Ahir era visible
tenia feina, casa, família.
Avui estic desemparat
ho he perdut tot.
Ara sóc invisible
però tinc projectes.
Demà seguiré insistint
no vull perdre els somnis.
dilluns, 13 de febrer del 2012
PERSISTÈNCIA
Insistència (de deomises)
En la invisibilitat, lluito contra gegants
Esdevinguts molins, contra homes que giren
L'esquena a la paraula i a la mà estesa,
Contra el món que no coneix la necessitat
De la disculpa o de l'error, ni del dubte.
En la insistència, clamo al cel que segueixo
Endavant, viu, que respiro aquest aire càlid
Que bleixa aquest que m'ignora, aquell que gosa
Tapiar amb silencis irreals les frases alienes.
En l'estrofa, recullo la calma i la paciència,
Els fruits que han madurat lentament en l'arbre
De l'espera i de la generositat, en la bonhomia.
En la invisibilitat, m'adono que encara continuo
Amb vida perquè sóc eludit per l'home visiblement.
d.
EN EL DUBTE.... aquarel·la de l'Anton
Fragmentària, enigmàtica (de deomises)
Qualsevol dubte trenca els núvols,
Trontolla la terra i es transforma
En somnis fràgils mai no abastats.
Has sabut interrogar els arbres
Quan la calma ha tornat al bosc
En suportar la tempesta? Vola
Enllà, el cel té les respostes.
d.
Visible
L'aleteig que batega
esbocina qualsevol dubte.
Trenca els núvols,
i es fa visible.
(seguint la Pilar i la Carme)
Gàbia (de deomises)
I m'embolcallo
En un vol de bellesa,
A prop dels núvols.
No hi ha fronteres
Ni fermalls ni cadenes
Quan et sents lliure.
d.
Invisible
Invisible,
en aquest desig de ser.
Cap forma no em defineix
ni cap paraula es fa meva
Invisible,
per qui no té ulls
ni mans ni ales.
M'enlairo en un vol de bellesa
acompanyat d'ales càlidament properes.
I sóc, en la immensitat, un batec més.
Visible com un ocell en el cel blau.
Invisibilitat
sento que ho sóc, a voltes.
Una idea mancada de matisos
a la qual se li han difuminat els colors amb el temps.
Transparent en la llum,
enfosquida en l'ombra;
sense contrastos, sense volum, sense forma.
Tan sols la veu,
que neix en un fil que s'esfilagarsa,
apunta cap a la imatge
diluida en la rosada que vol néixer
i, de vegades,
deixo de ser invisible i sóc un vel
que oneja en l'aire.
Es converteix en ocell i s'enlaira.
A la platja
Com ones que mai
fineixen
que sempre venen
i van,
m’acaricien amb tendresa
van sempre xiuxiuejant
els teus versos
amorosos,
aquests que jo
espero tant,
els que sens
dubte em dediques
i a mi tant feliç
em fan.
Els teus braços em
rodegen
i m’aixequen com
volant...
ja deixem que ens
regui l’ona
que la mar vagi
cantant
que de jaç faci
la sorra
i tu i jo seguim
flotant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons