Vainilla en el record
derroc de somnis
victòria de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa
divendres, 19 d’octubre del 2012
Va in illa.....
INFANTESA DE VAINILLA
Pelegrins a la recerca de tresors
que s’escolen entre els dits.
Lluentors que només coneixen
amagats racons a les ninetes.
Records en mapes guardats,
Sota la pols del temps, pols de somnis,
servant el secret dels anys,
darrere les petjades de Cronos.
Viatgers imaginaris
des de caus arrecerats, ben a tocar,
on assaboríem aquells dolços records a la vainilla
que naixien a la cuina de casa,
fins omplir l’estança
on aprendre era un joc.
(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en
Deomises )
Primigènia (de deomises)
[seguint la Isabel]
D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.
I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.
I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.
d.
D'esma
Sense dibuix ni forma,
sense guia ni patró,
així, el traç d'esma
configura una il·lusió...
Esgotem aviat l'alè
buscant-la entre la pols dels somnis
i, en estar poc perfilada,
se'ns esvaeix sovint de ple.
Semblem globus a l'aire,
semblem coloms en vol,
semblem fulles al vent.
Pelegrins ara semblem.
Seguint la Carme i la Montse
SALTEM
Pols en el temps
Hi ha pols en el temps,
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma em degota pel verd.
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma em degota pel verd.
A QUATRE
Melodia
(Seguint la Sílfide d'en Deomises)
El que crec que em pertany depèn de tu
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets,
em costa suportar el meu present
i em refugio en altres temps on tot fluïa ,
on sempre estaves present,
on les cordes només tibaven
per fer vibrar més l'aire
i emetre la melodia
que ens feia anar al mateix compàs.
El que crec que em pertany depèn de tu
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets,
em costa suportar el meu present
i em refugio en altres temps on tot fluïa ,
on sempre estaves present,
on les cordes només tibaven
per fer vibrar més l'aire
i emetre la melodia
que ens feia anar al mateix compàs.
Etiquetes de comentaris:
Laura T. Marcel,
Octubre 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons