Decideixes no fugir mai més de la nuesa de viure,
gargoteges papers i els escampes a places buides
a les nits on llunes de sang i de color de mel
han esbandit del teu món la idea del sol pur
que cremava sense treva als teus dies d'infantesa.
Encara sents, tanmateix, la melodia remota del cor
i el batec que manxava la sang i les imatges
per un cos que encara no havia trobat el seu límit.
Després va venir el temps de recollir-te, covard,
estret en uns marges de pedres curosament polides,
a viaranys que generacions de dolor havien llaurat
com les venes d'una mà que s'ha avesat al tedi.
Ara mires al darrera: terra massa àrida per florir
en els somnis vells que nits ermes han desgastat.
Obres, doncs, un balcó sobre el mar que remoreja
com un incessant cor de veus apagades i sorrudes:
crida l'onatge, crida el vent,
crides tu en silenci.
Les llàgrimes que vas vessar són un riu que es revolta
i vol ser vida
i vol lluitar a cor descobert
i sense brida,
nu com un infant que neix.
