Despunten crits de fulles en els arbres.
A la llera del canal, s'emmirallen en l'aigua
i es reciten, una i altra vegada,
que hi ha esclats ineludibles.
A voltes explosius, eixordadors,
d'altres, musicals i enfortidors
d'un compàs harmònic.
Despunten crits de fulles en els arbres
i tot prova de refer-se.
Si tot prova de refer-se, també honprovem nosaltres... I aquest esclat de verd que ens portes, ens hi ajuda una mica.
ResponEliminaÉs bo provar de refer-se dia a dia, per més que tot és decadència al capdavall.
ResponEliminaPoder refer-se hauria de ser un dret ineludible de totes les persones. M'ha agradat molt aquest "esclats ineludibles", com una evidència.
ResponEliminaAprofitant un dels adjectius que apareix al teu poema: Molt harmònic!
ResponEliminaFita
Crits de fulles, com una simfonia...
ResponElimina