En Bernat, s'havia tret els llops de sobre per qüestions pràctiques, però s'aprofitava de la proximitat d'en Roc, per passar-los a veure sovint.
- Hola Roc! Com van els nostres amics llops?
- Bé, la lloba ja està ben recuperada. Després de l'ensurt que ens va donar... sembla que li hagi anat bé la correguda. Els trec al bosc a passejar, la deslligo allà i sempre torna a casa.
- L'has domesticada.
- Sí, o ella a mi. No m'hagués pensat mai que una lloba, pogués ser tan afectuosa amb els humans. Sempre busca que l'amanyaguis. El que passa és que els cadells es van fent grans i què en faig jo de tots? A vegades penso que els hauria de portar al zoologic, però estic tant sol que em sembla que sense ells encara seria pitjor
- Va, Roc, ja que t'has carregat tu els animals, si vols, jo et faré la gestió, així t'ajudo una mica. No tens un aspecte gaire animat.
- No, no n'estic.
- Què et passa?
- Crec que tot el que em passa té un nom: Elena. Ella té la seva vida i jo la trobo tant a faltar. Els caps de setmana estic sol i em sento com abandonat i trist. Els llops m'han distret una mica, però ni amb ells em sento acompanyat. I això que la lloba sembla que m'entengui, com més moix em veu més em busca.
- Però per què t'ho agafes així? Aprofita el que tens i no et compliquis la vida. Ja voldria jo que la Júlia s'ho prengués d'aquesta manera i es quedés amb la seva família… així estem junts però sense cap compromís. I ella s'enfada.
- Jo l'entenc! Tu estàs lliure, si no vols estar amb ella és perquè no vols.
- Vull estar amb ella! però no tornar a començar una altra vida de parella. Ja ho he passat un cop això. Ja no vull recomençar. Amics, amants i cadascú a casa seva.
- No t'entenc. Jo ho donaria tot per poder estar amb l'Elena.
- No has estat mai casat, oi?
- No.
- Clar! Tens ganes de provar-ho, però no et pensis… la rutina se't menja.
- Jo així no estic bé. Només penso en estar amb ella i tota la relació està feta de minuts escadussers, agafats d'aquí d'allà. No puc més.
- Doncs, si així no estàs bé, deixa-ho, Roc! No vulguis patir-hi. Oblida't d'ella i no t'hi enganxis més. Ella ja et va avisar, no?
- No puc. Ni això, ni allò, em sento com atrapat. I tu que faràs amb la Júlia?
- Intentar mantenir-nos així. Ella sembla que condicioni la seva separació al fet de viure amb mi i jo li dic que no té res a veure. Cada relació val el que val per ella mateixa, no pas per comparació amb cap altra. Si no està bé amb el seu marit, que se separi. Nosaltres ja farem el nostre procés i ja veurem què en sortirà. No, no vull córrer. M'acabo de separar i ja ho he passat prou malament. Tot és massa recent i tinc les nenes.
- També la Júlia ho té complicat, però encara us veig més possibilitats que a nosaltres.
- Ja veurem! Roc, m'agradaria parlar-te d'una altra cosa.
- Digues!
- Tu en saps alguna cosa, de com està tot plegat amb l'Emilià. Saps si D. Bartomeu ha fet alguna cosa. - preguntà en Bernat.
- Que jo sàpiga res. Té guardades les dues bales, de la mateixa arma, però tampoc això no demostra gran cosa. No ha fet mal a ningú, només a un animal. Què podem fer? Què podem denunciar? Clar que en tots dos casos hi ha testimonis. I la lloba, però no crec que el testimoni d'un llop serveixi de molt en un tribunal.
- L'únic que pot fer-ho és en Joan, però ara encara és fora. La Júlia no pot servir de testimoni, li toca masa de prop, sense tenir-hi cap culpa, pobra!
- Però potser l'Aina si que voldria fer-ho. I l'altre dia erem una colla. - va dir amb una mica d'esperança en Roc.
- Si però l'altre dia, només va amenaçar a la lloba. No pas a cap persona.
- Crec que de moment poca cosa podem fer, però D. Bartomeu ho porta tot amb una discreció tan excel·lent que em fa pensar que es guarda un as a la màniga. Dius que en Joan i ell eren amics?
- Sí, m'ho va dir. En Joan, m'ho va dir. Don Bartomeu és com una tomba.
- Ho veus? Jo crec que en porta una de cap.
- Jo tinc uns papers que em va deixar en Joan, però la veritat no hi entenc gran cosa. Noms que no conec, fets que no acabo d'entendre, escriptures que no lliguen i diuen coses contradictòries. No entenc pas perquè en Joan em va deixar els papers a mi, que sóc foraster i no tinc ni idea de res.
- Sí, però és curiós, saps que en Raül, un altre acabat d'arribar, està fent investigacions sobre el tema.?
- Potser la gent del poble no vol ficar-se en aquestes històries. Hem de ser els forasters?
- Jo espero que D. Bartomeu s'hi fiqui. Si eren amics, potser l'ajudarà. Encara que no sé què vol. Fer justícia després de tants anys és imposssible.
- No sé si és ben bé fer justícia allò que vol, però potser sí que tothom sàpiga la veritat, encara que sigui fora dels tribunals. Crec que necessitaria algú gran del poble que recordés els noms i algú que hi entengués una mica de contractes, escripture s i papers diversos. A veure si en sabem treure alguna cosa. Però ja sé que amb D. Bartomeu no hi puc comptar. Em va dir que no havíem ni parlat, ell i jo.
- I si el deixem fer a ell i li fem confiança?
- No se sap mai, a vegades les persones tan prudents per no fer mal a cap innocent s'estimen més callar.
Truquen al timbre. En Roc va a obrir.
- Hola Elena!
- Hola Roc, hola Bernat!
- Ja ja me n'anava - diu en Bernat.
- No, no si et plau. Jo només passava a dir adéu. No em puc pas quedar.
- Bé... no vols ni passar? Vols un cafè, un tè, un refresc?
- No, gràcies. Només volia veure com estaves i prou. Me'n vaig, ja veig que estàs acompanyat.
- És una ironia, això, o què?
- Perdona, no, no. Me'n vaig - diu tot fent-li ràpidament un petó.
I sense dir res més ni esperar cap resposta, obre la porta i la torna a tanca r al seu darrere.
- Has vist? Més de la meitat dels dies és així...
- Parleu-ne.
- Ja està ben parlat. És això o res.