En Raül es posa en marxa

En tornar a casa, venint de l'hospital, la Mercè tenia molt mal de peu, de fet li havien immobilitzat i li havien dit que no el poses a terra en quinze dies. Caldria fer repòs.

Raül anava enraonant de com havia estat casual que ell estigués al bosc aquella tarda, no li tocava treballar però substituïa un company que per gripòs havia hagut de restar a casa.

En canvi la Mercè anava pensant com s'ho faria ara que la noia de fer feines havia tornat a Romania a causa de la mort del pare. Amb el Carles no hi podia comptar i els fills durant la setmana eren sempre a Barcelona on tenien la feina.

Raül es va oferir a visitar-la i fer-li algun petit encàrrec si li feia falta. En un principi ella va dir que no, però se'l veia tan sincer que va acabar dient-li que l'esperava l'endemà ni que fos per només anar a comprar el pa.

I així ho va fer l'endemà va fer cap a casa la Mercè

I va ser aleshores que Raül li va explicar:

-Tot el poble en va ple, diuen que han vist el fill del mestre mut.

-No pot ser, no gosaria mai tornar.

-Que si Mercè, que en parlen per tot arreu.

-Ja seria ben estrany.

-Jo sóc foraster i no en sé ben bé res, però tothom ho comenta

-Jo només sé el que he sentir explicar al meu pare que anava a la seva classe.

-Qui era en realitat?

-Algú que va deixar una bona petjada al poble i si ara torna el seu fill serà per remoure molta consciencia.

-Creus que hi ha algú interessat en callar la història.

-Més d'un segurament.

Era massa, la joventut de Raül no podia quedar indiferent a una història com aquesta i en sortir de casa la Mercè, va córrer a buscar el seu amic historiador que treballava d'arxiver a l'arxiu municipal.

