Mot rera mot omplo llacunes de silenci.
On l’oblit posa tenebres, amb mans
de cec,
tremolejant, esgarrapo la foscor
perquè la llum penetri.
Poso poemes tous, de molsa,
amorosint
les arenes d’aquest camí feixuc
que,
tot creuant el desert,
em mena a la vellesa.
I miro enrere, amb ulls clars
d’infant,
on, en les humides nits, clares de
lluna,
el meu únic paisatge veritable
era un pessebre.
