Lliscant vers el fred

(Seguint la Carme i en Deomises)

S’esquitlla el temps entre les mans,

quan octubre em fita, amb mirada freda,

gebrant la darrere flor de tardor.

INFANTESA DE VAINILLA

Pelegrins a la recerca de tresors

que s’escolen entre els dits.

Lluentors que només coneixen

amagats racons a les ninetes.

Records en mapes guardats,

Sota la pols del temps, pols de somnis,

servant el secret dels anys,

darrere les petjades de Cronos.

Viatgers imaginaris

des de caus arrecerats, ben a tocar,

on assaboríem aquells dolços records a la vainilla

que naixien a la cuina de casa,

fins omplir l’estança

on aprendre era un joc.

(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en Deomises )

La vida en un gargot

(Seguint Montse, Carme, Fanal Blau i Anna Cinzia)

Oneja sobre serpentines de cotó

una vida on escric el meu nom.

Amb determinació l'escric,

mentre ignorant de mi,

atzarosos fils menen la meva mà,

fent d'un recte camí caòtic gargot.

El degoteig de temps l'esborra

amarat de mots de pluja i vent;

no podrà , però, oblidar el dolor

modelat en invisibles arestes.

He traçat de nou la meva vida,

ara sobre un tros de paper…

ACTOR DEL JO

(Seguint la Carme i Cantireta)

Trèmol, l’actor en la seva por,

avui dubtós de triar màscara:

Serà personatge fosc

o

un blanc guió per omplir?

La veu li delatarà?

o estrafent-la,

la impostarà en falset

per fugir del segur recer del Jo?

INICI MATINAL TREMOLÓS

Seguint la M. Roser

L’estel del dia
ha niat rere la finestra
amb irisat cor de gebre

En efímera llambregada,
abans de fondre’s amb l’alè
d’un baf de cristall.

Paraules en la cendra

(Seguint la Isabel)

Seràs la llum,
mirada de foc
que espeternega
en mots abrivats.
Més resto atuït,
quan desapareixen
les teves paraules
com cendra en el vent.

Omplir el mercat de llavors

Una llavor , mil llavors,
millorades.
Resistents al cuir, la goma, el plàstic...
a les soles devastadores,
que permutin el verd militar per un verd natural.

Seguint Carme i Zel

Mans a la sorra

Seguint Jordi, Fons d'armari i Onatge

Mans que es troben
Aspres, eixutes

Mans amigues
Pell a pell

Mans que cerquen la llum
Mans que resten soles

Mans que s’allunyen de l’estiu
Mans que acaronen la calma

Dits que s’arrapen a la terra
Dits porucs que es troben

Dits que surten de la foscor
Dits que escriuen amb caliu

Mans que viuen un fràgil instant
Dits per on el temps s’escola

Als dits l’empremta d’un instant

A les mans les ales del cor lliure

Un petit campanar t’espera
on sentir el batec de la terra,
per sentir de nou la crida
d'un gargot sobre l'atzur,
tornant a qüestionar-te el dilema,
etern, entre caminar i volar.

vint-i-una esteles de gel

Comencem a rodolar de nou
després del crepuscle de gener.
D'una mínima partícula poetitzem
l'ínfima baula
que posem a rodolar
compassats amb el silenci.
A ells encadenem-nos
des d'una màrfega rònega,
on respirem el desig de l'aire
que ens dóna aliment pels ulls.
Avui començo i em pregunto:
on és el meu temps
que fuig sibil·lant per escàpola boscúria?
A goret escric
sobre granit amb gel i foc,
serà un efímer vers
de rima gèlida i ígnia,
no arribarà més enllà de febrer.
Però rere el darrer foc
que refresca l'aigua
vint-i -una esteles de gel
la faran bullir.

El cercle es va tancant

( Seguint Carme, Joan, Isabel, Elvira i Deomises)

 

No és efímera la paraula escrita
el cercle és a punt de tancar-se.
Onades d'itineràncies poètiques
ens han menat per camins insospitats.

Poc imaginava la Carme
quan llençà pedra i repte
que seguirien per un fil
de la mà d'un juliol tranquil.

Ens han bressat imatges
d'un mes remogut per l'Estatut,
hem resistit el naufragi
d'una mar boja per la roja,
hem arribat a platges
de daurades arenes
empaitats per la fúria dels braus.

Res ha estat debades,
quan teníem badades
lliscàvem en accelerades
per enfollides versades.

No s'atura la roda poètica,
malgrat el sol abrusador,
llegint pessigades de gust
... tot segueix.



PD. Carme gràcies, segur que trobaràs el dibuix adequat.

Sortir de l'esvoranc

Els esvorancs esdevingueren mans
dibuixades en plecs a la roca.
Metamorfosi tel·lúrica
reviuen ànima i pedra.
Serra les dents sense defallir,
mentre pols i vents amaren l'esforç.
Fent de bell nou,
sobre un blau llençol,
una abraçada gris pètria i etèria.

( Seguint Deomises)

Monosíl·lab estiuenc

TIC-TAC, DORMS?

Al fil de nangs i plors a les llars
un sol vell a l'ull té la dent
del que no vol ser trist.
Tant si ve del'est, nord o sud,
fent pas a pas, mort de son,
pren viu el foc de la nit.
Ja no sent la pell.
Dalt, ben lluny, al cel
és clos el cau de torbs i fred
car a l'urbs es fon el sòl.

Camí a l'infinit

Tal com Xenofont fent-la estranya

assolí la meva anàbasi a Cerdanya.

Han estat dies d’àgrafes orfandats

amb versos i poemes entrellucats.

M’he empassat les promeses

de fer més camins d’itineràncies.

Sols seguint rodes preteses

he escrit en llargues intermitències.

Quan cansat mirava l’ordinador fit a fit

versos enfollits em conduïen a l’infinit.

Ocàs repensat

Cregué que no era per ell

Tornà premi i corona

Encetà una senda segona

Ara, discret, en segona pell.

el silenci de l'onatge

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

L’onatge ressona

sobre la muda sorra.

Plena de lluïssors

a cada besada

de sal i marinada.

Deixant una carícia

de tremolosos brisalls.

Mans a la sorra