dijous, 15 de maig del 2014
UN RECER ON ESTIMAR-TE
Buscaré un recer on poder estimar-te,
on s'hi escolti una música que ens resulti plaent,
i els silencis volguts que ens siguin necessaris.
Un recer on s'hi arribi resseguint els camins per on passeges,
on et trobi en l'aroma i el perfum de les flors que t'hi acompanyen,
guiada per un sentiment tan senzill com sincer.
Ballarem la dansa que inventa el vent,
per a les fulles dels arbres de les teves ombres,
i amb el cant simpàtic de molts ocells.
Assaltaré les tristeses que et visiten,
i abans que s'escapin les sorprendré,
amb un regal embolicat amb paper d'il.lusió i esperança.
Buscaré un recer on poder estimar-te,
on arribi el sol que escalfa els carrers dels teus estius,
i l'aire amb gust de sal del mar que custodia un príncep.
Un recer fet de les mateixes pedres que sostenen el refugi dels teus somnis,
envoltat dels paissatges que inspiren el teu pinzell;
en un carrer amb pendent,on corrin enjoguessades les fulles que arrossega el vent.
I unes escales, per on enfili el so del record de les teves passes.
Un recer on estimar-te,
just al costat d'un rierol d'aigua fresca,
on trobi calma la nostra set.
Etiquetes de comentaris:
Centenari Joan Vinyoli,
Mònica Massó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons