.
El present a vegades bo,
o dolent, o altres boirós...
el futur que mai no se sap
podrà ser enutjós o grat.
Però viure es el que importa
estar aquí i recordar

i poder esperar un demà.

Imma

AMOR I MÉS AMOR

Seguint a la Carme






Potser no és fàcil esborrar amb un sol gest
el dolor que acumulen les cicatrius de l’anima.
Caldrà posar molt d’amor a cada una d’elles,
car l'amor és el bàlsam.
I mes amor per guarir llagues obertes,
ferides, en carn viva, que no es tanquen.

Molt i molt d’amor, molta tendresa
acaronant dolçament l’anima turmentada.
                   I amb temps i esforç  potser algun dia
                   tant de dolor serà un record
                   i el present una rialla.


dissabte, 18 octubre de 2014

Cicatrius a l'ànima

I aquí mateix, amb simplicitat...

Prou que ho sabeu, no és tan difícil:
de bocinets de tendreses,
d'escoltar i voler saber,
de lligar paraules que construeixen diàlegs,
d'explicar-nos cadascú a ell mateix
dient les coses pel seu nom,
de saber-nos iguals.
Iguals i sense privilegis.
Més enllà de mudes indiferències
i amb la mirada neta.
Esborrem,
d'un sol gest que perduri,
totes les cicatrius a l'ànima.

miratges al tercer món

seguint montse galionar  amb "conviccions fermes"




arrugues a la pell
colrada
per un sol estremidor
marcant la vida en cada una d'elles.
vida de treball, de parir, de ser trepitjada i menystinguda
ulls parlant
de milers d’hores viscudes,
d’alegries i penes,
de cicatrius a l’ànima.
visió d’un desèrtic infinit
on les conviccions més fermes
es perden en miratges inabastables...

i un mantell blau
que ens parla d’una terra...

dijous, 16 octubre de 2014

Contra els espills enganyosos...

"Caldria inventar un espill on poder veure qui som, perquè aquells que sols reflecteixen el nostre cos, menteixen" (Alejandro Jodorowsky) 


(Dedicat a totes les dones que, quan ens mirem al mirall, pensem que ens falta alguna cosa. I principalment a tu, Amparo, estimada amiga.)

Contra els espills enganyosos,
l’antídot de l’autoestima;
l’orgullosa certesa de la vida,
un brindis cada trenc d’alba.
La força i la fe, i el goig de ser-hi;
el paisatge amb camins nítids,
i un cel blau a l’horitzó.
I les conviccions ben fermes:
no és de menester ni ens val
tenir fàtua companyia
de cap ésser que ens menystingui.
I un bravo a l’espill més gran:
ells ulls de qui sap amar-nos
transcendint pell i matèria,
capaços d'arribar al cor,
i que ens fan sentir amb diferència
les més boniques del món!

 Montse Galionar 

(Tot seguint la Isabel i els seus camins nítids) 

Mirant ben lluny



Mirant ben lluny

veurem els núvols
veurem les llums,
veurem solsticis,
veurem la màgia d'una gran nit.

Antesala de la millor albada,
seu del seny,
cruïlla serena a la contrada
amb camins nítids
sense entrebancs per l'escalada...

Mirant ben lluny
veurem planetes
girant sobre els estels,
veurem la dansa de l'univers.

dimecres, 15 octubre de 2014

M'enduc el llast

M'enduc el llast del desànim...
L'abandono ben lluny.
I tornarem,
a enlairar projectes.
Apujarem la flama
que ens ajuda a volar.

Només mirant ben lluny,
horitzó enllà,
podrem saltar els obstacles.

Vola, vola amunt

Seguint baba_44 en la part més optimista del seu "Desencís"

Del que ens queda del naufragi de les expectatives,
en farem una nau nova.
Enarborem la llibertat, com a símbol,
i llencem el llast dels desànims.
La il·lusió s’enlaira, s’enlaira...
I ens enalteix. 

dimarts, 14 octubre de 2014

desencís

seguint ANTON  amb "tapat d'ulls"




tapa't d'ulls i d'orelles,
i reclou els sentiments esperançats.
plora per dins, no cal mostrar feblesa
els demés, no han de fer-ne res, de la tristor sentida.
siguem fidels a les pròpies idees,
malgrat estiguem sols en eix camí.
no és pas la primera vegada que ens sentim defraudats,
enganyats i traïts a desgrat de promeses.
més les flors marcides del desig
són el que ens queda del naufragi de les expectatives.
guarda els pètals del record amarg
en caixeta de sàndal,
on el perfum de la fusta preciosa,  faci costat al desencís.

dilluns, 13 octubre de 2014

JA NO SOC EL RUC D'ALTRES... dibuix llapis.


Dibuix a llapis d'un Enjub. Construcció de pedra seca
 i cavitat de recepció de pedra. Lloc on antigament
 es recollia aigua de ploure des d' una llisera. 

Seguint BABA.- En els pous que la vida t’ofereixi...

En els pous que la vida t’ofereixi
treballa, reposa, beu aigua.
En la meva sènia  soc el ruc.
tapat d’ulls, potes constants, metòdiques
que fan el tranc, tragí del seu deure.
Em junyiren a tort i a dret, ben fermat.
Porto el cabestre dels avis
aquells que també volien salvar-ho tot
i ser ells, superant  l’adversitat, prohoms lliures.
Damunt meva femta de propis errors
xafo el terra ínclit que al parir-me
em donaren com a joia a eternitzar.
Quanta fal·lera de tants per arribar al cim !!
I, avui, SI... m’he tret el cabestre suat
he desjunyit collar, tafarra, rabastet
forcat i demés implements
i m’he dit: - Què pugi sola l’aigua ...
Que la pugi qui vulgui el seu profit...
No segueixo en aquest pou. No... !!!
Ja no soc el ruc d’altres.
Em proclamo ser JO...!!!

Anton.- 13-10-14

encetarem jornades

seguint el rellotge de la montse i el camí escollit de la glòria




assedegat:
para i reposa.

beu noves idees
en els pous que la vida t’ofereixi.

remulla, suavitzant-les,
ulceracions antigues.
perquè injustícies i ofenses
no ofusquin la teva percepció.

és hora d'anar reprenent forces
per encetar jornades.
mirant amb nous ulls
el rellotge que ens mena.

sempre es pot trobar un nou pou
on col·lectar puixança per seguir en el camí escollit.

Google analytics

Llicència Creative Commons