un altre matí

Voleien els dies i el temps s’esmuny
silent i fugisser, com un punteig
com els flonjos flocs entre els dits vells
que ja no esperen res,
només rebre un altre matí un xic d’alè
un punt de força, desclore el puny
i dir, càlidament i fluix
encara sóc aquí.

zel

(seguint fanal blau)

El cel se'n riurà com si mai no fes fred,
i en els vorals plens de neu verge
hi sabré veure el vent enblanquinat,
i un zumzeig de paraules que ressonen
-ara veloces, ara balsàmiques-
de companyia en el viatge.
Esdevindran flocs silents voleiant els meus dies.

NO ÉS

Jo vull fer-te carn,
no pas ressò de pell,
i bes de foc,
no pas cremor a la dent.
I tot això que ara no,
mai tampoc és.

Seguint novesflors

Un ressò silent

Dies vindran que em volen els pètals de les mans
potser et colliran amb destre virtuosisme
jo colliré el silenci a grapats, a manolls
i et miraré allunyar-te sota el ple de la lluna
una lluna callada, esquàlida, prudent
mentre, tu ja riuràs i riuran altres llunes
i el cel i tot riurà com si mai no fes fred
jo ompliré de paraules coves, cabassos, coves
cap al corrent del riu, coves plens de paraules
fins que la mar sencera esdevinga ressò.
Vindran pètals silents voleiant entre els dies.

...i reviuràs els anys
de cofoies alegries compartides,
i alguna llàgrima que supura
pels vorals de la vida.
Que tinta el plor,
però que no es deixa véncer.

(seguint l'Antón)

i canviaras... aquarel·la de l'anton

I canviaràs el teu color impol·lut
transformant-lo en or viu, llum, riquesa
i et colliran amb destra delicadesa
i et veneraran al puny...
els serviras de bandera

Ram

Et deixo un ram
de flors  seques.
Per  embellir
l'absència  de tu.
Tinc comptades les tiges.
Al capdamunt
de cada  tija,  un petó.

No  hi fa res
viure en l'enyor
per besar-te  de nou




D'una foto de la Isabel

Nòmade (de deomises)

[Intentant seguir la Isabel]


L'esquema del desert
És l'horitzó i la duna,
La set, la solitud, jo.

I em desvetlla el ressò
Del temps, em manté despert
Fins al nou canvi de lluna:
Viure en enyor per besar-te.


d.

La sorra va caient

(seguint Glo.bos i a tots)

La sorra va caient,
ens ennuvola la mirada,
esquitxa i solca nostra pell.
Ens arrossega
pels camins del temps.

Escriu, en moviment lleu
un llarg, llarguíssim poema.
I l'aigua, el vent, la neu i la veu
li (ens) van modificant l'esquema.