La teva mà és el pinzell
que m'ha omplert el cos
amb els colors de la vida.
Els teus mots són,
sempre,
la llum a les meves passes
dins la fosca.
El teu traç,
els senyals al camí
que posen veu
als meus silencis.
Com el somni
que t'ensenya a llegir
en l'obscuritat,
en aquell racó
on no existeix res més
que la claror
dels estels
dels teus llavis.
I es recorda,
de bell nou,
la cançó de l'amor
que s'havia perdut.
(Gràcies a tots per una ronda, un cop més, magnifica i dolça. Sou uns genis. I gràcies a tu Carme, per fer-ho possible)
Mots per sempre.
ResponEliminaI el somni mentre duri.
Els somnis ensenyen a llegir, si.
ResponEliminaMoltes gracies, Barbo, per aquest final dolcíssim de mots i divertit d'imatge i la música romàntica...
ResponEliminaSempre surt a compte provocar un gamberru... Mai no ho he dubtar!
Abraçades dolces
Una cançó dolça com els records.
ResponEliminaGràssis, mestre!
Gràcies poeta. Un final de pel·lícula romàntica. I amb música.
ResponEliminaVeig que has tancat la porta del mes de juny, recordant una cançó preciosa...
ResponEliminaSublim la quarta estrofa.
ResponEliminaHe estat uns quants dies bastant absent de la xarxa. Minivacances amb festa major a Reus són prou excusa per no seguir itineràncies, poètiques o no, al marge de les que proporciona la vida a raig, com diu el Xavier.
ResponEliminaHe resseguit els fils que vaig deixar estesos uns dies enrere, amb miratges a la mirada. Un recorregut apassionant.
Crec que són per celebrar, aquestes itineràncies de juny! L'enhorabona a totes i tots!
Gràcies per fer sentir la veu d'una ànima enamorada de la vida.
ResponEliminaUna Abraçada.