doctor i confessor

La saleta d’espera de la consulta estava ben plena, tant que les vuit cadires de bova no bastaven i n’hi havia que esperaven drets, recolzats a la paret, o asseguts a l’escala que duia al pis.
Tot d’una que va sortir na Llúcia, es va sentir que des del despatx de la consulta algú cridava “passau!”. Aquest era el costum de don Bartomeu, que no havia volgut contractar mai cap assistent.
Era el torn d’en Bernat, qui passà al despatx.
- Bon dia, em dic Bernat.
- Bon dia ¿què te passa?
- Des d’ahir vespre sent nàusees i tenc punxades de mal a la panxa.
- Alça’t la camisa, que t’examinaré.
- Ai! aquí si em pitgen em fa mal.
- Idò ja has agafat la passa; hauràs d’estar a dieta uns dies, i et prens aquest xarop que et receptaré just abans de les menjades.
- En tenc un amb el mateix component però d’una altra marca, ... és que sóc representant de productes farmacèutics.
- Ah! En aquest cas, el pots prendre, i ja me’n duràs una mostra quan et vagi bé.
En Bernat es va fixar en una escultura que hi havia damunt d’una calaixera de roure, darrera la taula del metge. Era una composició pagesa, del color vermellós de la terra, que desprenia una sensació de call a les mans, de suor al front, d’esforç de sol a sol, una olor de pa de xeixa i de raïm madur. Va comentar:
- M’agrada, aquesta escultura.
- Està inspirada en la gent del poble, en el treball al camp; la me va regalar na Júlia, una amiga escultora que, si no vaig errat, també coneixes.
- Idò sí, ens coneixem des de fa temps, de quan ella vivia a la ciutat, però ... ¿com ho saps, que som amics?
- Home! Perquè vaig veure com parlàveu el dia de la inauguració de la seva exposició, i ... em va semblar que no era la primera vegada.
- Sí que ets observador.
- A la meva edat ja he vist de tot, i hi ha detalls que no em passen desapercebuts; a més, he d’observar bé si vull sobreviure, perquè la meva dona està entestada en què sóc sord –digué, picant-li l’ullet-.
Don Bartomeu ho era sord, i molt, per això sempre parlava alt, i sovint feia repetir el que li deien, si no li parlaven també alt. Encara que tothom qui el coneixia ja li parlava ben alt i clar.
- Ja m’ho havia semblat –va gosar dir en Bernat-.
- Però què dius ara?! Si hi sent perfectament. Mira, me va fer comprar un audífon i ja veus on el tenc, a dins del calaix! No em fa cap falta.
Mentre el metge intentava aclarir a en Bernat que, de sord, no en tenia res, va sonar el mòbil d’en Bernat, ... sense que aquell el sentís, naturalment. No se’n va donar compte fins que en Bernat va contestar.
- Si? ... ah hola Júlia, sóc a cal metge ... no, no és res important ... d’acord, després passaré, adéu.
- Vius al poble?
- Sí, he llogat una casa en aquest mateix carrer.
- Vaja! Així que vius a cal mestre mut.
- Això m’han dit.
- Bé, idò per qualsevol cosa ja saps on trobar-me.
- La veritat és que aquest matí he rebut una visita que m’ha deixat intrigat. S’ha presentat a primera hora un home ben vestit, amb gavardina i corbata, i m’ha demanat si la casa estava per llogar. Naturalment, li he aclarit que m’hi acabava d’instal·lar, però semblava molt interessat en veure-la, ... perdona, t’estic enredant en un tema que no ve al cas, i tens la consulta plena, només t’ho dic perquè m’ha amoïnat.
- No et preocupis, ja fa temps que els metges de poble hem substituït als capellans en matèria de confessors. Fas bé d’esplaiar-te. I d’aquest tema, ja en parlarem.
- Gràcies, i adéu.
- Adéu. Passau!
Era el torn de n’Aina, una al·lota jove i eixerida, però que aquell dia semblava que l’hagués tret la mar, per la cara que feia: també havia caigut víctima de la passa del virus a la panxa.
Mentre l’atenia, en un moment en què n’Aina havia anat al bany, un altre pacient dels qui esperaven a la saleta va tocar a la porta del despatx per avisar de l’arribada d’una accidentada, era na Mercè, que no podia posar un peu en terra de tant mal que li feia.
Don Bartomeu, després d’una primera impressió, la va embenar i la va enviar a fer-se una radiografia per esbrinar si hi havia qualque rompuda o si –com li deia el seu vell ull clínic- només es tractava d’un simple esquinç.

L'accident de la Mercè

Aquell dia la Júlia va trucar la Mercè per dir-li que aquella tarda no podria anar a caminar amb ella ja que precisament inaugurava la seva exposició a la galeria de la Mireia.

El doctor Bartomeu sempre els ho deia:

-Caminar a la vostra edat és millor que unes hores de gimnàs i a més es pot fer a l'aire lliure.

Elles trobaven que es sentien molt bé caminant aquelles dues hores de la tarda, mentre els seus marits eren a les oficines respectives, solucionant vés a saber quins problemes que segurament més tard convertirien en diners.

Ja feia anys que ho feien.

Va decidir que hi aniria sola. Altres vegades que la Júlia no podia acompanyar-la, també ho havia fet, no li feia massa gracia perquè s'avorria una mica sense poder parlar amb ningú, però tampoc tenia cap gana de passar la tarda sola tancada a casa, i menys d'acompanyar la Júlia a la galeria.

Va sortir i es va encaminar cap a la zona humida que vorejava el poble. El camí a la vora del riu transcorria paral·lel al bosc de ribera on el silenci deixava escoltar el cant d'infinitats de moixons i on al cim dels arbres les cigonyes niaven les seves cries indiferents al pas del temps i al caminar de la Mercè.

Coneixia el camí a la perfecció, ja de petita amb la seva mare havia passat per allí infinitat de vegades anant al mas on la seva iaia s'anava fent una mica més gran cada dia. Ara el mas era del seu cosí i l'havia convertit en una casa rural on molta gent de ciutat venia a estiuejar buscant la pau i tranquil·litat que ell lloc concedia.

Va veure el seu cosí, de lluny i va pensar que no tenia ganes de saludar-lo ja que com sempre li recordaria el bé que li havia fet la seua mare deixant-li el mas en herència. No, no tenia ganes d'escoltar-lo i va agafar el camí que la desviava del riu i la portava bosc endins.

La va sorprendre un soroll rere uns matolls i s'hi va atansar una mica estorada, uns ulls de petits llobatons l'estaven observant més espantats que ella mateixa. De manera instintiva es va acostar per acaronar-los, quan un fort udol la va fer desistir. La mare lloba de dalt del cim contemplava l'escena i era a punt per atacar-la.

Cames ajudeu-me va començar a córrer amb una por que no la feia ni sentir ni veure cap on anava. La lloba va saltar cap als seus llobatons i amb l'exigència d'aquests, va haver de donar-los de mamar oblidant la pressa que l'havia fet acudir.

Mentrestant la Mercè seguia corrent i corrent fins que en torcés el turmell va haver de parar i seure amb un fort dolor. No havia agafat el mòbil!!

En Raül era biòleg, aquell dia caminava pel bosc buscant un bon lloc per plantar les xarxes per fer l'anellatge anual de les aus de la zona, en veure la Mercè exhausta i amb cara de patir la va pujar al cotxe i la va portar fins cal doctor Bartomeu a qui van trobar acampant una noia que s'havia desmaiat i que ell anomenava Aïna.

Van haver d'esperar-se, encara que el dolor era intens, i desprès d'embenar-li el peu el doctor la va enviar a l'hospital comarcal per tal que li fessin una radiografia.

En Raül la va acompanyar.

La Mercè de Sol Solet

L'ANIVERSARI DE LA MERCÈ

 

Avui  és l'aniversari de la  Mercè. Compleix 52 anys.

Des de fa dies té un mal estar que no pot amb ell, una opressió de pit, un sentir-se malament a tot arreu, no pot més, els ho ha de dir, cal fer el cor fort i deslliurar-se d'una vegada per totes d'aquest pes que la corseca.

Ha viscut tota la seva vida pendent d'ells. Primer quan van néixer, va deixar la feina per incompatibilitat, desprès els va guiar en els estudis ajudant-los a entendre conceptes que els hi eren difícils, la universitat, la primera feina, ara ja no la necessiten...

En Carles, el seu marit, no ho va dubtar ni un moment en néixer el primer fill:

-Ho hauries de deixar tot i donar-li una dedicació exclusiva, jo ja guanyo prou diners per a tots tres.

I aixì es va fer, en exclusiva, gairebé tota una vida dedicada al marit i a fer grans els dos fills que van tenir.

Però ara ha arribat l'hora d'enfrontar-se amb la seva pròpia vida, ha de  prendre una decisió. S'ho ha pensat i repensat, no sap com reaccionarà el marit, segurament no ho entendrà. I els fills?. La veritat, si no ho entenen, tampoc li importa gaire.

Els  ho ha de dir, no pot esperar més si no  vol que tot se'n vagi  en orris, cal treure tot el coratge que necessita. Viure, només és una vegada, i aquesta vegada la vida li ha preparat un bon regal. És quelcom   inesperat però molt oportú.

I per fer-ho els ha invitat a dinar en aquets restaurant, a casa li hauria estat molt més difícil explicar-los que vol començar una nova vida..

La Laura, la seva filla, asseguda cara  la porta li diu a cau d'orella:

Mare, has vist aquest noi tant atractiu que acaba d'entrar?, quina edat diries que té? Uns trenta pot ser,   no?

Ella envermelleix quan veu que se li acosta i decididament se li apropa. .

Ara ja no pot fer marxa enrere.

-És en Raül, diu, fa sis mesos que ens coneixem i ens en  anem a viure junts.