Hi ha alguna cosa a fer?

En  Bernat,  s'havia  tret  els  llops  de   sobre per qüestions pràctiques,  però  s'aprofitava  de la proximitat  d'en Roc,  per  passar-los  a veure  sovint. 

 

-          Hola  Roc!  Com  van els nostres  amics  llops?

-          Bé,  la lloba  ja  està  ben recuperada. Després de l'ensurt  que  ens va donar...  sembla  que li hagi  anat  bé la  correguda. Els  trec  al  bosc  a passejar,   la deslligo  allà  i  sempre torna  a casa.

-          L'has  domesticada.

-          Sí,  o  ella  a mi.  No  m'hagués  pensat  mai  que una lloba, pogués  ser  tan afectuosa  amb els humans.  Sempre  busca  que  l'amanyaguis.  El  que passa  és  que els cadells  es  van fent  grans i  què  en faig  jo de tots?  A  vegades  penso  que els hauria  de portar  al zoologic,  però  estic  tant  sol  que  em sembla  que  sense  ells encara  seria  pitjor

-          Va,  Roc,  ja  que t'has  carregat  tu  els  animals,   si vols,  jo et  faré  la gestió,  així  t'ajudo una  mica.  No  tens un aspecte gaire  animat.

-          No,  no n'estic.

-          Què  et passa?

-          Crec  que tot el que em passa  té  un nom: Elena.  Ella  té  la seva  vida  i jo la trobo tant  a faltar.  Els  caps de setmana estic  sol i  em sento  com  abandonat i trist.  Els  llops  m'han distret  una mica,  però  ni amb  ells em sento  acompanyat.  I  això  que la lloba  sembla  que m'entengui,  com  més  moix em veu  més em busca.

-          Però per què  t'ho  agafes així?  Aprofita el que tens  i no et compliquis  la vida. Ja  voldria  jo  que la  Júlia  s'ho  prengués d'aquesta  manera  i es  quedés  amb la  seva  família…  així  estem  junts  però sense  cap  compromís.  I ella  s'enfada.

-          Jo  l'entenc!  Tu  estàs  lliure,  si no vols  estar  amb ella  és  perquè  no vols.

-          Vull estar  amb ella!  però  no tornar  a començar  una  altra  vida de parella.  Ja ho he  passat  un cop  això. Ja  no vull  recomençar.  Amics,  amants i  cadascú  a casa  seva.

-          No t'entenc.  Jo ho donaria  tot  per  poder  estar  amb l'Elena.

-          No has  estat mai casat,  oi?

-          No.

-          Clar!  Tens  ganes de provar-ho,  però  no et pensis… la  rutina  se't  menja.

-          Jo  així  no estic  bé.  Només  penso  en estar  amb ella i  tota la relació  està  feta  de  minuts  escadussers,  agafats  d'aquí  d'allà.  No puc  més.

-          Doncs,  si així  no estàs bé, deixa-ho,  Roc!  No   vulguis  patir-hi.  Oblida't  d'ella   i  no t'hi enganxis  més.  Ella  ja  et va  avisar, no?

-          No  puc.  Ni això,  ni allò,  em sento com atrapat.  I tu  que  faràs  amb la Júlia?

-          Intentar  mantenir-nos  així.  Ella  sembla que condicioni  la seva separació  al fet  de viure  amb  mi  i jo li dic  que no té  res  a veure.  Cada  relació  val el que val per ella mateixa,  no pas  per  comparació  amb cap altra.  Si  no està  bé  amb  el seu marit,  que se  separi.  Nosaltres  ja farem  el nostre  procés  i  ja veurem  què en sortirà.  No,  no vull córrer.  M'acabo de separar  i ja ho he passat  prou malament.  Tot  és  massa  recent i tinc les  nenes.

-          També  la  Júlia  ho  té  complicat,  però  encara us veig més  possibilitats que a nosaltres. 

-          Ja  veurem!  Roc,  m'agradaria  parlar-te  d'una altra  cosa.

-          Digues!

-          Tu  en saps  alguna  cosa,  de com està  tot plegat  amb l'Emilià.  Saps  si D. Bartomeu ha  fet  alguna cosa.  -  preguntà en  Bernat.

-          Que jo sàpiga  res.  Té guardades  les  dues bales,  de  la mateixa  arma,  però  tampoc  això  no demostra  gran  cosa.  No ha fet mal a ningú,  només  a un animal.  Què  podem fer?  Què  podem denunciar?  Clar  que  en  tots  dos casos hi ha testimonis.  I  la  lloba,  però no  crec  que  el testimoni d'un llop serveixi de molt en un tribunal.

-          L'únic  que pot  fer-ho  és  en Joan,  però  ara  encara  és  fora.  La  Júlia  no  pot  servir  de testimoni,  li toca  masa  de prop,  sense  tenir-hi  cap culpa,  pobra!

-          Però potser l'Aina  si que voldria  fer-ho.   I  l'altre dia  erem  una colla.  -  va  dir  amb una mica  d'esperança  en Roc.

-          Si però l'altre  dia,  només  va  amenaçar  a la lloba.  No pas  a cap persona.

-          Crec  que  de  moment poca cosa  podem fer,  però  D. Bartomeu  ho porta  tot  amb una discreció tan excel·lent  que em fa  pensar  que es guarda un as  a la màniga. Dius  que en Joan i ell  eren amics?

-          Sí,  m'ho va  dir.  En  Joan,  m'ho va dir.  Don Bartomeu  és  com una tomba.

-          Ho  veus?  Jo crec  que en porta  una de cap.

-          Jo  tinc  uns papers que em va  deixar  en Joan,  però  la veritat  no hi entenc  gran cosa.  Noms  que no conec,   fets  que no  acabo d'entendre,  escriptures  que no lliguen  i diuen coses  contradictòries.  No entenc  pas  perquè en Joan em va  deixar  els papers  a  mi,  que sóc  foraster i no tinc  ni idea  de  res.

-          Sí,  però  és  curiós,  saps  que en Raül,  un altre  acabat  d'arribar,  està  fent investigacions sobre  el tema.?

-          Potser la gent  del poble no vol ficar-se  en aquestes històries.  Hem de ser  els forasters?

-          Jo  espero  que  D. Bartomeu  s'hi fiqui. Si eren  amics,  potser l'ajudarà. Encara  que no sé  què  vol.  Fer  justícia  després  de tants anys  és imposssible. 

-          No  sé  si és ben  bé fer  justícia allò  que vol,  però  potser sí  que tothom sàpiga  la veritat,  encara  que sigui  fora  dels tribunals.  Crec  que  necessitaria  algú gran  del  poble que recordés els noms  i  algú  que hi entengués  una mica  de contractes,  escripture s i papers  diversos.  A  veure  si  en  sabem treure  alguna cosa. Però ja sé  que amb D.  Bartomeu no hi puc comptar.  Em  va dir  que no  havíem ni parlat,  ell i jo.

-          I  si el  deixem  fer  a ell i li fem confiança?

-          No  se  sap mai,  a vegades  les  persones  tan prudents  per  no fer  mal  a  cap innocent  s'estimen més  callar.

 

Truquen  al timbre.  En  Roc  va  a obrir. 

 

-          Hola  Elena!

-          Hola Roc,  hola  Bernat!

-          Ja  ja  me n'anava  -  diu en Bernat.

-          No,  no  si  et plau.  Jo només  passava  a dir  adéu.  No em puc pas  quedar.

-          Bé...  no vols  ni passar?  Vols un cafè,  un tè,  un  refresc?

-          No,  gràcies.  Només  volia veure com estaves i prou.  Me'n  vaig,  ja veig  que estàs  acompanyat.

-          És  una ironia,  això,  o què?

-          Perdona,  no,  no.  Me'n  vaig -  diu  tot  fent-li  ràpidament  un petó.

 

I  sense  dir  res  més  ni esperar  cap  resposta,  obre  la porta  i  la torna a tanca r al seu darrere.

 

-          Has  vist?   Més  de la meitat  dels  dies  és així...

-          Parleu-ne.

-          Ja  està  ben parlat. És això  o res.