Seguint Noves Flors i Barbollaire
Un cafè i una flor regalada
ens acompanyaran el vespre.
Sembrarem estels amb les mans
i els farem lluir damunt la pell.
L'alè potent del desig
inflarà les veles
dels meus llavis,
que navegaran lleugers i
amb avidesa pel claror del teu mar.
Com que no sé si tireu enrere per llegir... posso una anèdota de l'ou ferrat.
ResponEliminaUs conto una anècdota no meva. Al tros a l'hora d'esmorzar, un jovenot es feia un ou ferrat, quan ja el tenia al plat per cruspir-se'l, un vell astrut li digué: Em deixes fer-hi una sucadeta? -- Si no més és una ?-- El vell amb un trosset de pa com tres dits,entrà per entre plat i ou ferrat i amb moviment de cullera l'embornà i tot sencer se'l entrà a la boca sense que se'n sabés mai més res del ou ferrat del jovenot.... Aquí també passa que el vell se'ns el cruspeix
i després ens quedem ... amb un pam de nas. I fa temps que passa... No sé si mai nostra descendència és menjarà l'ou ferrat... Crec que tenim poc coratje i poden amb nosaltres. Anton.
Un café i una flor regalada són una molt bona companyia, sens dubte.
ResponEliminaSí que tiro enrere, Anton, al menys jo, constantment. He llegit la teva anècdota de l'ou.
ResponEliminaI potser tens raó...
Gràcies Noves Flors!
Jo m'arrapo al mar, que sóc marítima!
ResponEliminaAquesta tongada serà infinita, que bonic...
Anton, en el que dius tens raó, però jo de l'anecdota en faig una altra lectura i és la de la lluita de l'astucia que donen els anys contra la inocència de la joventut. Ara, cadascú en pot fer la que vulgui, és clar.
ResponElimina