Deixo paraules

Deixo jo també mots
esparsos a l'escletxa
clivella del temps rebregat
Deixo paraules senceres
esquerdant el mur  silenciós
si torna el silenci calleu!
No li digueu res que ens pugui prendre!

Itàlica II (Híspalis IV)

[intentant seguir els ulls d'aquesta tarda, i els de la zel especialment]

Per si el silenci torna
A les ruïnes d'una ciutat
Que només sap callar,
Deixo paraules en cada escletxa

A l'espera d'un esguard que sàpiga
Embolcallar-ne el so
Que les emplena -sang del meu cor-.


d.

sense entelar

Res emboirarà aquest esguard lluent
mentre la innocència dels teus ulls
no l’enteli cap cop d’aquesta vida injusta
mentre t’embolcalli l’amor de la sang
ens mostres transparent
la joia de ser estimat
sense límits, sense fronteres...

.

(seguint fanal blau)

Com un cel d'estels

Com un cel
d'estels atapeït
ho escrutes tot
amb la mirada neta.
Els dits
pincen el món
per abastar-lo 
i descobrir-lo.
El cel, sempre el veus blau
i els teus ulls
hi posen més color.


(seguint la Joana)

Blava resplendor

Farem camí
vers el catau de rella
a la llum de la lluna,
compassant petjades
de blava replenndor
sota un mantell d'argent,
d'un cel nocturn
d'estels atapeït.

Flairós i hermètic alhora

I feu-ne via, si us plau,

per les tresques embaumades  

vers el catau de rella

i de tiges nocturn.      

[seguint la Carme]

Olor

De cada  perfum,
de l'olor  d'un nou dia
en fem camí.

PERFUM

Dels moments fràgils,
floreix un poema.
Perfum de vida.

no-res

fràgils,

com les tiges de les llàgrimes;

trencadissos,

com les rialles de sucre;

efímers,

com l’aigua en cistella;

insignificants,

com l’estossec de l’univers...

Com les fulles

Com fulles
d'arbres perennes

som,   només,
il·lusió  de continuïtat

com el riu, no és  mai el mateix

com la flama tan  inquieta

com el vent que ens arrossega 

els feixos de pensaments.