Seguint en Xavier Pujol
Sempre és present.
El futur és tan borrós
que no ens vol ni dialogar.
No toquem l'infinit,
ni tampoc, (què més voldríem!)
el demà més proper.
Ens arraulim en aquest present
esquerp, però amb esperança.
I vivim pendents d'una porta que s'obri,
d'un dia normal, sense virus ni corones,
que serà quan podrem dir:
Demà farem...
Demà anirem...
Demà serem qui volem ser.
Avui, de moment, vivim, encara
sense fer allò que caldria,
sense anar allà on voldríem,
sense ser qui som, encara.
