(un nouveaux...) soir bleu

No m'importa la mirada foteta
d'aquests pobres d'esperit.
Ni les rialles a l'esquena
de tota aquesta patuleia
que es creu en possessió
d'unes veritats inamovibles,
com un escrit diví.

Que riguin de la meva cara blanca,
dels meus llavis plens de carmí.

I que continuïn ignorant
que són el senyal del nostre amor:

L'empremta de la teva boca vermella.
La blanca dolcesa del teu cos,
dels teus pits, en mi.

Pinzell.

La teva mà és el pinzell
que m'ha omplert el cos
amb els colors de la vida.

Els teus mots són,
sempre,
la llum a les meves passes
dins la fosca.

El teu traç,
els senyals al camí
que posen veu
als meus silencis.

Com el somni
que t'ensenya a llegir
en l'obscuritat,
en aquell racó
on no existeix res més
que la claror
dels estels
dels teus llavis.

I es recorda,
de bell nou,
la cançó de l'amor
que s'havia perdut.

Música: La canzone dell'amore perduto, Franco Battiato

(Gràcies a tots per una ronda, un cop més, magnifica i dolça.  Sou uns genis. I gràcies a tu Carme, per fer-ho possible)

Riallerament silent

Trobar un acord
com qui troba la darrera
carícia de l'aigua.

El teu cos,
als meus ulls,
el reflex de la vida
que passa.

El bes de les boques
com la llum innecessària
a la nit més fosca.

Mentre, la lluna sura
sobre pells brillants.
Riallerament silent.

Música: Petita festa, Toti Soler / Disc: Liebeslied

Sospir

Brolla del silenci
de la pell colrada
per l'alenada d'uns dits
que ressegueixen rierols
de saliva brillant
tot el llarg dels colors
- que alguns diuen prohibits -
que amb delicada dolcesa
donen volum i forma
a aquest cos
que m'ha acollit,
sempre,
amb tendresa.

Música: Forbidden Colors, Ryuichi Sakamoto / Disc: Merry Christmas Mr. Lawrence

Irremeiablement..

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,
doncs ara,
irremeiablement,
no podem apartar els ulls
dels brillants colors
de la mort.

Una mort que s'atansa
amb el pas lleu i ferm.
Enlluernant-nos la mirada
amb la xopa absència del temps.

Dedicatòria

Molt he estimat i molt estimo encara...
mentre desfila la vida
amb un somriure de burla i ironia.

Molt estimo encara
totes i cada una de les pells
amb que l'amor m'ha marcat.

Molt he estimat i molt estimo,
molt t'estimo encara,
quan em mires els dins
i em saps perdut.
Empolsada l'ànima.

Molt he estimat, però...

Molt, massa, m'estimeu encara.
Regalant-me els llavis de la vida.
La rialla del cos que esclata.

Tot i sabent-nos estranys
en un món que bandeja l'amor
encimbellant un pretés "estimar",
vull escriure en el silenci
del murmuri a cau d'orella
que:
molt hem estimat
i molt estimarem encara.

Amb passes petites

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on tot sembla fràgil.

Que no sempre respecten.

Una terra aspre, salobre, verda.
Alguns cops esquerpa.
D'altres dolça, sorruda, riallera.

Una terra per viure-la
amb passes petites,
deixant-se encisar pels seus colors.

A contracorrent

Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
Sec en silenci
per dibuixar els buits
on s'atura l'absència
del teu cos.

On les paraules em tremolen
a les puntes d'uns dits
amarats, encara, del color
dels teus mugrons.

Cansat de tants versos assenyats
que saben parlar de conflictes
i injustícies,
jo, banalment,
vull ajuntar paraules
que encara em puguin apropar a tu.

Al teu bes.
A la teva pell.
A la teva abraçada.

Fangar la terra

Fangar la terra
quan l'estiu s'acaba.
Retrobar les llavors,
tu, jo, nosaltres,
sota els estels
cada matinada.

[seguint Helena Bonals]

Llum blanca

(Pollença)

Sota la llum blanca
resplendeix el teu cos,
bell com una matinada.

Sota la llum blanca
la teva pell
en nits incendiàries.

Sota la llum blanca
el desig,
el plaer.

Sota la llum blanca,
com el misteri d'una fada,
l'estimada.

(Tot seguint Zel. Perdoneu-me la gosadia de repetir el mateix dia...)

I en arribar la tarda...

(Barbizon)

T'he deixat les pistes,
secrets suaument escrits als carrers.

Darrera les finestres
els detalls,
com joguines fràgils i belles.

I, en arribar la tarda,
amb el cansament del joc
a la rialla,
et diré a cau d'orella,
com qui acarona la besada:

T'estimo.
T'estim.
T'estime.

Siluetes

La nit tenia
els colors brillants
del bes.
Mentre,
sense fer cap soroll,
ens explicàvem siluetes
en els cossos arborats.

Sinuositats

I en retrobar-te la veu
vaig saber que,
les carícies,
no són rectes.
Ni es mouen paral·lelament
a cap sentiment.

Que els somriures
no ens neixen tangencialment.
I que la dolça tebiesa
del teu sexe
no existeix perquè els nostres
cossos simulin, maldestrament,
geomètriques secants.

Aleshores,
perdut en les circumferències
dels teus ulls,
dels teus pits,
em deixo anar
i et redescobreixo
les sinuositats plaents.

Curulles dels colors
de la vida.

Com la remor del batec
de les papallones.

Ofrena

Estima'm en el crit
de la melangia
dels primers dies de Tardor.

Mentre solitàriament jec,
ert,
entre fragàncies fugisseres
de fulles daurades.

És així,
com si es tractés d'un bol fràgil
curull de pluja
indescriptiblement nítida,
que m'ofreno en el reflex
desitjat del teu amor
amarant-me els dits.

Amb pas lent...

Amb pas lent,
d'una a un altre riba,
els meus llavis
entre les teves sines.

I va ser com travessar
una vida.

Les pells espurnejaren
en el precís moment que,
boques i sexes,
s'acaronaren.

S'apropa

S'apropa l'amor sobre la gespa.

I el món fa olor
d'herba tot just tallada.

S'apropa l'amor damunt la gespa.

I porta el pit alt
i un somriure de sol
que ens amanyaga.

S'apropa l'amor per la gespa.

I jo li faré l'espera...

Al racó..

La Tardor,
com fulles daurades,
ens porta paraules
d'una geometria inesperada.

Dibuixades
com qui trena forces arcanes,
en el racó més estimat de l'estança.

No pintaré el silenci

[seguint Carme i, segurament, Isabel]

No et pintaré el silenci,
car el silenci té tots els colors.

M'aproparé, de puntetes,
per pintar-te algun bocí de vida
en el llenç del teu cos.

Dibuixador d'esperances

Envoltant-te,
ens expliques la vida
amb la música que et batega
a compàs de realitats.

I et sabem el somriure,
perquè l'encomanes,
dibuixant la paraula.
Dibuixant-nos, sempre,
una esperança.

[seguint una mica tothom...] 
Per molts anys, Antón!!!
Una abraçada llarga, immensa.

No era pas la flor,
sinó la llum del teu bes,
qui surant lleument
em perfumà la boca.