(Seguint la Sílfide d'en Deomises)
El que crec que em pertany depèn de tu
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets,
em costa suportar el meu present
i em refugio en altres temps
on tot fluïa ,
on sempre estaves present,
on les cordes només tibaven
per fer vibrar més l'aire
i emetre la melodia
que ens feia anar al mateix compàs.
Preciós, intento seguir-te ballant aquesta melodia.
ResponElimina:) tendre i emotiu.
ResponEliminaFantàstic!
ResponEliminaM'arriba a l'ànima, Laura, de veritat! Uff!
ResponEliminamolt molt bell! aplaudeixo!
ResponElimina