diumenge, 26 de març de 2017

divendres, 24 de març de 2017

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



 La persistència de la memòria. Salvador Dalí.

Mira la neu en el meu front.
El temps ha passat volant
i t'ha robat els records.
Mira'm als ulls, amor
i dedica'm un somrís.
Jo seré la teva veu
seré la teva memòria.
Agafant-nos de les mans
passejarem vora el mar
com quan teníem vint anys.
Mira'm als ulls, amor
i regala'm un somriure
que des que tu no somrius
no existeix la primavera.

dimecres, 22 de març de 2017

Amb el record























Amb el record del meu peu nu
a l'ombra càlida d'un pi,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.

Per tot el temps que aquest meu cor

no sabia on trobar consol,
passa'm la mà pels meus cabells, amor.

Com un gest suau per segellar

complicitats d'un xiuxiueig,
passa'm la mà pels meus cabells, amat.

Perquè en els mots hi retrobem

tresors que crèiem ja perduts,
passa'm la mà pels meus cabells, company.

Ara, que el temps ja se'm fa hostil

collim l'amor en cada gest,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.

Ombra d'Anna de Josep Palau i Fabre

Passa la mà pels meus cabells, Anna
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna
un ancià.

Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.

La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.















diumenge, 19 de març de 2017

La Fe i el fer

Crec que no crec
però si no crec com puc no creure que crec ?
Vull creure sense obeir
vull creure que hi ets
vull saber si hi ets
vull saber si crec .....
vull creure que sé
la diferència entre la fe i el fer .

dissabte, 18 de març de 2017

Prec






Si hi ets, Senyor, perdona
més que els meus pecats
les meves mancances,
   les meves febleses,
      els meus dubtes.

Perquè
si tu no hi ets, Senyor,
a qui m'adreçaria?
en la por,
    en el dolor,
       en l’angoixa…

Busco la teva llum.
Si tu m’escoltes
   enceneu-la Senyor,
      dins del meu cor

dijous, 16 de març de 2017

Sense dir adéu...



Me'n vaig anar,
sense dir-te ni adéu.
Quan jo no et veia en mi
ni et veia enlloc.
Adéu a Déu,
com es podria dir?
Si Tu ets, ja hi ets.
Si Tu no ets... tan se val dir-te res.

Ara sóc lluny
i crec que tots som déus.
Malmesos o acabats,
feliços o contents.
Ens veig aquí, ens veig allà,
en ella, en ell, en el més desvalgut.
I ja no hi ha retorn, per creure en Tu.
Creure en mi i en tots els tu
m' ha de ser ben suficient.

dimecres, 15 de març de 2017

De bona fe


Crec que no crec
i et dic de bona fe
que no tinc fe.
Quan emprengui el viatge
espera’m allà on siguis.

Cant espiritual de Palau i Fabre



No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

dimarts, 14 de març de 2017

divendres, 10 de març de 2017

I ser un nou jo





Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
vestit de negre el cor, de tant de dol
i ja no m'il·lumina ni tan sols el sol.
Mai més cap gest tornarà a ser senzill.


Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 
omplo les hores sens trobar remei.
Cap feina feta ja no em fa servei.
Quan ve la nit, amb la negror em fonc.


Així jo vaig, perdut de mi mateix, 
cercant la pau de l'adormissament
per fer callar el maleït lament.
I ser un jo nou, en un nou sol que neix.


dijous, 9 de març de 2017

És estany l'estranger

És estrany l'estranger perdut de si mateix
entotsolada Europa mirant el melic  d'Adam
ases i rucs presidint tribunals
fronteres tancades .....a l'estrany , al diferent
al pobre, al teu altre....a tu mateix /mateixa
et pareix també una mare , almenys ho sembla .
Perduts de si mateixos expulsats d'úters feréstecs
perdudes les formes humanes pers inhumanes duanes
peatges ferotges ...les ànimes colgades sota el terra de sang.
I Europa vell continent de contingut ara inhòspit
treu foc pels queixals d'un seny perdut i extraviat 
Un esgarip de poeta sota el xiular de les bombes
la febre del palau immòbil de la consciència absurda
perduda i perduda com perdudes les bales assassinen 
i maten, massacren fereixen, laceren i llaguen
És estrany l'estranger només tenint dues cames
dues mans, dos braços i un cor que batega
igual que el teu .....badall de campana esquerdada.

