dijous, 1 de juliol del 2010

Segueixo

Segueixo,
el pas tranquil
entre les  ombres  del bosc.
El teu sol, entre els arbres,
dibuixa  tremolosos
brisalls  de llum.

Lentament,
travessem el cancell  invisible
si m'allargues, en silenci,
la mateixa  mà suau
que m'acompanya  sempre.

el silenci de l'onatge

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

L’onatge ressona

sobre la muda sorra.

Plena de lluïssors

a cada besada

de sal i marinada.

Deixant una carícia

de tremolosos brisalls.

Mans a la sorra

Poeta atrafegat


Tinc el pas tranquil
com la mirada
el vers fàcil
però un xic lent
t'he escrit més de mil versos
però se'ls emporta el vent.

Ets com aquesta roda poètica
que gira i gira tan de pressa
que ja no la puc seguir
quan tinc dues estrofes
tots ja parlen d'altres coses.

Agafaré una drecera
amagat a la cantonada
i segur que quan tu passis
et sorprendrè altra vegada ...

La mateixa mà suau

La mateixa mà suau,
recorda el tacte del nadó
als solcs de l'epidermis.
Prova de dormir
i es debat entre el plor i la rialla.
Sap que ha de marxar
i li agradaria estar-se'n.
Tot i així,
és agraïda.

SALA D'ESPERA

Habitació silenciosa
vida acabada
Plors de dolor.

Al costat il·lusió
vida que neix
rialles d'alegria.

Tot passa
a la sala d'espera
la vida comença i s'acaba.

Silenci...


Qui no està
malalt d’amor...?
Però és tan
dolça la ferida
ni que la sang
taqui el poema...

T’estimo, no sé
si em curaré,
però t’estimo.
Tot porta la
teva lluna i el teu sol...

I en el silenci
escolto la cançó
de les teves paraules.
I l’eco del silenci
em porta silenci . . .
onatge

Intermitències



Desert o camí,
O simplement vida?

Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...



d.

Com si mai

Imatge trobada a l'espai d'Avet-Blau



Resta desert el camí
que ahir trepitjàrem junts
com si mai
com si ningú
estigués malalt d'amor.

Més enllà del temps

Foto: les lletres per fer paraules
Antic taller tipogràfic
Biblioteca d'Alexandria
Egipte



El camí resta desert
i lluny creixen les ombres
per tal d'aixoplugar
la nostra dèria, amics poetes.

Que no s'assequin les paraules,
que cantin fresques a tothora,
que juguin àgils sota el vent,
que visquin més enllà del temps...


Isabel

Resta desert...












D’un cel estrany
neixen els núvols
de pluja, i de
gota en gota
es va escrivint
el teu nom.


T’espero assegut
en terra mullada,
la faig petar
amb els arbres.
I t’espero i t’espero.
Però el camí resta desert...
onatge

Pell


Pell de vida
regalima
d'un cel estrany

CAMINS


















Els camins de les pells
nuesa de les mans que a penes toquen
dits aliens i dits propers
deixant petja i ditades
al cor .....
Pells que caminen
calçades amb carícies
pels viaranys dels plecs
d'una tendresa

Tentines


A tentines
descobrir el camí.
Obrir perfumats
cancells invisibles,
petjant,
descalçats els sentits,
els camins de les pells nues.

EL TEU PAS ... foto Montse Subirats.


2.-El teu pas
és el camí.
Ta paraula
serà la meta?
caldrà preguntar
si veus l'horitzó
i sent on resona
el tornaveu.
Allà esperaré
el teu somriure.

RECERCA




















Recerca

Infinits camins
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.
En els somnis,
en els records,
en els oblits.
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida
plena de no-res?

Mercè Climent


















 El camí i la paraula,
dos eixos del paradís quotidià.

I entremig,
l'espai poderós que ens permet
indagar misteris,
aprendre a volar
i ser criatures del món sideral...


Isabel

ENCARA'T

 Foto  Assumpta

 Encara’t
- pas enrera -
a la força del vent
que et prova.
Que el teu cap
no reculi,
que es senti capaç
de ser quilla
que destrossa
l’impossible
que en contra teu
avança
encara que el peu
en terra s’hagi
de clavar.

...............................................................Anton

Només vull


 
















Només vull el camí i la paraula,
i creure que els mots fan possible
l'indecís pas del desig.
Només vull el camí i la paraula,
i fer dels teus braços la baula
que em comdemna tendrament.

Jesús Mª Tibau

CARPE DIEM






















CARPE DIEM
De què val el paradís
si ens rebla?
I el lloc? I el poema?
Només vull el camí i la paraula,
dau-me la vespra de l'Olimp.

Francesc Mompó

Moixaina d'amagats



Les teves mans
rialleres, pel meu cos
dibuixen un somriure viu,
són de xafogor les nits d’estiu
amors clandestins a l’atzucac fosc

Les meves mans
trèmules, pel teu cos
dibuixen un camí encès
Qui gosarà a dir que el paradís no es res?
amors prohibits d’un vespre d’agost

Baterell


M’arboro com baterell
dels teus ulls
a l’espera de la brisa tèbia
de les teves mans,
rialleres, pel meu cos.

El vestit de la lluna

I un altre vespre torna
i surt de nou la lluna.

Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.

Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.

Quan arribin

Quan arribin
les ventades bellugadisses
abraçarem les pessigolles.
Seurem a peu de rialla
i ens deixarem entabanar
per les brises tendres.

Fanal Blau

La primavera...


Ràpida i clara
la primavera
ha donat vida
a la natura.
I ara les flors
s’han vestit
de pètals.
I a cada pètal
un poema,
el pol·len de
la metàfora
s’escampa arreu...
onatge

És així

















Sense bellugar l'herba
llueix la lluna plena
amarada pels vells prats.

I a l'alba, el sol
envernissarà amb llum blanca
tots els colors dels camps.

És així, observant, com la mirada
ens atorga rítmics mots poemats.

És així... 



Isabel
Poesiaula

Afua l'aire





Afua l'aire
l'aram de la mirada
trenca silencis
sense  bellugar l'herba
volant  ràpida i clara.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons