Rapsòdia marítima, de deomises

[intentant seguir els marins versos de l'Anton, de la zel i de la Isabel]

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.


d.

Navegar

Posaràs la proa a mar per emprendre un nou viatge.

Trobaràs illes desertes i ciutats d'antic comerç,

trobaràs litorals continentals de sorra, roques i sal,

ermites, platges, fars i ruïnes, vestigis del passat.

Pescaràs tonyines i llobarros, somniaràs albades polars.

I el vent serà el teu aliat

i el cel et donarà aixopluc.

Et bandejaran les tempestes

i les onades et bressolaran.

Els dofins i les balenes

t'acompanyaran a alta mar

i un dia el cant de les sirenes

musicarà el teu navegar...

drassana

esbotzada, malmesa per temporals de vida
la nau es sent naufragar, i en la darrera batzegada,
ajau el seu buc a la drassana

calafatador amorós, seré destre segellant juntures,
afuaré les barres del ferro roent, trempat,
posaré les més fermes estopes a les taules de la nau

cap foraniu, ni una espurna d’aigua et podrà malmetre
posaràs la proa a mar per emprendre nou viatge
donar cordatge, tensar la vela, viure.

(seguint Antón i Deo)

Insol(v)ència, de deomises

[intentant seguir l'Anton i el deixant de la seva barca]


En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.


d.

EL DEIXANT DE LA VELA... de l'anton.

22 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

15.-El deixant de la vela

com si el vent no existís.

Cabellera que s’exposa

a mirar-la els meus dits

a trenc d’alba clara...

Ja és fora la nit.

Reconstruïm la barca

en el mar del desig.

............ seguint

Abstracció i empatia

Una llàgrima, orgànica,
cristal·litzada en diamants.
La música de jazz, però melòdica,
de Louis Armstrong.
El cel mirat des d'un camp verd.
El dessassossec feliç de Pessoa.

Cal saber veure
les dues cares de la mateixa moneda.

[seguint indirectament l'aigua i el foc de Montse]

Deixant

Amb el teu deixant
els llums són fils encesos.
Estela a l'aigua
d'una corda oblidada.
Agredolça memòria
dels besos lligats.
Paraula dita
en trena de sons.
Amb el teu deixant
mai no es talla
el fil de la nostàlgia.

(seguint el deixant de Carme)

Somiar-te

Somiar-te  de nou
amb la  mateixa  llum
dels  moments  més  intensos.
Somiar-te  de nou
i reconstruir  camins incerts
amb el teu  deixant,
damunt de l'aigua.


(seguint  en  deo)

Renúncies, de deomises

[intentant seguir la zel]


Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.


d.