Quin goig que la vida
et mantinga en el seu seguici,
en el corrent de les coses menudes,
com un vidre més
en el calidoscopi dels quefers quotidians!
Portes al fardell un llarg inventari
i enredades en la seua tela,
com una eura als murs ombrívols,
un munt de promeses inabastables.
La vida sencera ha ensinistrat els teus gestos.
Ha sabut omplir-te de tendresa
els espais de les abraçades.
I fer sonar la veu encara
amb alguna nota mullada d’utopies antigues,
no deixant-te abaratir els somnis.
Potser la llista siga incompleta
i fins i tot desordenada.
Però humanament inevitable.
Quin goig que la vida et permeta la memòria
de totes les quimeres!
El poble, la terra, el país...
l’existència necessària.
No te’n falten de ganes
d’albirar el món,
de continuar teixint el viure,
de creure que,
si tu ets en aquest corrent,
és perquè encara es pot beure
de l’aigua de l’impossible.
Benvingut de nou a la vida!
