Darrera aquesta porta
visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Sento els sorolls del carrer,
la ciutat bull rere la porta,
i voldria sortir,
però una por bruta i absurda,
em reté tancat a casa.
Ni tant sols em sento capaç
d’obrir la maleïda porta...
El senzill gest
de posar la mà al pom,
em gela la sang.
Sento una mà invisible,
oprimint-me el cor
i se’m fa difícil respirar.
A viure amb aquest neguit,
se’n pot dir Vida?
Retrates mot bé aquesta situació, que he vist davant meu tantes vegades... un gran poema, Anna, gràcies per tornar per aquí!
ResponEliminaGràcies a tu Carme!!!
EliminaNomés cal decidir-se, primer un passet, després un altre...Perquè així és una trista vida...
ResponElimina