GOTES

Regant el present,
fora la pluja cau,
llàgrimes de dol.

Pluja

Calma l'enyor, la pluja.

Estenc les mans i se'm mullen.

Així toco el cel,

que em ve a trobar 

ben ran de terra.

Cada gota és un missatge

que queda escrit a les meves mans.

I sento ...

el batec confinat dels anhels.

NEDO

 foto de @tieganmierle

NEDO

Tot l'enyor de l'aigua:

puja un braç i vola.

D'esquena, fa un traç:

vol veure el món, com

puja l'aire i crea

la volta celeste,

la veu i els seus timbres,

raó i cos i pluja

que no entristeix MAI. 


©Montserrat Aloy i Roca

Solitud

Seguim navegant

pel riu més llarg de la solitud.

Per camps de blat

que el vent deu moure com la mar.

Altes onades, roig a un cel atrinxerat.

d’aquests mals temps

que haurem mig malviscut.

La lluna plena

al cel de l’oblit més absolut

de bat a bat

ens mostra la seva nuesa.

De l’incertesa, amarga com la cervesa

d’aquests mals temps

que  ens deixa a tots mig abatuts.

Lluna de primavera

LLuna de primavera

Tenim la lluna 

rodona com la mona.

Al bell mig del cel

ensopega amb un estel.

Diuen que aquest any

serà la lluna més gran.

Com que no tinc són

l'embolico amb el llençol.

Lluna, si em fas companyia

seré feliç tot el dia!

M. Roser Algué Vendrells.

Tenim jardins

Tenim jardins
de primaveres esclatades.
Tenim jardins
de primaveres amagades.
Tenim jardins
de primaveres oloroses.
És la vida que crida vida.
És la crida de l'oreneta
tot just arribada.
Tenim jardins
en terrats alçats
d'un silenci regalat,
on en el cel més blau
s'hi passegen núvols blancs.
En el jardí més senzill
hi pasturen marietes,
hi lluquen males herbes
i noves jardineres s'hi estrenen.
És la vida que crida vida.
A la finestra  assolellada
hi germinen  faves i pèsols,
també hi creix el julivert.
Cantarella de vida
quan el marro és l'adob.
-Àvia estimada!

Tenim jardins.


Seguint el fil de l'Helena, la Carme, l'Anna.

Tenim els llibres

Som com llibres guardats
a la prestatgeria, atapeïts, plens de pols,
com algun d'aquests llibres,
esperant que algú el prengui,
i en comenci a passar pàgines.
Que el punt de llibre
renovi la confiança
que sempre hi haurà un dia més
per a tots, per poder continuar
la lectura on l'havíem deixat.
La paradoxa és que aquests dies
llegim moltíssim, almenys jo,
per omplir amb el fet de llegir
aquest lloc buit de la nostra vida.

(Seguint la Carme)

Tenim l'enyor

Tenim l'enyor de la distància
infranquejable, en aquest confinament.
La distància dels qui no podem veure
és la companya de cada dia.

També ens tenim al cor i al pensament.
I floreixen mil contactes que crèiem apagats.
Tenim els llibres, tenim els versos, 
tenim els xats i les imatges.
Tenim els mots de consol i les abraçades de paraules.

Tenim l'enyor i el fem florir d'estimació.

ENYOR

ENYOR

Enyoro als meus fills,

a la meva princesa,

als amics, als companys de feina.

Enyoro els dinars dels dissabtes,

les lectures dels dilluns,

i els improvisats dinars dels divendres.

Enyoro el soroll, la gent al carrer,

el so de tantes rialles,

la familia i les passejades.

Enyoro enlairar les copes

i brindar per tu, per mi,

per nosaltres.....

Enyoro els sopars,

i els gin tònics a l’alba,

i les llargues converses.

Però el que més enyoro

són les vostres abraçades,

fortes, llargues i sinceres.

Després de tant de temps

enyorant a aquells que ja no hi son.

Avui és temps d’enyorar

a tots els que hi son,

però no podem veure.....

Anna

Març 2020

“Confinament”