dimarts, 11 de maig del 2010

Un que hi deixa la pell

En Manel, després d’intentar analitzar tot l’enorme embolic que hi havia en aquell aparentment tranquil barri va començar a dubtar entre les tres o quatre possibles sortides que se li oferien.

Que en Fong traficava, ho tenia clar. Que la Txell era una mala puta que feia servir la ràdio d’aparador, també ho sabia. D’altra banda, darrerament semblava que quelcom se li havia anat de les mans, la notava tensa i nerviosa, sense l’aparent frescor que sempre havia mostrat.

Tenia pendent rebre el resultat final de l’autòpsia de la dona de fer feines que van trobar morta. Semblava que les primeres proves apuntaven a alguna substància estranya, però no acabaven d’identificar cap element dels llistats i coneguts. Només li havien dit que no semblava una mort natural.

El disbarat d’aquell gos noi, o noi gos, li va recordar un mal acudit de quan era petit (sabeu com es diu el germà lleig d’Einstein? Frankestein!) Si podia relacionar el cas del noi, i els resultats de les proves, potser, només potser, en treuria alguna conclusió.

Amb un mig somriure, pensant encara en l’acudit, només mig, és clar, va començar de lligar el cas de les trifulgues del Fong, la seva estranya clientela, gos, capellà i el reguitzell de desconeguts que sovint entraven i sortien de la rebotiga. Li sonava a tràfic de substàncies il·legals. No s’atrevia a dir-ne drogues, l’únic que sabia era que, fins feia poques setmanes tot semblava tranquil, i d’un temps ençà, els fets estranys es precipitaren en un boig pendent d’estranyes relacions.

No acabava de veure clar quin paper hi tenia la Marianna, però quan va entrar en joc aquella mossa, la Sara, i va buscar el pobre Jeroni, una llumeneta es va encendre al seu cervell. Aquella dona no havia vingut voluntàriament al barri, i de fet, només s'havia acostat al Jeroni, que ell sabés.

Bé, els hauria de reunir amb alguna excusa. Hauria de trobar una bona raó.
Llavors se li va acudir. Ell, en Manel de les flors, muntaria una festeta, amb l’excusa de veure el darrer partit de l’equip de l’any. Celebrarien el guany de la lliga, que no dubtava tornarien a aconseguir. Demanaria a la Txell que en fes propaganda a la ràdio. I que no deixés de demanar l’assistència de tothom, que allò s’hauria de regar amb un bon vi. Si hi afegia un xic de teca de franc, tots s'hi arraparien, prou que els coneixia.

El vespre següent, se’n va anar a la ràdio. A la butxaca duia la pistola, per si de cas.
Llàstima que no es va fixar en el cel net de núvols.
Llàstima que no va parar atenció a la lluna.
Llàstima que no va sentir el lleuger trepig que l’encalçava.

Només va tenir temps de veure una ombra fosca que se li abraonava. Un alè estrany, una olor especial, una mena de cop sec al coll que li va tallar la respiració. La més negra de les ombres el va omplir.

L’endemà, van trobar el Manel estès i desagnat. Curiosament, qui va donar la veu d’alarma va ser el Jeroni, acompanyat del seu darrer i més fidel company, el Cuco. Si l’haguéssiu mirat als ulls, hauríeu pressentit quelcom inexplicable, enmarcat en un color blau de maragda.
Zel

dimecres, 5 de maig del 2010

Dos que es fan amics per Xexu

En Fong no trobaria mai la segona capseta, però això no ho sabia, és clar. Estava massa preocupat perquè veia que tot se li havia descontrolat i acabaria a la garjola. Era difícil saber en qui confiar en aquell joc de traïcions. Definitivament, aquelles pastilles, i d'altres que encara es guardava i que era millor que no sortissin a la llum, l'havien portat a la ruïna. La segona caixa no recordava on era, ignorant que se l'havia deixat a casa la Txell. Es trencava el cap per saber a qui l'havia venuda, i les pastilles es trobaven ara al lloc més inversemblant, en l'ésser que menys es pensava: el seu ex-gos Cuco.

En Cuco havia engolit totes les pastilles, que no tenien gens de mal gust. Havia passat a una fase semi-humana i havia recorregut els carrers buscant la Txell per mostrar-se a ella d'aquesta manera. Sabia que, amb la seva adquirida consciència, podria parlar com els humans, però quan ho va intentar, perseguit per la policia, no se'n va sortir, no és flor d'un dia aprendre a controlar les cordes vocals. Finalment, tancat al calabós havia recuperat la forma, però no havia perdut la consciència, i encara menys la memòria. El que havia vist no li agradava gens, per això l'havien atrapat corrent com un esperitat. Va veure la seva adorada Txell fent negocis amb un capellà lamentable i lasciu i va saber que no podria estar més sota el seu sostre. Fins llavors no havia entès res quan la noia portava tot sovint homes a casa, però ara ho havia entès tot. Va saber que havia de buscar-se una altra companyia, algú que en pogués tenir cura, i amb els personatges que havia sabut que estaven involucrats en la sinistra història de la que va ser testimoni no es podia comptar. Tampoc no volia tornar amb el seu antic amo, en Fong, ja que no l'havia tractat mai bé.

Per tant, va decidir que preferia viure al carrer amb aquell home de mirada sincera que tot sovint es creuaven quan la Txell el passejava, Jeroni creia que es deia. Li semblava l'única persona sensata de totes. L'havia vist trist i capcot aquella nit, i va saber que era perquè sentia quelcom per la Txell i havia descobert el seu joc. Alguna cosa similar al que ell mateix li passava. Va anar a cercar-lo, però en trobar-lo al seu lloc habitual envoltat de les seves quatre coses el va trobar posseït per la ràbia. Va agafar por, però estranyament, la presència d'en Cuco va calmar en Jeroni, i les ànsies de revenja es van anar fonent. Si total, ell estava bé amb aquella vida que portava. Què l'importava a ell la Sara, la qual s'havia beneficiat, que no era poc, o la mateixa Txell. O el malparit del Mossèn o la Marianna, que no tenia cap bona intenció. La seva vida li agradava i ara havia fet un nou amic, aquell gosset espavilat, que semblava voler quedar-se amb ell. Potser el que enyoraria més de tot, d'aquella curta època en que una estranya voràgine havia canviat la seva vida, seria el blog del programa de ràdio. Però mira, sempre podia escriure les seves coses amb un paper i un llapis!

dilluns, 3 de maig del 2010

Dues capsetes.

En Manel pensava mentre netejava la pistola, al costat d'una Petunia Hybrida de color violeta. Com a policia secret, la floristeria era una tapadora molt més efectiva del que mai no hagués pensat. Els seus caps tenien raó quan el van animar a posar-s'hi. I precisament en aquella època el barri semblava una mica més revolucionat del que feia al compte. Ja en trauria l'entrellat. Al començament, investigava en Fong i les seves trafiques, però ara fins i tot el capellà quan anava a comprar-li flors per l'església tenia la mirada erràtica i suava intensament. I això no era tot. Els de comissaria també semblava que s'havien sonat.

Van explicar-li que l'altra nit havien detingut un noi molt ben plantat que corria nu pel carrer, i que no havia contestat cap de les seves preguntes. El van engarjolar i al matí següent el noi havia fugit no se sabia com i havia deixat en el seu lloc un gosset molt simpàtic que els va llepar la cara, va fer un parell de lladrucs, es va escolar per la porta i va marxar esperitat.

En Manel va contenir les riallades i no els va tractar de bojos cap amunt perquè eren amics des de feia molt de temps.

La Txell es va llevar amb el regust de les pastilles que li havien donat al "Paradise" i uns records ben boirosos del cos del capellà. Hòstia, s'ho havia fet amb ell! Ara la perseguiria tothora. Merda de pastilles! Havia reconegut de seguida que eren les que venia el seu ex, però no sabia que li causarien aquell efecte. Potser l'única manera de desfer-se de'n "Ronaldinho" (recordava que s'havia fet anomenar així enmig del ball eròtic) era publicar la seva pel·lícula al Feisbuc. Radical, però efectiu. Ho tindria en compte. Quant al contingut de l'altra targeta de memòria... havia fet còpia de tot. Allò ja era més perillós. Calia anar amb compte. En Jeroni sabia de tot i de tothom. Potser podia explicar-li. Sí, ell sabria com aconsellar-la...

En Fong no se sentia perseguit, però potser més li hagués valgut. Almenys el seu germà havia deixat de publicitar les pastilles per tot arreu. La Pepa de control havia estat acomiadada de la feina i ara no li feia fàstics a les moixaines del tècnic de manteniment. El pobre Maurici no esperava que durés, però mentrestant no es queixava ni pensava en el seu germà xinet. Menys mal que només compartien mare, segur que en Jaume no tenia èxit amb les noies perquè finalment es cansaven dels seus trets asiàtics.

Però hi havia dos tipus de pastilles en joc. Unes, les al·lucinògenes, anaven per tot arreu fomentant trobades sexuals i comportaments forassenyats en el personal del barri. Les altres eren més perilloses, i que en Fong sapigués, se n'havien perdut dues capsetes. Eren unes pastilles dissenyades especialment per fer desaparèixer els trets xinesos en els asiàtics. Una bona manera d'amagar identitats per als membres de la màfia i de tornar-se més occidental per lligar amb tota mena de noies. Estava segur que la meucota de la Txell l'havia deixat perquè s'havia cansat dels seus ulls a mitja tinta.

El problema era que el projecte no podia posar-se en pràctica perquè les pastilles estaven a mig testar, no se sabia quin efecte podien tenir... ja s'havia vist que en els occidentals (almenys en les dones) les enviava al canyet. La morta de la sagristia ho havia demostrat.

En Fong no sabia que també transformava els gossos en homes les nits de lluna plena. Però li calia recuperar les capsetes abans que els del laboratori li demanessin per fer proves. Això o era home mort. Mossèn Ramon hauria d'afluixar la seva capseta tant sí com no. I on collons devia estar l'altra? No se li escapava que la Marianna tenia unes aficions ben fosques, i ell la necessitat de salvar la pell. L'ajudaria a trobar l'altra capseta?

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons