Una flor regalada

 

Seguint  Noves  Flors  i Barbollaire

Un cafè i  una  flor  regalada

ens  acompanyaran el vespre.

Sembrarem  estels amb  les mans

i els farem  lluir  damunt la pell.

L'alè  potent  del  desig

inflarà  les  veles

dels meus llavis,

que  navegaran  lleugers i

amb avidesa  pel claror del teu mar.

Brindis del temps

Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.
Ric avui que em sé ric
de gavines i flors
Fes tu el mateix, amic
amat, no cal collir les pors.
Si tenim el poema i la pensa
i les mans per sembrar els estels
destapem una gaubança immensa
acolorim amb aquarel•la tots els cels
ardents de pluja o arremullats de sol
caminem prestament al convit
i fonguem la recança al gresol
juguem, juguem i alcem el crit.
Tant si fa sol com si plou
amb el joc en tinc prou.

JOGUINA VEÏNA

No vull sou
per posar al bou
el ruc com a jou,
que amb el joc en tinc prou,
que no em mou
ni el gall ni l'ou,
que és la terra que em cou
en el dur i en el tou.
Tant si fa sol com si plou
dau-me un tassó de brou
que el poema ja es clou.

TIMIDESA

(Tot seguint L'Anton, rebaixes)

De l’últim raig de sol

retinc aquest groc

fos de tarda de juliol

Darrere l’horitzó

es perd tímidament aquest rovell d'ou

EL SOL ESCLAFARÀ SON ROVELL D'OU

14 – 7 – 10

( Collint de LA XICA QUE VA FUGIR A REYKJAVIK...)

Quan el sol trenqui el mar

S’acabarà la terra ?

El sol esclafarà son rovell d’ou

i inundarà de groc la nostra terra,

i vindrà el ruc fen quatre solcs

per que el vi de nostra sang

Circuli ...

No cal escriure molt

per dir No res ?

Qui sap si dient SI

ho diem tot

per que acceptem

que arribi el sol.

Si que vola ja l’ocell

tant de temps parat.

Quantes ments diuen SI

botant els peus d’alegria,

votant el cap decidint

el que volen ser

i sempre els han barrat...

Rebregat

(Seguint Deomises i Fanal Blau)

Deixant multicolor

de les boques en navegar-nos,

desarborats per onades

que ens baten els dins,

en un mar que rebreguem

amb salabror de pells amarades

pel panteix plaent.

Bitàcola

[segueixo fanal blau]

I la memòria,
Em cal quan sols navego
Per mars pretèrits
Sense cap més ajuda
Que el desig per delir-te?

Mentrestant, clamo:
Sóc record que recorda
Que la tristesa
Comença amb els teus llavis
I l'intent per besar-los.


d.