dilluns, 25 de maig de 2020

Sempre és present

Seguint en Xavier Pujol



Sempre és present.
El futur és tan borrós 
que no ens vol ni dialogar.
No toquem l'infinit,
ni tampoc, (què més voldríem!)
el demà més proper.

Ens arraulim en aquest present
esquerp, però amb esperança.
I vivim pendents d'una porta que s'obri, 
d'un dia normal, sense virus ni corones, 
que serà quan podrem dir:
Demà farem...
Demà anirem...
Demà serem qui volem ser.

Avui, de moment,  vivim, encara
sense fer allò que caldria, 
sense anar allà on voldríem,
 sense ser qui som, encara.

dissabte, 23 de maig de 2020

Passat és passat


Recordes el passat?
El futur era teu.
Amb l’ajuda d’un dit
tocar l’infinit.

Al pas dels anys
dèries i afanys.

Ara vius el moment
un dia l’explicaràs.
La vida del present:
un cas com un cabàs.

Res no tornarà
a ser com abans.
Sempre és present
passat és passat.

dimecres, 20 de maig de 2020

Invasors


Esquerp i furtius
aprofiteu el silenci per fer-vos vostre, el lloc.

D'on sortiu? Invasors d'aquest espai...

Des de casa, nosaltres arrenglerem versos
i creiem que és això el que ens cal.
Aquí, res més.

dimecres, 15 d’abril de 2020

No tan confinada

Dissenys dins Pinterest

Quan el fons surt a la superfície,
el sentiment es fa imatge,
el blanc i negre clarobscur,
i l'arc de Sant Martí surt de nit.

El que tan sols permet la poesia.

dimarts, 14 d’abril de 2020

dilluns, 13 d’abril de 2020

Pluja


Calma l'enyor, la pluja.
Estenc les mans i se'm mullen.

Així toco el cel,
que em ve a trobar 
ben ran de terra.
Cada gota és un missatge
que queda escrit a les meves mans.
I sento ...
el batec confinat dels anhels,







NEDO



 foto de @tieganmierle


NEDO

Tot l'enyor de l'aigua:

puja un braç i vola.


D'esquena, fa un traç:

vol veure el món, com

puja l'aire i crea

la volta celeste,

la veu i els seus timbres,

raó i cos i pluja

que no entristeix MAI. 


©Montserrat Aloy i Roca

dissabte, 11 d’abril de 2020

Solitud


Seguim navegant
pel riu més llarg de la solitud.
Per camps de blat
que el vent deu moure com la mar.
Altes onades, roig a un cel atrinxerat.
d’aquests mals temps
que haurem mig malviscut.

La lluna plena
al cel de l’oblit més absolut
de bat a bat
ens mostra la seva nuesa.
De l’incertesa, amarga com la cervesa
d’aquests mals temps
que  ens deixa a tots mig abatuts.




divendres, 10 d’abril de 2020

Lluna de primavera

LLuna de primavera

Tenim la lluna 
rodona com la mona.
Al bell mig del cel
ensopega amb un estel.
Diuen que aquest any
serà la lluna més gran.
Com que no tinc són
l'embolico amb el llençol.

Lluna, si em fas companyia
seré feliç tot el dia!

M. Roser Algué Vendrells.

dijous, 9 d’abril de 2020

Tenim jardins

Tenim jardins
de primaveres esclatades.
Tenim jardins
de primaveres amagades.
Tenim jardins
de primaveres oloroses.
És la vida que crida vida.
És la crida de l'oreneta
tot just arribada.
Tenim jardins
en terrats alçats
d'un silenci regalat,
on en el cel més blau
s'hi passegen núvols blancs.
En el jardí més senzill
hi pasturen marietes,
hi lluquen males herbes
i noves jardineres s'hi estrenen.
És la vida que crida vida.
A la finestra  assolellada
hi germinen  faves i pèsols,
també hi creix el julivert.
Cantarella de vida
quan el marro és l'adob.
-Àvia estimada!

Tenim jardins.


Seguint el fil de l'Helena, la Carme, l'Anna.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Tenim els llibres



Som com llibres guardats
a la prestatgeria, atapeïts, plens de pols,
com algun d'aquests llibres,
esperant que algú el prengui,
i en comenci a passar pàgines.
Que el punt de llibre
renovi la confiança
que sempre hi haurà un dia més
per a tots, per poder continuar
la lectura on l'havíem deixat.
La paradoxa és que aquests dies
llegim moltíssim, almenys jo,
per omplir amb el fet de llegir
aquest lloc buit de la nostra vida.

(Seguint la Carme)

dijous, 2 d’abril de 2020

Tenim l'enyor



Tenim l'enyor de la distància
infranquejable, en aquest confinament.
La distància dels qui no podem veure
és la companya de cada dia.

També ens tenim al cor i al pensament.
I floreixen mil contactes que crèiem apagats.
Tenim els llibres, tenim els versos, 
tenim els xats i les imatges.
Tenim els mots de consol i les abraçades de paraules.

Tenim l'enyor i el fem florir d'estimació.

dimecres, 1 d’abril de 2020

ENYOR


ENYOR

Enyoro als meus fills,
a la meva princesa,
als amics, als companys de feina.

Enyoro els dinars dels dissabtes,
les lectures dels dilluns,
i els improvisats dinars dels divendres.

Enyoro el soroll, la gent al carrer,
el so de tantes rialles,
la familia i les passejades.

Enyoro enlairar les copes
i brindar per tu, per mi,
per nosaltres.....

Enyoro els sopars,
i els gin tònics a l’alba,
i les llargues converses.

Però el que més enyoro
són les vostres abraçades,
fortes, llargues i sinceres.

Després de tant de temps
enyorant a aquells que ja no hi son.

Avui és temps d’enyorar
a tots els que hi son,
però no podem veure.....

Anna
Març 2020
“Confinament”

divendres, 20 de març de 2020

Acolliment

Una imatge repescada d'aquest mateix bloc

Record i somriure
de viure,
aquest vell amor
de cor.
Volíem entendre
i aprendre
l'infinit anhel
amb zel.
La tendra arribada,
encara,
ens commou la pell,
pinzell
de tacte suau
i brau.
Ens queda la lluna
la bruna
com un gran fanal
oval
per tenir claror,
no por.
I trobar saviesa
apresa
d'aquest doll d'amor
del plor.


dissabte, 27 de maig de 2017

COM OCELLS... aquarel·la


Despert, destapà el cos...
Prou pensava en peus al mosaic...
A la claraboia el pardal
esmolava el bec...
Soroll vidriós metàl·lic
no becava formigues,
ni papallones ni cucs, ni mosques...,
era el seu morse que connectava
amb els altres companys i companyes...
Oh,ja no era un bec sol que s’esmolava
i el xivarri el despertava de ple...
Una fregasada als ulls
i a peu nu arribà al finestral
Baix al carrer el tractor no callava
Al compàs d’aquella musica,
un grup de persones
buscava en sa parla
la claror del sol entre núvols
i la paraula fluïa com becs de pardal.
Quines coincidències !!
Amb el bec circulen els secrets matiners.
DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 17-5-17

diumenge, 30 d’abril de 2017

Encara l'ocell


Encara l’ocell
és bell, 
i inabastable, 
quan em frega la mà 
amb el seu vol lleuger 
i se'n torna cel enllà. 

I encara l'amor, 
amor, 
profund, 
incomprensible, 
present, 
inoblidable. 

Ferida d'amor tancada. 
El seu camí obert 
em resta secret,
desconegut, 
ignot.

D'amagat l'hivern s'atansa.

Encara




Encara l’ocell
és bell
i encara l’amor,
amor: 
per molt contingut que sigui,
per molt víctima de l'oblit,
per molta petrificació
que l'acompanyi.

La ferida d'amor
s'ha de tancar.
Però es cura de veritat
amb el que resta del dia.

Google analytics

Llicència Creative Commons