Avui he dormit malament,
somiant que escrivia versos estranyíssims.
Potser, sense saber-ho, recordava tot allò
que cal oblidar en la nit, simplement per
sobreviure...
Avui he imaginat rius de paraules
que brollaven insurgents dels llavis erts
i que deien tot allò que mai t’he dit
després que rubriquessis, en els nostres sentiments,
els crèdits del The End...
O potser no, potser havia retornat a indrets perduts,
quan encara era feliç, i no ho sabia
que vivia de les engrunes del teu temps,
i les llàgrimes, furtives, no em traïen cada nit
com qui fa el dol, plorant el desencís sota els
llençols...
Avui he somiat en mots trencats, com bocins d’un
mirall,
i en fragments dels nostres dies que, grotescament,
ballaven una dansa esbojarrada, reflectint-s’hi,
amb imatges monstruoses, irreals.
No podia destriar-ne qui era jo, ni qui eres tu,
o si era realitat allò que vam
compartir algun dia...
Quan per fi m’he despertat, ho he vist molt clar:
el subconscient, tenaç, s’entesta tothora a recordar-me
que el nostre temps i l’amor ja han caducat...
Montse Galionar
