Taca que s'escampa

Taca que s'escampa
sota els peus i ens enrampa,
taca que s'escampa
com la veu que tendeix una trampa,
taca que s'escampa
i de cop avui ens atrapa
a les urpes vives del vers.
Taca que ens estampa
la poesia al gran univers...

Ratlles i gargots ( seguint-vos)

I som gargots de llapis damunt paper pautat?
o marges mal dibuixats de tetraedres impossibles?
No és millor dibuixar i desdibuixar i esborrar el rastre
del traç damunt el paper, solcs de tinta o grafit , guixos ...
de colors damunt les pissarres negres de dolors
Oblidem-nos...agafem la goma, difuminem els angles
llimen arestes ...tanquem cercles, arrodonim-nos
Siguem autors i protagonistes...dolors que ensenyen
dolors que són colors...amb formes definides o no...
Si som o érem gargots apressats d'algú altre
prenem el llapis, la ploma , el pinzell i tornem-nos tinta
taca que s'escampa, conjur de tiralínies....
poc a poc les ratlles seran noms i els noms mons possibles.

Aprenentatge

Penja el dolor d'invisibles arestes
finíssimes i amables
incisives
penja i lacera l'aire
la vida penja ara sobre el paper
que gargotege traçant camins de mots
respire aire o respire paraules
i em bec el temps temptejant equilibris
com un infant de nou aprenc el món.


(Seguint Rafel)

La vida en un gargot

(Seguint Montse, Carme, Fanal Blau i Anna Cinzia)

Oneja sobre serpentines de cotó

una vida on escric el meu nom.

Amb determinació l'escric,

mentre ignorant de mi,

atzarosos fils menen la meva mà,

fent d'un recte camí caòtic gargot.

El degoteig de temps l'esborra

amarat de mots de pluja i vent;

no podrà , però, oblidar el dolor

modelat en invisibles arestes.

He traçat de nou la meva vida,

ara sobre un tros de paper…

Serpentines de cotó

Serpentines de cotó

per embastar i envetar els mots.

I tornar a calçar

els poemes d'espart als peus,

mentre caminem itineraris

serens, senzills

i tendres.

(seguint la Carme i la Montse)

Rescatarem els mots

Rescatarem  els mots,
els  serens  i senzills,
els més  bells  i oblidats,
per  trenar-los  bé
amb  els  dits i amb el cor.
Com serpentines  al vent
ens emmarcaran  la festa
de tendreses  als  llavis.

PARAULES

La nostra llengua
la defensem
parlant-la dia rere dia,
rescatarem els nostres mots
com a senyal de reconeixença
arreu del món.

Aviat només ens quedarà el silenci...

*Seguint els versos "Acolliré el silenci" d'Isabel (publicats el dia 24-02-12)

Aviat, només ens quedarà el silenci
i totes les nostres converses
i tots els notres mots
seran només un cementiri
un llarg període de quaresma
esperant que algú els rescati
fugint d'un llarg hivern
esperant que quelcom esclati.

Aviat, acolliré el silenci
el traç de cada mot
el laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol.

Aviat, entraré en una cambra
de fantasmes
on no hauré estat convidat
i sentiré que cada minut
que passa
és un minut estrany
observant els objectes
que no vàrem trencar
guardant mil poemes
en un calaix
sentint que el silenci
és un part que m'acompanya
en cada pas que faig
com una lluna negra
que no pot il·luminar
un estany daurat.