Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.

La nostra realitat

(seguint a Carme)

El teu amor ja descansa

els teus dits ja no toquen la melodia,

so i cant units a la distància.

Com quan érem joves,

com quan ens estimàvem.

Ara resta mut el violí

les flors s’han assecat,

el goig i l’alegria

d’una,  s’han apagat.

La música que tu posaves

a les belles paraules d’amor

resta  oblidada.

Han passat els dies,

els mesos i els anys…

ni tu ets el que eres

ni jo la d’abans.

En el racó de l’armari

queda el violí vell

sol i abandonat,

provant la certesa

de la  nostra realitat.

Frec a frec

Esperar-te  és fer del desert  només un camí

i  saber donar a  cada  instant  tot  el seu sentit.

És  recomençar  de nou  un altre univers

com si mai abans,  no ens  l'haguessin  desfet.

Desitjar-te, és  trobar el camí  massa  llarg

i al mateix  temps  no perdre  la il·lusió

i teixir  fil a fil i punt  a  punt aquest  nou marc

per  a trobar-te mentre batega  l'emoció.

Estimar-te és  saber  veure't  com ets. 

  Lluitar  per tu.  Ni  el buit  ni panacea de  res.

La força en la feblesa  i la feblesa en la força.

Estimar-te és saber que  encara  hi ets,

que  tot  és nou  i possible,  ho veus?

i que ens  retrobarem aviat, frec a frec.

Gramàtica (de deomises)

[seguint la zel, deixant al marge el 25-N {disculpes}]

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

d.

indesxifrable

Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent

quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca

demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta

quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos

Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules

quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no

demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència

quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina

Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis

quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars

sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles

demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles

(seguint Deo i els misteris dels humans)

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(de deomises)

[seguint la cantireta]

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

d.

PIANO, PIANISSIMO

La tecla menor.

Polsa-la. Sent com canvio

somriure per mà òrfena,

com la seva germana malda

sota la fusta noble en crear un ressò.

Talment dues imatges en mirall,

en valls i en comes paral·leles

correm, ens interrompem 

i atabalem el cap de la corda polsada.

I ara, podria ser qualsevol quequeig

tornar coll esvelt l'ànec amb l'ofec

i el so que sura, com pedra,

de la fusta, de la mà. De Déu.

Seguint, amb molta estimació, l'Elfreelang...