OMPLIRÉ  EL  MAR  DE  SOL...

Al matí, a trenc d'alba,

li donarà el bon dia,

i esmorzaran plegats

cargols i petxines...

Al migdia, enrojolat,

s'amagarà rera els núvols;

pensant que cal preservar,

la blancor de les sirenes.

Amb la llum del capvespre,

el pintarà de tots els colors

amb què es vesteix la calma;

serà una hora màgica...

I en la foscor de la nit,

el mar l'enyorarà,

mentre somnia emocions,

regals del sol, dia a dia...

M. Roser Algué Vendrells

D'AIGUA I SAL

www.fontdarquitectura.com

De braços de mar,

de màniga fins al colze

per la cintura preparat.

De còdols que hi suren

en les algues del ulls,

xarxes de temps.

De poques paraules

que pouen el llavi fidel,

de dia i de nits sense por.

D'aigua i sal, de vida.

Ompliré el mar

Ompliré el mar de paraules  i versos,
perquè les ones en siguin garbell.

Els mots lleugers,
el vers  bonic
i la dolcesa
jo vull que surin
com un missatge
molt ondulat  i viatger.

Si són pesats
carregats de llot  o de tristesa
avall, avall
mots  abissals.

El vell i el mar de Joan Vinyoli

EL VELL I EL MAR

El mar és ple, però jo em passo dies

omplint-lo de mirada.

Cal saber-ho fer:

que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis

i el seu saber-se dur i compacte, ric

com la balena, que tot d'una en surt

i que amb un cop de cua els pescadors afona.

No, que romangui llis, indiferent

a la teva enyorança, a la teva recança.

Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.

Estalvia gemecs i fes més ample el mar.


Ja sé que no té res  a veure...  però us ho explico:  El meu fill, quan era  petit,  un dia  em va  dir que el mar  s'havia  fet  més gran de tant passar-hi les barques.  Em va semblar una manera de veure prou poètica i ara  m'ha fet pensar que potser ell  l'omplia de més  barques  de les  que  hi ha.  Us proposo  que  el tema del poema  sigui imaginar de què ompliríem el mar?  o bé com faríem  més ample  el mar...

Tot prova de refer-se

Despunten crits de fulles en els arbres.
A la llera del canal, s'emmirallen en l'aigua
i es reciten, una i altra vegada, 
que hi ha esclats ineludibles.
A voltes explosius, eixordadors,
d'altres, musicals i enfortidors
d'un compàs harmònic.
Despunten crits de fulles en els arbres
i tot prova de refer-se.

UNA PROMESA DE BON TEMPS

 

 

 

 

 

 

Despunten crits de fulles en els arbres,

al so de l’aigua somrient del rierol,

aigua de neu d’aquesta primavera que desglaça,

talment ets primavera dintre meu.

Emporta’t lluny, molt lluny, l’hivern dels dies,

entra de pressa, no ho facis a poc a poc,

i penja flors que guarneixin d’esperança,

les velles branques d’aquest ametller vell que sóc.

Jo t’escriuré poemes que et parlin de bonança,

per cada vers inventaré un color,

i els embolicaré amb el raig primer de cada dia,

perquè els ocells te’ls portin en forma de cançó.

Et buscaré cada matí quan em desperti,

en camps florits, en el cel blau i en la calma del mar,

i deixaré que per la finestra l’ànima s’escapi,

i balli amb tu, ja feta dansa, la teva promesa de bon temps.

Lluminós el camp

Despunten crits de fulles en els  arbres
i tot el camp de groc 
en fa l'acompanyament.

Al marge, 
entre verd  i groc
s'alça aïllat, un solo de piano, 
de branques  liles: potent  melodia.

Lluminós  acompanyament,
i tanta nostàlgia  infinita.

Desperta!

Despunten crits de fulles en els arbres,

que com el gall anuncien l’albada

d’una nova estació.

Al seu reclam desperta la natura,

i  quietes criatures que dormen recollides

en la hivernal gerdor.

Oh, cor, no sens la veu que et reclama!

no sens l’escalf del sol i la tebiesa

del aire embruixador d’abril.

Desperta't tu també, sense por,

que en somnis no assoleixes

ni il·lusions, ni desitjos,

tan sols la tímida esperança

de l'esdevenidor.

I cal estar despert i  ben alerta

i sense por lluitar per aconseguir

tot el que tu desitges, el que vols

           el que et pertany per dret

                        i et volen prendre...

Primavera.

Despunten crits  de fulles en els  arbres...

sonen els cants en branques despullades,

ullets surten, d’aquets brots temorosos.

No hi ha remei, la primavera esclata.

Olors de flors, colors d’esperança

i reneixen, com simples esbossos.

Pètals oberts i fulles en els arbres

ja les branques no estan despullades,

els ocellets, ja poc temorosos

sense cap por, de l’ou vida esclata,

dintre el niu neix, tot  ple d’esperança

és vida tot, ja no són esbossos.

......

Romeva dels abrils

 Limeunhee

Despunten crits de fulles en els arbres
com el bell sol naixent precursor
que ara esquitlla la mar als matins somrients.
Aquesta mar perenne, encalmada, joliva
obre els ulls seductora a l'esclat
als meus ulls i als teus ulls
i a la serra, al timó i al romer
i és joia i acollença
i és primavera i tacte de les veus
que surten dels geranis, i de les mans
potser també dels peus
i camine
trepitge noves flors i me les bec
-ramells enjogassats de cançonetes
passetge abrils, passetge ametlles tendres
i en el descans, em prenc un glop de vi
com qualsevol romeu.

INICI DE CÀNTIC

Despunten crits de fulles en els arbres,
el cant dels ocells rodant
a l'entorn de la verdor exultant,
invoquen càntics de músics i poetes,
trencant el silenci imperant,
remor d'un temps canviant.

Màgic domini musical

Despunten crits  de fulles  en els  arbres...
i les branques xisclen cançons folles , desfullades.
Els troncs, caixes rítmiques, colpegen aires
vibren les goles de les flors , txa txa txa de colors.
Arreu despunten crits i brames d'orquestres vegetals 
ballen i salten els estams , pistils alegres, corol·les triomfals.
Pètals de piano, canyissars de vent, espines guitarra,
la batuta de la màgia domini fantasiós de primavera.
El cor s'exalta i els batecs alcen la mà exclamant :
despunten crits de fulles en els arbres !
la natura canta i dansa , boja, alegre, musical!
 

Despunten crits de fulles en els arbres,
excel·leixen accents de roselles en els camps,
floreixen llamps de versos en els llibres.
Domini màgic de la primavera,
estació precursora.

Domini màgic de Joan Vinyoli

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,

esquinça un vol de grius el capaltard

i la muntanya, amb blau recolliment

crepuscular, porta a la falda humil

un davantal de blats encara tendres.

M'allunyo dels embruixos del ponent,

esvento les recances i les cendres

i de l'antiga troca tallo el fil.

Pasturen per la nit roques i cabres,

el riu encès es precipita al mar,

l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.


En plena primavera,  us proposo de fer-ne  una petita  celebració  i  de  començar  tots amb el seu primer  vers:

Despunten crits  de fulles  en els  arbres...

FEINA DE SEMPRE

Feina d’infant:

De bon matí bastir castells damunt

l’arena, amb un ample fossat,

que  ens  allunyi del  drac

i de nit somiar poemes, desant-los

sota el coixí, amagats.

Feina de jove:

Compartir el teu castell

amb  qui  t’estimes,

fent-lo més sòlid i més gran,

i trobar poesia en cada cosa

i jugar a besar-nos. I estimar.

Feina de sempre:

Mantenir el bastió del castell

ferm, fins la darrera hora,

fins arribar a la albada; allí

on resplendeixen els poemes

més enllà dels estels,

                      més enllà de la nit.