divendres, 1 de novembre del 2013

Obaga



Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel•lents-,
abrigada en hores nocturnals,
camino sobre l’entramat rectilini,
en què tremola la cendra de poemes d’oli
espargida en el mar mediocre de l’adulació.
Enllà la llunyania, 
el llorer es panseix entre estels hostils
i esclata en minúscules espurnes,
tot rebent el negre que entreteixeix el paisatge.
Em moc entre distintes emocions, 
tot preguntant-me si hi ha lluna allà dalt,
Si se n’ha amagat per sempre més,
Si alguna vegada hi tornarà.



llassada de viure ...així

Cansada de tants versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-

m’estintolo a la tauleta
recolzo el cap al coixí i serro les dents.

Tant temps, tantes lluites, tantes paraules
llegides, dites, viscuts amb afany
de cercar un nou temps refiat als ideals
que són ara només melangia

Allò que fou un somni o un possible
ja no serà, només la remor del mot
que ens feia creure en una mena d’encanteri
que s’han cruidat bé prou d’ensorrar al clot.

Avui m’adono, amb un somriure amarg,
que l’única i veritable companyia
me la dónes tú, amic o amiga

pendent de fer-me dolços els presents.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons