però no sé
si en puc dir vida.
Captiva com en sóc
del meu propi deliri,
reinvento cada nit
espurnes de desig per un nou dia
Però res du de nou
la nova albada,
i no trobo en la llum
cap esperança
Em miro en el mirall
del pas dels anys,
que m'atropellen
I ja no queda res
del que va ser,
del que jo era
Recullo de les cendres del passat
un meu present,
que és gris com elles
I entre parets que aixafen i aixopluguen,
marquen les hores
un temps que no retorna.
I en un racó,
d'esquena a mi,
la vida.
Del meu propi deliri,
en sóc captiva.
....................................................Mònica Massó