Vànova, de deomises

[intentant seguir la Isabel i novesflors]

M'acosto i flairo,
Flor de la tarongina,
Amb avidesa
Els teus pètals de marbre,
Deliciosa vànova

On albergar els meus somnis
I els llavis per besar-te.


d.

Bec el teu nom de tarongina

Bec el teu nom de tarongina
mentre m'enfile atzar amunt
a la recerca de l'instant.
Dic la vesprada i em retorna
sons silenciosos, pensaments.
Llavors pense la veu pausada,
llunyana com un ressò antic
que mai no es perd en l'horitzó.
I l'horitzó és la paraula
cóncava com un atuell
on cauen els esguards escàpols,
i allà dins, com un bell miracle
llisquen pels vessants fins al tàlveg.
Puc tocar la frescor de l'aigua.
Mirades que esdevenen riu.

(seguint Barbollaire i Isabel)

Abans que acabi el dia

(Seguint deomises i Barbollaire i Carme, i més...)

M'embriagaré abans que acabi el dia

fins que les tremolines em trabuquin

les trombes de tristeses tremebundes,

fins que tres cents repics em treguin

d'una tundra que ha atrapat mon tendre cor...

I el fred matiner em trobarà al més ombrívol tàlveg,

trasbalsada, entre les trompetes triomfals de l'endemà

i l'aroma de tarongina que traspua el mot del teu nom.

Llàcoves tèbies, de deomises

[manllevant mots d'en Barbollaire per seguir-lo, o intentar-ho almenys]


Transhumo entre les llàcoves tèbies del teu nom,
Amb què m'omplo la boca per recordar-te un cop més,
Avui que la sal em manca i la tarda és una broma
Que no escampa.

He diluït els licors dels teus pits en la memòria
I m'embriagaré abans que acabi el dia, assedegat
D'amor perpetu, de besos perennes, fins a l'eternitat
D'un segon perfecte.

Mar de terral, pentina'm l'ànima i conquereix-la
Novament com si d'una pàtria òrfena es tractés,
Nounat que cerca dida.

Terra marina, sembro les ganes d'embolcallar-te
En l'ímpetu d'una abraçada al fons dels teus ulls,
Sense temps per a la sega.


d.

Tàlveg

(trenco per un cop la meva norma d'una aportació per dia... 
Però ha canviat el so, i és temptador.

Us demano disculpes. Procuraré que no torni a passar)

Transhumant del teu tàlveg

trobo talaia

a la tendresa del teu pit.

Tenaç tafur del tast tebi.

Tenderols de tarongina

(Segueixo  amb el joc,  però  canvio  de so)

Quieta  torna  la tarda, sense  temences.
Transcorre tranquil·la, mentre  tenaçment
tesem tenderols de tendreses intactes.

Transcrivim  textures  secretes
en tot de taquigrafies  inventades.
Sota  el taronger un tassó d'aigua fresca.

LLOPIS, LLOPIS

Llopis, Llopis,
Els ulls del llac és lleuger de llegir
o et fan pampallugues les lluernes
que collen la llum d'una lluna llaminera
de lletres i llepolies?
Com a llorer,
lletres lluint als llibres.

Palatalitzant-me amb tots.

Llambreig

(seguint a tots els al.literadors)

Llambreig de lluna,

llàntia llampant,

il·luminant les llàcoves

què, com llamins,

lliure i dolça,

em lliures.

Latència (o Laurèola legítima), de deomises

[intentant reviscolar, novament, les al·literacions de la fanalet, sense arribar als nivells de l'Elfri!]


La latència de la laurèola dels teus llavis
Em malmet la ment i em manté en imminent tensió,
Àngel gèlid que em malgirbes amb giragonses en jeure.

Caic i corro i tinc cura de cada cabòria que m'ataca
Com fràgil falena flagrant de fragàncies febrils amb èmfasis
Caducs que cullo en aquesta cridòria d'escàndol que em cansa.

Demà dormiré en denes d'ivori, perquè em devori el legítim rosari
D'una ànsia
Dubitativa
L'esperit:

Sabré llavors
Que el sabre
De nou burxa
Les freixures.


d.