Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
amarada de pols fins a la cella,
estrebada pel cisell de l'olivera.
Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses,
la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que
abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un
cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres
vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu
estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago
per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires.
Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento
fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel
per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que
descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants
que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites,
cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a
la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de
pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de
creure més important del que sóc. O no.
