dilluns, 22 d’octubre del 2012

Ombres

Sobren abrics
manquen llençols
i no hi ha temps.

Endreçat  el desig
com peces de puzzle,
ja no el direm.

El doll de la veritat,
que abans  fluïa,
no el sé trobar

Em queda  el silenci,
i sé que a tu t'agrada.

I en un no res

I en un no res,
despenjarem abrics.
Suspesa d'un fil la bonança,
el llençol reclamarà la companyia
que li faci de coixí
en les nits llargues.
Els dies abreugen la llum
i la tarda ja fa ombres.


seguint, l'Elfreelang

Aplego vànoves

Aplego les vànoves i les plego
en la primavera d'hivern humida
de pluja que cau  damunt els somnis.
Damunt del coixí el cap reposo
l'anima adormida dorm no somia
desig suspès d'una teranyina .
De l'armari de tardor atardo
retardo i miro, la foscor del rellotge
prompte ens canviarà la llum....
tindrem més nits ...més curt el dia.

Cobdícia (de deomises)

[seguint la zel]


Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.


d.

coixí

Una llarga caiguda d’un cim inabastable
un coixí d’herba humida que assuaja aquest caure
enfilada altre cop als turons de les hores
bo i sabent que de nit sento el cap inestable
serradures menudes són el llast de les ànsies
i les hores s’esmunyen al rellotge de sorra
aferrada als coixins amb les dents esmolades
rosegant el delit de perviure i saber-te
proper, i somriure...

(Zel seguint les noies i Deo)

Serradures

Defenso les serradures
que m'ha deixat teu nom.
Amb  elles,
conglomerats de segons.
I  hores  escrostonades.
Reciclo encenalls
per  reconstruir de nou.
Vernís  de mots
per reconèixer els orígens.

(seguint la cantireta  i en deo)

Palíndroma demència (de deomises)

[seguint la cantireta]


El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.


d.

MATÈRIES DE DESIG



Els turons són difícils, oi? 
Cal esbrinar com assetjar-los
per fer camí, i amb l'esforç,
coronar l'urc.

Però, com tot allò encimbellat,
un llamp o una caiguda d'ulls
els torna a la realitat...
I posen pedra als esculls.

Defenso serradures.
On vols que arribi, 
si sóc tèrmit del teu cor?
No sóc veloç, mal que m'hi enfili...

Seguint la Laura T. Marcel, amb els castells com a excusa


Ribelles


Al girar la corba del km.16
es divisa la silueta sempre encisadora
sobre el cim, avui envoltat de boires,
altres vegades parant el sol des de primera hora.

Ribelles, majestuosa,
coronada amb el castell
que vigila des de dalt
la plana que l'envolta respectuosa.

Quilòmetres amunt i quilòmetres avall
van passant els uns i els altres
prop del turó sec i pedregós i
quedant prendats del teu encant.



(Seguint deomises)

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](de deomises)

[seguint la fanal blau]


Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.


d.

Viatgem

Viatgem
per viaranys
amb uns horitzons,
tal vegada ennuvolats
i costeruts,
però curulls d'aigua esperançada.
Els xàfegs
deslliguen els núvols
i regalen abraçades.
La besada de la pluja,
neteja les boires.

I seguim viatjant.

seguint la Carme i ara que l'he llegit, després d'escriure, la Isabel.
Seguim viatjant per aquestes itineràncies.

Mirar lluny





Mirar lluny al mateix horitzó
per copsar el primer raig alhora
tot sentint la rima blanca de l'aurora,
mirar lluny al mateix horitzó
i que a cada moment la llum canviant
harmonitzi el compàs dels esguards.

Que les branques dels arbres propers
floreixin totes les primaveres,
us regalin fruites sanes cada l'estiu,
pintin d'or a la tardor ses fulles
i semblin canalobres de gel transparent a l'hivern.

Caminar plegats i mirar lluny al mateix horitzó.
Més enllà de les branques, de les flors, dels fruits,
dels colors, de l'oratge, més enllà dels dies i les nits,
més enllà, més enllà de les genuines avesades mirades...


Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons