Dos que es fan amics per Xexu

En Fong no trobaria mai la segona capseta, però això no ho sabia, és clar. Estava massa preocupat perquè veia que tot se li havia descontrolat i acabaria a la garjola. Era difícil saber en qui confiar en aquell joc de traïcions. Definitivament, aquelles pastilles, i d'altres que encara es guardava i que era millor que no sortissin a la llum, l'havien portat a la ruïna. La segona caixa no recordava on era, ignorant que se l'havia deixat a casa la Txell. Es trencava el cap per saber a qui l'havia venuda, i les pastilles es trobaven ara al lloc més inversemblant, en l'ésser que menys es pensava: el seu ex-gos Cuco.

En Cuco havia engolit totes les pastilles, que no tenien gens de mal gust. Havia passat a una fase semi-humana i havia recorregut els carrers buscant la Txell per mostrar-se a ella d'aquesta manera. Sabia que, amb la seva adquirida consciència, podria parlar com els humans, però quan ho va intentar, perseguit per la policia, no se'n va sortir, no és flor d'un dia aprendre a controlar les cordes vocals. Finalment, tancat al calabós havia recuperat la forma, però no havia perdut la consciència, i encara menys la memòria. El que havia vist no li agradava gens, per això l'havien atrapat corrent com un esperitat. Va veure la seva adorada Txell fent negocis amb un capellà lamentable i lasciu i va saber que no podria estar més sota el seu sostre. Fins llavors no havia entès res quan la noia portava tot sovint homes a casa, però ara ho havia entès tot. Va saber que havia de buscar-se una altra companyia, algú que en pogués tenir cura, i amb els personatges que havia sabut que estaven involucrats en la sinistra història de la que va ser testimoni no es podia comptar. Tampoc no volia tornar amb el seu antic amo, en Fong, ja que no l'havia tractat mai bé.

Per tant, va decidir que preferia viure al carrer amb aquell home de mirada sincera que tot sovint es creuaven quan la Txell el passejava, Jeroni creia que es deia. Li semblava l'única persona sensata de totes. L'havia vist trist i capcot aquella nit, i va saber que era perquè sentia quelcom per la Txell i havia descobert el seu joc. Alguna cosa similar al que ell mateix li passava. Va anar a cercar-lo, però en trobar-lo al seu lloc habitual envoltat de les seves quatre coses el va trobar posseït per la ràbia. Va agafar por, però estranyament, la presència d'en Cuco va calmar en Jeroni, i les ànsies de revenja es van anar fonent. Si total, ell estava bé amb aquella vida que portava. Què l'importava a ell la Sara, la qual s'havia beneficiat, que no era poc, o la mateixa Txell. O el malparit del Mossèn o la Marianna, que no tenia cap bona intenció. La seva vida li agradava i ara havia fet un nou amic, aquell gosset espavilat, que semblava voler quedar-se amb ell. Potser el que enyoraria més de tot, d'aquella curta època en que una estranya voràgine havia canviat la seva vida, seria el blog del programa de ràdio. Però mira, sempre podia escriure les seves coses amb un paper i un llapis!