Segueixo

Segueixo,

el pas tranquil

entre les  ombres  del bosc.

El teu sol, entre els arbres,

dibuixa  tremolosos

brisalls  de llum.

Lentament,

travessem el cancell  invisible

si m'allargues, en silenci,

la mateixa  mà suau

que m'acompanya  sempre.

el silenci de l'onatge

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

L’onatge ressona

sobre la muda sorra.

Plena de lluïssors

a cada besada

de sal i marinada.

Deixant una carícia

de tremolosos brisalls.

Mans a la sorra

Poeta atrafegat

Tinc el pas tranquil
com la mirada
el vers fàcil
però un xic lent
t'he escrit més de mil versos
però se'ls emporta el vent.

Ets com aquesta roda poètica
que gira i gira tan de pressa
que ja no la puc seguir
quan tinc dues estrofes
tots ja parlen d'altres coses.

Agafaré una drecera
amagat a la cantonada
i segur que quan tu passis
et sorprendrè altra vegada ...

La mateixa mà suau

La mateixa mà suau,

recorda el tacte del nadó

als solcs de l'epidermis.

Prova de dormir

i es debat entre el plor i la rialla.

Sap que ha de marxar

i li agradaria estar-se'n.

Tot i així,

és agraïda.

SALA D'ESPERA

Habitació silenciosa
vida acabada
Plors de dolor.

Al costat il·lusió
vida que neix
rialles d'alegria.

Tot passa
a la sala d'espera
la vida comença i s'acaba.

Silenci...

Qui no està

malalt d’amor...?

Però és tan

dolça la ferida

ni que la sang

taqui el poema...

T’estimo, no sé

si em curaré,

però t’estimo.

Tot porta la

teva lluna i el teu sol...

I en el silenci

escolto la cançó

de les teves paraules.

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

onatge

Intermitències

Desert o camí,
O simplement vida?

Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...


d.

Com si mai

Imatge trobada a l'espai d'Avet-Blau

Resta desert el camí

que ahir trepitjàrem junts

com si mai

com si ningú

estigués malalt d'amor.

Més enllà del temps

Foto: les lletres per fer paraules

Antic taller tipogràfic

Biblioteca d'Alexandria

Egipte

El camí resta desert

i lluny creixen les ombres

per tal d'aixoplugar

la nostra dèria, amics poetes.

Que no s'assequin les paraules,

que cantin fresques a tothora,

que juguin àgils sota el vent,

que visquin més enllà del temps...

Isabel

Resta desert...

D’un cel estrany

neixen els núvols

de pluja, i de

gota en gota

es va escrivint

el teu nom.

T’espero assegut

en terra mullada,

la faig petar

amb els arbres.

I t’espero i t’espero.

Però el camí resta desert...

onatge

Pell

Pell de vida
regalima
d'un cel estrany

CAMINS

Els camins de les pells
nuesa de les mans que a penes toquen
dits aliens i dits propers
deixant petja i ditades
al cor .....
Pells que caminen
calçades amb carícies
pels viaranys dels plecs
d'una tendresa

Tentines

A tentines

descobrir el camí.

Obrir perfumats

cancells invisibles,

petjant,

descalçats els sentits,

els camins de les pells nues.

EL TEU PAS ... foto Montse Subirats.

2.-El teu pas

és el camí.

Ta paraula

serà la meta?

caldrà preguntar

si veus l'horitzó

i sent on resona

el tornaveu.

Allà esperaré

el teu somriure.

RECERCA

Recerca

Infinits camins
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.

En els somnis,
en els records,

en els oblits.
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida

plena de no-res?

Mercè Climent

 El camí i la paraula,
dos eixos del paradís quotidià.

I entremig,
l'espai poderós que ens permet
indagar misteris,
aprendre a volar
i ser criatures del món sideral...


Isabel

ENCARA'T

 Foto  Assumpta

 Encara’t

- pas enrera -

a la força del vent

que et prova.

Que el teu cap

no reculi,

que es senti capaç

de ser quilla

que destrossa

l’impossible

que en contra teu

avança

encara que el peu

en terra s’hagi

de clavar.

...............................................................Anton

Només vull

 
















Només vull el camí i la paraula,

i creure que els mots fan possible

l'indecís pas del desig.

Només vull el camí i la paraula,

i fer dels teus braços la baula

que em comdemna tendrament.

Jesús Mª Tibau

CARPE DIEM

CARPE DIEM
De què val el paradís
si ens rebla?
I el lloc? I el poema?
Només vull el camí i la paraula,
dau-me la vespra de l'Olimp.

Francesc Mompó

Moixaina d'amagats

Les teves mans

rialleres, pel meu cos

dibuixen un somriure viu,

són de xafogor les nits d’estiu

amors clandestins a l’atzucac fosc

Les meves mans

trèmules, pel teu cos

dibuixen un camí encès

Qui gosarà a dir que el paradís no es res?

amors prohibits d’un vespre d’agost

Baterell

M’arboro com baterell
dels teus ulls
a l’espera de la brisa tèbia
de les teves mans,
rialleres, pel meu cos.

El vestit de la lluna

I un altre vespre torna
i surt de nou la lluna.

Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.

Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.

Quan arribin

Quan arribin

les ventades bellugadisses

abraçarem les pessigolles.

Seurem a peu de rialla

i ens deixarem entabanar

per les brises tendres.

Fanal Blau

La primavera...

Ràpida i clara

la primavera

ha donat vida

a la natura.

I ara les flors

s’han vestit

de pètals.

I a cada pètal

un poema,

el pol·len de

la metàfora

s’escampa arreu...

onatge

És així

Sense bellugar l'herba
llueix la lluna plena
amarada pels vells prats.

I a l'alba, el sol
envernissarà amb llum blanca
tots els colors dels camps.

És així, observant, com la mirada
ens atorga rítmics mots poemats.

És així... 



Isabel
Poesiaula

Afua l'aire

Afua l'aire

l'aram de la mirada

trenca silencis

sense  bellugar l'herba

volant  ràpida i clara.