i el cor no té estridències.
Sense sabates
espero en la penombra
la claror de la posta.
miro les flors regades.
Penso en l'arbreda.
Carme Rosanas |
El pèndol és àgil,
malgrat tot,
com l'arrel del càntir
tal vegada.
Únic, insolent,
un vol de cireres
sense descans hi plora
i l'etern vaivé proclama.
Són hores,
hores i hores per dins sucoses,
hores gormandes
de l'imponent
i absent esclat,
i gotims d'essència
com turment de dits
que el vent periple escampa.
MIQUEL Expansió i dispersió dins Fotofília |