diumenge, 26 de febrer de 2017

Agraïment i nova proposta: Homenatge a Josep Palau i Fabre.

Poetes de les Itineràncies,  en primer lloc, moltíssimes gràcies per la vostra participació en els Relats Conjunts de Gener. Ha estat molt divertit i em fa molta il·lusió retrobar-vos per aquí, encara que aquest blog estigui una mica en baixa forma.

Ara,  us voldria proposar un nou homenatge, com altres cops hem fet en aquest blog.

Per celebrar el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre, dedicar-li un parell de mesos: març i abril (el seu aniversari és per l'abril,  però com que l'abril està escapçat per la setmana santa i la Pasqua, farem març i abril)  de la manera que és habitual en nosaltres. 

Jo posaré un poema d'ell cada setmana (els dimecres, perquè el març comença en dimecres) i durant la resta de setmana, dialoguem amb ell amb els nostres propis poemes.  

Comencem el dia 1 de març. Acabem el 30 d'abril.

Tot i que me n'encarregui jo, si algú té algun poema preferit i vol posar-lo, que ho digui, ens posem d'acord i us deixo espai per a vosaltres.



Tots els que ja escriviu habitualment, no cal que us apunteu, podeu intervenir lliurement quan vulgueu. 

I si algú que no ha participat mai vol fer-no, només ha de  fer que dir-ho, deixar-me una adreça de mail, on poder rebre la invitació i la rebrà immediatament. Esteu tots convidats.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Pallassos sense fronteres

Formava part de “Pallassos sense fronteres”
i es trobà una tanca de filferro espinós
que no li permetia passar
la frontera.

No, no eren de cartró













No, no n'eren  pas, de cartró,
les nostres urnes!
Eren de clam i de gest
multiplicats per milions.

Eren per exigir les que volem,
les de veritat, les que ens poden dur
al trencament de tants barrots.
Les que ens postaran a l'inici de la llibertat.

Cap inhabilitació, cap condemna,
cap injustícia podrà anar més enllà
d'aquest camí desitjat, salvant obstacles.
Re-iniciem. Obrim la ment. Escampem il·lusió.

(seguint l'Elfreelang i en Xavier)

diumenge, 12 de febrer de 2017

LA  TRISTESA  DEL  PALLASSO...

Era un pobre home que per circumstàncies de la vida s'havia quedat sol i desvalgut, anava pel món sense pena ni gloria...
Un dia va pensar que potser hi havia d'altres persones com ell i va decidir fer-se pallasso per alegrar la vida dels altres...
El convidaven a moltes festes, sobretot infantils i al veure com la mainada i els grans s'ho passaven bé, s'oblidava per un moment dels seus problemes. Però quan es tornava a quedar sol, només li quedaven els records amables i intentava passar desapercebut, amb les seves penes....Ja ho diuen, que els pallassos solen ser persones tristes i jo diria que també solidàries, per alegrar la vida dels altres.
Gràcies pallasso!!!



M. Roser Algué Vendrells

De Hopper a hope

L'art és lliure com la imaginació
ningú podrà engarjolar l'aire
ni la ment ni els cors ni l'anhel d'un poble .
Lluitarem plegats i persistents
aquestes reixes són fetes amb  mentides
la veritat és al cors i dins les veus .
Més de dos milions de veus i de vots
Fanalets de colors i retrats davant les urnes
no eren de cartró sinó de carn i esperit
arribarem amb treball i ganes i  il·lusió.
Al capdavall de Hopper a hope cauen lletres
l'esperança de molts tenyeix el cel de roig i groc.

dilluns, 6 de febrer de 2017

NO MÉS 86 ANYS... foto pròpia


UN ESCALÓ MÉS HE ASSOLIT ... AL 86 DE NO SE QUANTS ME'N TOQUEN,
AMB VOSALTRES AL COSTAT FAMÍLIA, AMICS, CONEGUTS...HI HA MOLTS QUE EMPENYEN... I TAMBÉ TINC UNA CROSSA MERAVELLOSA QUE EM MOSTRA L'ESTIMA DE TOTS...VOSTRE SEMPRE ... anton..
ALS MEUS 8+6=14 anys em sento rejovenir a vora vostra...A fer còrrer la rodanxa o a jugar a patacons... us hi apunteu ? Que tot ens faci feliços 
...........
Unim-nos al somriure.
que nostres galtes siguin jardí del ulls.
que el clam de llum engegui el viure,
que solqui el terra amb llavors sense escull...
No ens preocupem on és la meta
copsem el lluny com camí d’esforç.
Mes si en el camí deixem el nostre aire
que sigui cada segon amb un somrís de goig.

DE REBAIXES 17.- ANTON.-T.E.- 4-2-17

dissabte, 4 de febrer de 2017

Com m'agrada el nou vestit!

Hopper retocat per Xavier Pujol
Sota el barret de pallasso
ben cofoi , els ulls pintats,
 cigarret de xocolata !
Com m'agrada el nou vestit !
me l'ha regalat el meu tiet !
El papa em va crear ben blanc
i ara tinc colors llampants!
Com m'agrada estar entre grans
ningú sap que tinc quinze anys!
Gràcies oncle Xavier !
Ara m'ho passo molt bé!

Animar la revetlla

Per intentar animar la revetlla, 
l’organitzador proposà als assistents 
de fer un mannequin challenge.

divendres, 3 de febrer de 2017

En un profund silenci blau

En un profund silenci blau
set ànimes balbes contemplen blaves
el cel dels fanalets de l'amor apagat ....

Cors de pierrot blanc, encesos i oberts
esperant aquell batec del cor estimat
estimat , perdut, trobat, encès, apagat ....

Dins la trista tarda llarga dels adéus
quietes, les mans , immòbils  els peus
com  si la vida sortís  d'un quadre pintat .

Us dèieu...


Seguint al Barbollaire


Us dèieu que l'amor mai no s'acaba
i que si s'acaba és que no era amor.
I encara hi és, valent, 
en la vesprada blava
i fins en la nit més fosca.
Ara, potser els vestit són molts diferents: 
tu dus els seus llavis als llavis, 
i els seus pits blancs pintats al rostre.
Ella porta un pentinat amb la cadència dels mots,
i s'embolcalla amb la música del xiuxiueig.
Us dèieu que l'amor mai no s'acaba.
Perviu l'amor,  pierrot, en el silencis.

dimarts, 31 de gener de 2017

No ho recordes


Seguint en Jordi Dorca i la Montse  

Ja no ho recordes, pierrot,
ni tampoc el teu posat canvia.
Però no hi fa res,
tot ho concentres en el teu rictus
com si fos l'única via:
aturar-ho tot.
No et resta cap futur a la mirada.

Tria el destí, 
la covardia no construeix,
apressadament ho frena tot.
Posa colors, al teu esguard,
i mira com flueix, la vida, al teu davant.

dilluns, 30 de gener de 2017

(un nouveaux...) soir bleu


No m'importa la mirada foteta
d'aquests pobres d'esperit.
Ni les rialles a l'esquena
de tota aquesta patuleia
que es creu en possessió
d'unes veritats inamovibles,
com un escrit diví.

Que riguin de la meva cara blanca,
dels meus llavis plens de carmí.

I que continuïn ignorant
que són el senyal del nostre amor:

L'empremta de la teva boca vermella.
La blanca dolcesa del teu cos,
dels teus pits, en mi.

diumenge, 29 de gener de 2017

L'hora del piti


La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

(A pels 100!!!)

PERSISTÈNCIA


Encara que els marges es desdibuixin
el destí persisteix,
depén de tu seguir fent camí.

dissabte, 28 de gener de 2017

L'Arlette


(seguint en Xavier)

No sabien què dir-se, era un fet, la imatge del mirall era la seva única existència. Eren persones atrapades, sense cap realitat certa fora d'aquest mirall, il·luminat fantasmagòricament per un reflex vingut d'enlloc. Ella, la noia amb vestit de nit, tenia la sort que estava d'esquena i la seva imatge no havia quedat tan presonera. Ella s'escaparia, i tant que sí! Com podia quedar presonera d'una imatge que ja no li oferia res? Buscava una estratègia, per viure de nou, després de l'encanteri. Va parlar amb el seu amor, que ja no se la mirava feia dies. La va escoltar, però va decidir no moure's de lloc. Ell hi estava prou bé. Quin mal hi ha en ser mirall, en ser reflex?  li responia.

L'Arlette, es va girar d'esquena del tot. Va començar a ajupir-se per sortir del mirall, per passar per sota del marc i ho va aconseguir. L 'Arlette ja no era reflex ni mirall de res i de ningú, però era? Realment va tenir una existència certa fora del mirall?

Imatge manipulada i oferta pel Xavier Pujol  (Moltíssimes Gràcies, Xavier!)

El misteri roman encara, potser algun dia trobarem l'Arlette i sabrem que certament una persona, amb voluntat, es pot escapar dels miralls i també dels encanteris.

Si la veieu, si us plau, aviseu-nos, no ens deixeu en la incertesa...

dijous, 26 de gener de 2017

Dins del mirall

On és el quadre?
Es preguntaven entre ells.

Finalment es rendiren
i mai no es van adonar
que a dins del mirall,
en el reflex lluminós,
encara es notava més
que no sabien
què dir-se.

dimecres, 25 de gener de 2017

Cap al final de la festa







Sota el tendal nocturn
ara mateix no recordes
oh vell pierrot d'hora amarga
com és que va néixer
ja cap al final de la festa
aquest teu posat inefable
on tot es concentra i disgrega
o veloçment s'atura
espurnejant d'albada. 







dimarts, 24 de gener de 2017

DESCOBREIX-TE


Com ocell nocturn
guaites la vida
ple d'incertesa.

L'encant de la nit
omple el silenci
esperant la carícia.

Quan el dia clareja
busques aixopluc
volant d'embriaguesa.

dissabte, 21 de gener de 2017

Ocells de nit




Ocells nocturns
que despleguen ses ales
a la llum dels fanals,
van buscant els estels
que han perdut
en el fons d’una copa.

Amb els ulls vigilants,
quan l’alcohol no els emboira,
esperen pacients
una presa innocent
que els alegri l’estona.

Mussol o gamarús.
Un gran duc o una òliba,
plomatges diferents,
amb urpes amatents
sota la lluna groga.


Google analytics

Llicència Creative Commons