Pinzell.

La teva mà és el pinzell
que m'ha omplert el cos
amb els colors de la vida.

Els teus mots són,
sempre,
la llum a les meves passes
dins la fosca.

El teu traç,
els senyals al camí
que posen veu
als meus silencis.

Com el somni
que t'ensenya a llegir
en l'obscuritat,
en aquell racó
on no existeix res més
que la claror
dels estels
dels teus llavis.

I es recorda,
de bell nou,
la cançó de l'amor
que s'havia perdut.

Música: La canzone dell'amore perduto, Franco Battiato

(Gràcies a tots per una ronda, un cop més, magnifica i dolça.  Sou uns genis. I gràcies a tu Carme, per fer-ho possible)

C O M I A T

Ets lluna d'amor.

A les Itineràncies,

m'has robat el cor.

M. Roser

( Seguint a tothom que estima la lluna)

CÀRREGA

He deixat la roba

com deixar una motxilla

carregada de records.

Despullada dels instants,

 dolços i amargs

que m'omplien fins ara,

aprenc, a poc a poc 

quin és el meu lloc.

(seguint na Carme i a Fanal Blau)

I aprenc poc a poc

I aprenc poc a poc
quin és el meu lloc.
El gest que pren la meva mà,
les mans que prem,
les que acarona,
els altres tactes, les altres pells.
El gest,
el llenguatge, l'esguard de les ungles.
Solcs en l'epidermis
dels anys
que aniran dibuixant-se, tanmateix,
als ulls.
A la retina de les carícies fetes,
amb el palp de les rialles,
Com preguntes endreçades
i sense resposta.
O amb una contesta deliciosa.

Trobar un record

                                                                                  (Intento seguir abans que s'acabi el juny)

Trobar un record

que no s’oblidi

tocar un acord

que no desafini.

No sé què faig

sinó desviure

la vida a raig.

Trobar un acord

Trobar un acord

com qui recorre mig camí

per descobrir-se l'un a l'altre.

Els meus mots,

als teus ulls,

com preguntes

sense resposta.

El meu gest, la meva mà

com la llum innecessària

que ja no il·lumina.

I aprenc, poc a poc

quin és el meu lloc.

Riallerament silent.

Riallerament silent

Trobar un acord
com qui troba la darrera
carícia de l'aigua.

El teu cos,
als meus ulls,
el reflex de la vida
que passa.

El bes de les boques
com la llum innecessària
a la nit més fosca.

Mentre, la lluna sura
sobre pells brillants.
Riallerament silent.

Música: Petita festa, Toti Soler / Disc: Liebeslied

Trobada interior

Nit de trobada:
la ment i el sentiment.
Diàlegs intensos
entre absurds i nostàlgics
troben acords i calma.

Llum de lluna

MIQUEL Llunes de setmana santa dins Fotofília

La nit és record,
dormint o bé amb insomni,
amb enyorança
o renegant del passat.
La nit és memòria
que serà recordada.

QUiMERES

De  somnis mudada,

revifo  quimeres

que llanço als vents 

i a la sorra,  silencis. 

Del turó cap el mar,

retinc l'esclat fet desig

quan la nit és record

i l'onada,  l'absència.

Bengales d'amor

Bengales d'amor,
ratxes de llum marina.
M'hi xopo.

La llum esclatava....

La llum esclatava en paraules
confeti de síl·labes espurnes i accents
bocinets de mots com bengales d'amor
Les mirades lluïen llums de colors
entre tu i jo mil fragments de fils d'or
trenaven garlandes de groc i vermell
La llum passava la rascleta als somnis
i desvestits brillaven essencials i purs
transparents , lúcids , clars, potents
Recullo a mans plenes tota la llum dels teus ulls
i amb guspires escric versos, estrofes
estofant la fortesa dels sentits tròfics

Vas arribar a la platja...

Vas arribar a la platja

que les ones pentinen

per encendre les aigües

i capgirar el destí.

Jo he teixit esperances

en el teler del somnis

i dir-te no sabria

si allò era l’amor

Mes em llenço a ulls clucs

a les aigües ardents…

Millor lluitar amb l’onada

que morir de desig.

LA IDEA FETA SENTIMENT... aquarel·la

La idea feta sentiment

va obrir els finestrals grans

i el gaudi era claror penetrant,

escampant alè de desig assolit.

Baixà de la barca, era arribat

al lloc previst, asserenant el pas...

La llum esclatava en paraula

i el bes deia el goig del si..,

Les cortines es movien compassades 

i el ventijol era musica suau...

T'estava esperant

T'estava esperant
com la cambra fosca
espera la llum i
les imatges invertides
damunt la paret.
El món capgirat.

Així t'estava esperant.
Vas arribar i vas obrir de cop
totes les finestres.
La claror em va enlluernar
i al mateix temps ho va redreçar tot.
El món tal com és, final de la màgia.

La claror i la bellesa,
t'hi espero.

Veure's en un poema

El mirall narcisista de l'aigua,
la pupil·la en els teus ulls,
el reflex cap per avall en la foscor
d'una càmera antiga,
són l'entrada al país
de les meravelles de la poesia.
Una segona infantesa
que t'estava esperant.

Nit de Sant Joan

Dia llarg, nit curta

nit que entre foc i aigua

celebrem cada any;

ahir a la platja,

avui al camp.

Saltant la foguera

i bevent xampany.

Entre trons i coets

i mossegades de coca...

Ara il·lumina un estel,

ara beso la teva boca...

Quants somnis, aquelles nits!

Quantes vetlles viscudes,

tot ha cremat! era el destí

ara vivim nova aventura,

sento que estàs amb mi

ja no necessito foguera,

ni coets, ni cava ni coca,

estàs aquí, en mi

i això és el que importa.                                           imatge: enmimundodepalabras.blogspot.com

llum

La primera llum de matinada

entra per l'ample balconada,

els ulls volen enxampar-la.

Mandrós el cos encara,

la pell als llençols enganxa,

té tot l'Univers a la cambra.

Un bri de llum la vessa.

Llisco poèticament

                                         (Seguint l'Eduard)

Llisco poèticament i m'escapo per cames.
Presonera del fat, la pluja aigualeix la meva finestra.
A fora, el paisatge és fosc.
Amb ulls somiadors, sí i també, potser, amarats de llàgrimes,
veig la llum càlida d'estiu.
Dels replecs del cor retornen cançons velles.
Qui em retreurà que vulgui jugar amb els colors i
rabejar-me en els records?
De pous d'un pam de llot i inútil, els camins en van plens.
Com diu la cançó, sóc vella i sàvia i
amb un bri de llum en tinc prou per no ofegar-me.

El miratge a la mirada

Tenies el miratge a la mirada,
sobre el pou on els teus vells somnis
mirallegen cada matinada,
on canten aus rares les cançons
que es van perdre als plecs del cor.
Quins seran els nous recers
on dipositaràs el fred dels dies
que s'esmunyen com ombres furtives?
Quin serà el doll on vessi la claror
que ha d'il·luminar-te de bell nou
l'esguard que busques en el llot?
Potser has buscat la llum a fora,
en la densa i obscura vegetació
de les serralades que van néixer
en els sotracs dels terratrèmols.
I potser en canvi tens una pregunta
que nia imperceptible la resposta
en el terreny obac on t'empares
i lentament llisques i t'escapes.