Pinzell.

La teva mà és el pinzell
que m'ha omplert el cos
amb els colors de la vida.

Els teus mots són,
sempre,
la llum a les meves passes
dins la fosca.

El teu traç,
els senyals al camí
que posen veu
als meus silencis.

Com el somni
que t'ensenya a llegir
en l'obscuritat,
en aquell racó
on no existeix res més
que la claror
dels estels
dels teus llavis.

I es recorda,
de bell nou,
la cançó de l'amor
que s'havia perdut.

Música: La canzone dell'amore perduto, Franco Battiato

(Gràcies a tots per una ronda, un cop més, magnifica i dolça.  Sou uns genis. I gràcies a tu Carme, per fer-ho possible)

C O M I A T

Ets lluna d'amor.

A les Itineràncies,

m'has robat el cor.

M. Roser

( Seguint a tothom que estima la lluna)

CÀRREGA

He deixat la roba

com deixar una motxilla

carregada de records.

Despullada dels instants,

 dolços i amargs

que m'omplien fins ara,

aprenc, a poc a poc 

quin és el meu lloc.

(seguint na Carme i a Fanal Blau)

I aprenc poc a poc

I aprenc poc a poc
quin és el meu lloc.
El gest que pren la meva mà,
les mans que prem,
les que acarona,
els altres tactes, les altres pells.
El gest,
el llenguatge, l'esguard de les ungles.
Solcs en l'epidermis
dels anys
que aniran dibuixant-se, tanmateix,
als ulls.
A la retina de les carícies fetes,
amb el palp de les rialles,
Com preguntes endreçades
i sense resposta.
O amb una contesta deliciosa.

Trobar un record

                                                                                  (Intento seguir abans que s'acabi el juny)

Trobar un record

que no s’oblidi

tocar un acord

que no desafini.

No sé què faig

sinó desviure

la vida a raig.

Trobar un acord

Trobar un acord

com qui recorre mig camí

per descobrir-se l'un a l'altre.

Els meus mots,

als teus ulls,

com preguntes

sense resposta.

El meu gest, la meva mà

com la llum innecessària

que ja no il·lumina.

I aprenc, poc a poc

quin és el meu lloc.

Riallerament silent.

Riallerament silent

Trobar un acord
com qui troba la darrera
carícia de l'aigua.

El teu cos,
als meus ulls,
el reflex de la vida
que passa.

El bes de les boques
com la llum innecessària
a la nit més fosca.

Mentre, la lluna sura
sobre pells brillants.
Riallerament silent.

Música: Petita festa, Toti Soler / Disc: Liebeslied

Trobada interior

Nit de trobada:
la ment i el sentiment.
Diàlegs intensos
entre absurds i nostàlgics
troben acords i calma.

Llum de lluna

MIQUEL Llunes de setmana santa dins Fotofília

La nit és record,
dormint o bé amb insomni,
amb enyorança
o renegant del passat.
La nit és memòria
que serà recordada.

QUiMERES

De  somnis mudada,

revifo  quimeres

que llanço als vents 

i a la sorra,  silencis. 

Del turó cap el mar,

retinc l'esclat fet desig

quan la nit és record

i l'onada,  l'absència.

Bengales d'amor

Bengales d'amor,
ratxes de llum marina.
M'hi xopo.

La llum esclatava....

La llum esclatava en paraules
confeti de síl·labes espurnes i accents
bocinets de mots com bengales d'amor
Les mirades lluïen llums de colors
entre tu i jo mil fragments de fils d'or
trenaven garlandes de groc i vermell
La llum passava la rascleta als somnis
i desvestits brillaven essencials i purs
transparents , lúcids , clars, potents
Recullo a mans plenes tota la llum dels teus ulls
i amb guspires escric versos, estrofes
estofant la fortesa dels sentits tròfics

Vas arribar a la platja...

Vas arribar a la platja

que les ones pentinen

per encendre les aigües

i capgirar el destí.

Jo he teixit esperances

en el teler del somnis

i dir-te no sabria

si allò era l’amor

Mes em llenço a ulls clucs

a les aigües ardents…

Millor lluitar amb l’onada

que morir de desig.

LA IDEA FETA SENTIMENT... aquarel·la

La idea feta sentiment

va obrir els finestrals grans

i el gaudi era claror penetrant,

escampant alè de desig assolit.

Baixà de la barca, era arribat

al lloc previst, asserenant el pas...

La llum esclatava en paraula

i el bes deia el goig del si..,

Les cortines es movien compassades 

i el ventijol era musica suau...

T'estava esperant

T'estava esperant
com la cambra fosca
espera la llum i
les imatges invertides
damunt la paret.
El món capgirat.

Així t'estava esperant.
Vas arribar i vas obrir de cop
totes les finestres.
La claror em va enlluernar
i al mateix temps ho va redreçar tot.
El món tal com és, final de la màgia.

La claror i la bellesa,
t'hi espero.

Veure's en un poema

El mirall narcisista de l'aigua,
la pupil·la en els teus ulls,
el reflex cap per avall en la foscor
d'una càmera antiga,
són l'entrada al país
de les meravelles de la poesia.
Una segona infantesa
que t'estava esperant.

Nit de Sant Joan

Dia llarg, nit curta

nit que entre foc i aigua

celebrem cada any;

ahir a la platja,

avui al camp.

Saltant la foguera

i bevent xampany.

Entre trons i coets

i mossegades de coca...

Ara il·lumina un estel,

ara beso la teva boca...

Quants somnis, aquelles nits!

Quantes vetlles viscudes,

tot ha cremat! era el destí

ara vivim nova aventura,

sento que estàs amb mi

ja no necessito foguera,

ni coets, ni cava ni coca,

estàs aquí, en mi

i això és el que importa.                                           imatge: enmimundodepalabras.blogspot.com

llum

La primera llum de matinada

entra per l'ample balconada,

els ulls volen enxampar-la.

Mandrós el cos encara,

la pell als llençols enganxa,

té tot l'Univers a la cambra.

Un bri de llum la vessa.

Llisco poèticament

                                         (Seguint l'Eduard)

Llisco poèticament i m'escapo per cames.
Presonera del fat, la pluja aigualeix la meva finestra.
A fora, el paisatge és fosc.
Amb ulls somiadors, sí i també, potser, amarats de llàgrimes,
veig la llum càlida d'estiu.
Dels replecs del cor retornen cançons velles.
Qui em retreurà que vulgui jugar amb els colors i
rabejar-me en els records?
De pous d'un pam de llot i inútil, els camins en van plens.
Com diu la cançó, sóc vella i sàvia i
amb un bri de llum en tinc prou per no ofegar-me.

El miratge a la mirada

Tenies el miratge a la mirada,
sobre el pou on els teus vells somnis
mirallegen cada matinada,
on canten aus rares les cançons
que es van perdre als plecs del cor.
Quins seran els nous recers
on dipositaràs el fred dels dies
que s'esmunyen com ombres furtives?
Quin serà el doll on vessi la claror
que ha d'il·luminar-te de bell nou
l'esguard que busques en el llot?
Potser has buscat la llum a fora,
en la densa i obscura vegetació
de les serralades que van néixer
en els sotracs dels terratrèmols.
I potser en canvi tens una pregunta
que nia imperceptible la resposta
en el terreny obac on t'empares
i lentament llisques i t'escapes.

El cos la cus

Segarrejant ;-)

i ben reals...

A tocar dels dits,

un mugró s'eleva.

En tot rostoll,

una bala de palla

assegura l'agulla

i el cos la cus 

dins del cor.

Et pentino

allà on la farina

es fa pa 

i se'n deleix.

EL MEU MIRALL, L'OMBRA... boli ràpit

Era curiós, em perseguia l'ombra,

mirall retallat per l'esclat del sol,

de vegades davant, altres darrere...

Allà al lluny el desig inquietant

viu, incisiu, ara apagant-se, escèptic

em deia el meu vertader si...

El meu mirall m'acompanyava

i em reflectia incòlume i callat...

El meu teatre d'ombres xineses

canviava a cada instant....

i em narrava les meves misèries

i felicitats a pleret com tic tac

de rellotge que no es descantella.

MIRALLS

Imatges de records
ens acompanyen,
com una cançó perduda,
que balla dins del cor.

El mirall que ens acompanya

Ha canviat, de bell nou,
el mirall que ens acompanya.
Abans miracle d'atracció,
ho feia tot a la nostra mida.
Ara, nítidament el veig
amb la claror que retorna.

Hi som tots, ben dibuixats
i ben reals...
o potser no, 
aquesta realitat  ja no és la meva.
Encara hi vull ser, 
però, imperceptiblement, 
ja me n'escapo.

Abans sembraré

Abans sembraré,
si vull que el miratge sigui plaent.
És ben real,
el mirall que ens acompanya
tot fent camí.
Al sac,
hi duc just el pa
per compartir.
Prou que l'aigua és tèrbola
i no em veig la cara amb nitidesa.
Ara ja, tampoc cal.
Des de l'altra banda,
la noia que em mira,
em saluda alegre i
tot un pou de records
m'eixampla l'ànima..

COLLiTA

Trec  bocins de terra del record

que ara ja no és terra tèrbola,

és aire,  llum,  pluja lleugera. 

Trossos de vida s'escampen.

Collita d'un paisatge plaent.

Bocins de terra

Bocins de l'ànima.

La terra apedaçada

com una vànova.

Reguem amb llàgrimes

una tarda d'angoixes.

El dia es lleva.

Segueixo la Glòria, Carme, Mònica, Onatge, Teresa, Eduard, Sa Lluna, Fanal Blau, etc.

(Fotos: Mireia Pujol)

Agulles de plata

Trena amb fils de seda
enyor i nostàlgia
i amb agulles de plata
clava aquesta papallona,
que arriba de volar
exhausta:
                 les ales a bocins,
                 cicatrius a l'anima.


No hi ha dolor més cert
que el d'ales clavades,
de llavis segellats,
de desesperança,
trenant les angoixes i
plorant nostàlgies...

                  Mentre hi ha qui diu
                  que l'oblit ens salva.

Bocins

Fa tant de temps
que tenim l'ànima a bocins
que ja ni ens recordem
de quan, tant ella com nosaltres,
teníem la bellesa de la integritat.

S'han vesat les llàgrimes suficients
per atrapar-nos en aquell almívar de sal
enganxós, perseverant i estàtic.

Ara, encara, apedaçada, 
l'ànima arracona
ventades i temporals 
i creix amb les seves cicatrius i esquerdes.

I busca arreu, pels camps, pels cims, per les valls,
les fites que li assenyalen el camí dels somriures.

L'ànima a bocins

En la petjada blanca, sobre la pell, de la sal del mar que ens acull,
orfes com ens sentim, buscant consol en un anar i venir que no consola,
es va apagant la llum d'un cel que fa temps que fosqueja.

Pertorba el neguit d'un instint d'aprenents, quan ja som vells en anys i experiències.
Rebufa un vent que ens baixa boires.

I en un intent fallit de manllevar a l'oblit tan sols l'esbós d'aquell poder-ho tot,
de quan érem joves, temeraris i insolents, desafiant al temps que avui, de lluny, ens mira perdedors;
inevitablement ens fem humils, guardant, als plecs de l'ànima, l'ànima a bocins.

DE LES TEVES ENGRUNES...

De les teves engrunes...,

el pa de vida, el retorn del camí,

del teu record aniran florint

flors, el camí no tindrà  

només pedres...

El teu record al bany maria

serà el caliu pel fred interior,

tot es vestirà d’hivern,

la carícia com una petxina

sense mar, el silenci

cantarà el teu nom

als meus llavis...

La ferida es farà cicatriu

i em recitarà el teu poema,

tot és flama amb caducitat...,

el mussol de la nit em mira

sense dir res, els estels passen

de llarg, només la Lluna em

trempa a la seva fornal...

El teu almívar de sal

m’ha quedat a la pell...

   onatge

Almívar de sal

Almívar de sal

Avui descloc la ferida

i la miro, ben oberta.

Només et retrobo

en aquest mirall

que diu el somrís

carallot de qui somia.

Faig panadons de mel,

bresca curulla de sol,

sopa encisera de llum,

cargols bruns de mi.

No em saps l'ànsia,

i si la sabessis, passa.

Aliteracions del nom,

poso comes a les valls

i repunts als cotons.

Almívar de sal,

i del punt amarg

on el nosaltres

també duu sal. 
Avui, a més
s'ha fet llast.

Té,
les engrunes 
del pa àzim
em cauen del plat.

A LA TAULA PARADA

A la taula parada,
hi deixo el rellotge dels records.
M'hi he gronxat
en un rabeig simfònic compartit.
Conscient que no puc fugir-ne.
Ja saps,
alats, sentiments s'hi escolen.
Dic prou i reprenc,
 nua i lleugera,
el camí.
Amarada,
això sí,
d'un caliu espigat que ja fruita.
                     ( Permeteu-me que ho dediqui a la Carme i a l'Anton)

PÈTALS D'ABRIL...

En la nuesa de viure

hi ha la primavera del teu caliu…

Estimar no té sinònim.

Tinc fred de Tu…

Almívar de sal, coralls profunds,

flames que no fan cendres.

Sé com sóc però no estic

segur de saber qui sóc…

Paro taula, un plat per

l’absència, pa de sentiments,

en copa de cristall aigua de lluna,

un canelobre amb versos

en flama, pètals d’abril...

onatge