L'estranger






-De quin país és aquest estranger?
-No ho sé. 
-Com se diu?
-No ho sé. 
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé. 
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger. 

DOLOR





El meu dolor
és tan fondo que hi cabria tota l'aigua del mar.
Tan ample que acolliria tots els astres del cel.
Amb una arrel tan ferma que no l'arrencarà mai
                                                        cap vent.

Qui no ha perdut el que a mi em manca
no pot saber el que és dolor.
Com una llosa pesa sobre el meu cor,
                                           que ja no és meu.
                                                    Per sempre més.


dimecres, 8 de març de 2017

Vaig com les aus de Josep Palau i Fabre





Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
que giravolten sense haver consol, 
amb crits de sang alerten son estol 
com si lo món entrés en gran perill. 

I giravolten sens defalliment 

entorn del lloc on lo fill han deixat 
i no els par vera la veracitat 
perquè els daria molt major turment. 

Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 

amb son rodar inquieten l'espai, 
diuen que en ells dolor no es pondrà mai, 
puix que mai més no hauran lo fill entorn. 

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc, 

tornen al niu com a desert castell, 
senten lo cor de sobte fosc i vell
i s'adormissen amb la son del roc. 

L'ensendemà, amb un volar penós, 

abandonant lo niu, l'arbre i el riu, 
van a l'encalç d'un indret més galdós: 
però en cap lloc lo seu infant no viu. 

Així jo vaig, perdut de mi mateix, 

a mi mateix cercant-me eternament. 
Mes jo só mut e mut lo meu lament, 
car gorja endins lo meu dolor se peix.

dilluns, 6 de març de 2017

El xicot que m’enamora



Ulls negres i pell morena
llavis grossos i molsuts,
tot baixant per la carena
decidit i molt forçut,

de llavors estic perduda
ja només penso amb tu,
tant, que he  quedat sorda i muda
somniant amb el noi bru.

Ni m’importa cap paisatge,
ni si plou ni fa calor,
et vull mirar i estimar-te,
confondre’s la nostre olor.


Imma C.

Baules d'or





Quin secret tenen tons ulls
que em roben el cor i l’ànima!
Com l’atzabeja llueixen
i com un imant m’atrauen.

Amb les teves mans de neu
cadenes d’amor nuaves,
cadenes per lligar el cor,
les baules eren daurades.

Insomne per sempre més
i captiu de ta mirada
vetllo matinades d’or
i somnio en les nits blanques

dissabte, 4 de març de 2017

Robar el cor ?

Robar el cor ....? qui  fos lladre o lladra
d'amor d'abans eixit d'entranyes fosques
com el poeta de la sabata , picassià ...
Corprendre cors presos d'amor en flama viva
i fer versos i versos sobris, ebris de pells
a cops de besades ,aprendre a ser Robin del bosc .
Robar cors als qui el tenen eixorc
i transformar-los en tendres , de carn tova
amb batecs de natura boja , de foll amor.

Ai, els dies solejats

Fotografia: Ramon Solé


Pels teus camins de recances
em vaig endinsar un dia
sense saber que als revolts
breus roses em trobaria.

Breus per perfum i color
que un instant m'embriagaven
breus també per les punxades
que aviat curava el sol.

Hi vaig acceptar els núvols
les nevades i els ruixats
però els dies solejats...
ai, els dies solejats
amb l'escalf del teu esguard
tot en mi es tornava d'or.

divendres, 3 de març de 2017

Tot en mi es tornava d'or


Tot en mi es tornava d'or
quan les mans em caminaven,
i em guiaven els meus peus
pels teus camins de recances.

Tot en mi es tornava d'or
quan el gest em captivava
i en la immobilitat del cos
saltava i volava l'ànima.

Tot en mi es tornava d'or
quan era el món que marxava
i el perdia tot de vista
perquè l'amor m'emplenava.

dimecres, 1 de març de 2017

La noia que em robà el son de Josep Palau i Fabre



La noia que em robà el son
tenia ulls negres, ben negres.
A l'hora que el sol es pon
encara es feien més negres.

La noia que em roba el cor
té les mans blanques, ben blanques.
Tot en mi es tornava d'or
si em tocava amb les mans blanques.

La noia que m'ho ha pres tot
du un secret a les entranyes.
Per això vetllo la son
i medito llunes blanques.
.........................................................................Josep Palau i Fabre

Un poema fet cançó,  que canta Ramon Muntaner: La noia que em robà el son

Google analytics

Llicència Creative Commons