Trobem la clau

Renunciar al miratge, 
amiga amada,
amat amic?
Mai.
Els cors no són pedres per l'amor.
Trobem la clau,
que ens esguarda un àngel.

I aprenc poc a poc

I aprenc poc a poc
quin és el meu lloc.
El gest que pren la meva mà,
les mans que prem,
les que acarona,
els altres tactes, les altres pells.
El gest,
el llenguatge, l'esguard de les ungles.
Solcs en l'epidermis
dels anys
que aniran dibuixant-se, tanmateix,
als ulls.
A la retina de les carícies fetes,
amb el palp de les rialles,
Com preguntes endreçades
i sense resposta.
O amb una contesta deliciosa.

Bengales d'amor

Bengales d'amor,
ratxes de llum marina.
M'hi xopo.

M'arriba l'eco del teu silenci

M'arriba l'eco del teu silenci.
Les busques dicten -tic tac-
nits de lluna,
en l'esfera del temps.

M'arriba l'eco del teu silenci.
També de dia, amb sol,
passades les deu del matí, fins i tot abans,
fins i tot, més tard...ja de migdia.
A la tarda, al capvespre.
Si nuvola, plou, fa calitja, o pedrega.
En l'esfera del temps, però,
el teu silenci parla,
i reverbera flors que duc posades al canell
per escoltar-te el cor.
Ni que sigui en silenci.

Mirada dolça

A les teves faldilles
remor de pau,
pinzellades d'amor,
genolls de sol,
llum a les mans,
petons de sucre,
mirada dolça...
t'estimem tant!

Pensar-te

Pensar-te.
En cada somni blau de barca llunyana.
Bransoleig suau, d'anada i tornada,
en el límit del sorral i l'aiguamarina.
A l'horitzó, visible, la teva carícia.

De cor a cor

De cor a cor.
Que no s'enfosqueixi
la finestreta de l'ànima.

seguint la Carme, i a totes i tots vosaltres, amics.

Pols d'estrelles

Què hi ha en una estrella?
Nosaltres mateixos.

Tots els elements del nostre
cos i del planeta
van estar a les entranyes
d'una estrella.

Som pols d'estrelles.

Ernesto Cardenal
"Càntic còsmic"

Pols d'estrelles,

passes pausades,

silencis, cels, albades.

Nits, peus viatgers,

llambordes -pell dels carrers-

vestits viscuts.

O nusos.

Pols d'estrelles.

Nosaltres.

Tots.

Si amplifiquem la mirada

Si amplifiquem la mirada,
serà més ample.
Més folgada la clucada
si el copsem serè.
Si no hi ha baranes
ens serà més pròxim.
Compartint el seu blau,
el tindrem més proper.
Agafem cadira,
o seiem a la sorra,
i en la seva estora blava
siguem espectadors atents.
Amatents de poesia.

Tot prova de refer-se

Despunten crits de fulles en els arbres.
A la llera del canal, s'emmirallen en l'aigua
i es reciten, una i altra vegada, 
que hi ha esclats ineludibles.
A voltes explosius, eixordadors,
d'altres, musicals i enfortidors
d'un compàs harmònic.
Despunten crits de fulles en els arbres
i tot prova de refer-se.

Amb ulls encesos cal entrar

Mirar, aprendre'n.
Amb ulls encesos cal entrar
i saber trobar l'eixida del fred.

NO LA CANÇÓ PERFECTA SINÓ EL CRIT

No la cançó perfecta sinó el crit,
tàcit, que pol·linitzi la veu i la mirada.
El món mediocre i contrafet,
abasta traces.
Escodrinyo.

Que entri la llum

Que entri la llum
i ballin les fulles.
Abrigui el solet
el cau tan bonic.
- No t'oblidis de l'arbre
de l'alta quietud.
Cova falaguera.
Una branca menuda
ens faci de casa
on aturar el vol
quan som abatuts,
i una piuladissa
d'ocellets ben tendres
ens porti volant
mentre alcem mirades,
amb un aleteig de parpelles
pel sol que enlluerna,
provant d'arraulir-se
a l'escalf dels teus ulls.

No veuràs la fondària

La ventada ha estat agosaradament intrèpida.
Jo, covarda, veig un jaç de liquidàmbars, roures,
i fulles de ginkos. Paro el cor, sense aturar-me,
per trobar-hi la bellesa. Sense saber-la trobar.
Desafiant, va enlairant-se, i una fulla roja, dentada, com un senyal,
em repica la galta.
No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja, em dic.
I em frego un ull per esbaldir la llàgrima.

Arriba un xiuxigueig augurant
que el temporal haurà d'amainar.
Una, dues, tres...fins a mil,  riqueses voladores,
romandran guardades -com un tresor-
al llibre de la vida.

Endavant

I ara, enclavats com estem,
ningú ens farà caure.
Dempeus, amb les mans enllaçades,
sentint vibrar el clam a les plantes dels peus.
Bastint arran de terra i amb la mirada clara.

Han caigut les fulles

Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!

Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.

Quan ens venç la nit

Quan ens venç la nit,
amb un daltabaix de colors,
clars-obscurs els pensaments,
confosa l'ànima,
hi ha un trepitjar, valent, de llum,
que compassa batec
i peuades.
Unes ombres passatgeres.
Demà, com cada matí,
la llum serà distinta i nova.

(seguint la Carme i dedicat a VB)

Ara que ja tothom dorm

Ara que ja tothom dorm,
un udol de gossos, rabiosament entendrits,
proclamen la nit.
Hi ha qui fa silenci
i el reclama.
Màgic auguri d'escalf
i llum color safrà
mentre el desig s'entortolliga.

Els dits, aferrats a l'escorça.


seguint-vos

D'aquí a no res

D'aquí a no res,
xiularà un nou dia.
La nit diu que se'n va.

De matinada,
-sol i ulls-
fan pampallugues
entre el brancatge
dels somnis.

seguint el silenci de l'Elfreelang i la M. Roser