En Jeroni havia vist passar el tren de la vida sense pujar a cap estació. Ara potser ja era tard per comprar algun bitllet i deixava que el temps menés les seves passes solitàries cap un destí incert. Des que el pare va morir (la mare els va deixar a tos dos d’unes febres que mai cap metge va aclarir, quan ell tenia poc més de tres anys), el negoci familiar va fer aigües per totes bandes i els creditors van llençar-se com feres afamades sobre el local –una bodega situada a uns baixos d’un edifici rònec amb pati interior-, que ara ocupava una botiga de queviures amb un edifici de set plantes al damunt. De petit havia passat llargues temporades en centres psiquiàtrics que no havien fet més que accentuar la seva tendència autista menada per un gest adust i trist. Les seves absències escolars i la deixadesa paterna van fer que en Jeroni menés una infantesa i adolescència més sota cuidadors i psicòlegs clínics que entre amics i família. En Jeroni tenia atacs ocasionals d’un cert paroxisme que el feien enraonar sol, amb un interlocutor fictici. Aleshores era inútil encarar-s’hi. Però fora d’aquests episodis ocasionals, en Jeroni era un rodamón pacífic. Des que s’havia inaugurat la biblioteca, moltes de les hores perdudes se les passava allí; regirant diaris i revistes o escoltant música en un aparell reproductor. Entrar a internet no s’ho havia ni plantejar; senzillament perquè no sabria ni què anar a buscar-hi.
Les seves passes mai s’allunyaven gaire de l’indret que ocupava l’antiga bodega, incapaç d’enfrontar-se a paisatges desconeguts i llunyans. Era un iman que el mantenia lligat a no sabia ben bé què. Tots els intents dels Serveis Socials del municipi d’oferir-li feina o assignar-lo a una llar tutelada van ser inútils. “Jo sóc meu i de ningú més”. Com que no ocasionava cap aldarull, no van insistir més i en feien un seguiment a distància. En Jeroni veia passar la vida des d’un banc del parc dels Til·lers, on s’asseia sovint arrossegant un carro de supermercat ple a vessar d’andròmines i roba vella. Allí buidava ampolles de vi ranci entre soliloquis i cremava les celles amb lectures de revistes i diaris vells que arreplegava de papereres o bars. Perquè en Jeroni era un rodamon; però un rodamon llegit. I força pulcre. Sempre procurava anar ben afaitat i canviar de roba cada setmana. Per això es proveïa de la parròquia del barri. Amb el nou capellà, un tal mossèn Ramon, s’havien enganxat quan aquest li va suggerir, de bona fe, de fer alguna feina per l’església. “L’església és el mal del poble”, li va deixar anar; en un sentiment no absent de contradicció.
De nit, amb la ràdio de butxaca que sempre duia al damunt, escoltava programes que li feien passar el fred i agafar el son. Li agradava escoltar aquells col·loquis on la gent abocava, sense cap mena de rubor, les seves misèries. Si tingués mòbil o xavalla al damunt, hauria trucat algun cop per fer-se escoltar. N’hauria explicat moltes i de molt més grosses que les quatre collonades de noctàmbuls avorrits i desganats. Però el seu quequeig l’hauria traït. Especialment li plaïa el programa d’una tal Txell Sorribes, “Fer-la petar”, en deien. Imaginava innocentment com darrera aquell veu dolça hi havia una dona jove de llavis golosos i pits ferms. Ja havia desistit feia anys de tenir cap mena de relació estable amb del sexe i alimentava la seva voluptuositat amb jocs solitaris entre els arbusts o lavabos de bars, o mal pagant alguna companya de carrer que a voltes apareixia i desapareixia com ho fan els falziots a l’estiu. En Jeroni era un llop solitari i tan sols necessitava del seus racons per sobreviure. Però mai demanava almoina.
L’amo de la floristeria, en Manel, de vegades si el veia a prop i serè, li encomanava de fer algun encàrrec. Sempre queia alguna propina. L’amo del bar on es prenia el cafè amb llet del matí també li proposava d’arranjar el magatzem o escombrar la sala o netejar el carrer o els vidres. Fins i tot, l’encarregar del supermercat, coneixedor de la trista història personal, el manava de descarregar algun camió. Amb aquestes feinetes i el que li passava els Serveis Socials de l’ajuntament, anava tirant. Només si feia molt fred la humitat li calava els ossos, acudia a les llars dels sense sostre o els menjadors socials. En Jeroni no sabia ni l’edat que tenia. Segurament era molt més jove del que la seva pell rugosa aparentava.
Aquella nit amenaçava pluja i en Jeroni s’havia arraulit, amb quatre cartons i la flassada, dins un caixer automàtic. La noia que va entrar de cop, sense ni adonar-se’n de la seva presència, es va quedar aturada en veure’l, amb un posat entre temerós i caut. Ell l’havia reconegut. Vivia en el bloc de pisos on abans tenia la bodega el pare. “Passa. No et faré res.” Ella va dubtar. Va posar la tarja i mentre esperava sortir els bitllets va deixar anar unes monedes sobre el caixer automàtic. “Tingui, agafi-les.” “No. No vull dienrs. Preferia que em deixessis el llibre que llegeixes. Ja te’l tornaré. Sé on vius.” Ella se’l va mirar sorpresa: “Això? –va fer– I ensenyant-li: “La catosfera literària?...”
